Solcades

Eduard Solà Agudo

27 de maig de 2018
0 comentaris

A redós de ‘Cinquanta còdols al mar’, de Laura Casas (I)

És un quart de tres en punt de la nit. He tancat els ‘Cinquanta còdols al mar’, de la Laura Casas, que avui m’ha regalat el seu editor, l’Eduard Boada.

El regal ha estat la seua lectura, però. Una lectura de l’absència, que l’autora es resisteix a deslliurar-la de la nostàlgia, de la qual en parlava l’altre dia en aquest bloc.

Els relats de l’absència només són possibles en primera veu. Altrament, no són possibles perquè no resulten creïbles. I jo penso que en Boada devia quedar sorprès, seduït, per uns relats autèntics, originals, impossibles si els desvinculem d’una construcció paral•lela de l’emoció, de la subjectivitat.

Hom pot construïr un relat partint de la nostàlgia, car aquesta és una emoció, és una percepció idealitzada i, per tant, susceptible de reinterpretar-se d’acord amb els estats d’ànim de cadascú. Però la Laura Casas ens ensenya que els relats de l’absència només són possibles a partir d’uns fets reals, viscuts i racionalitzats, massa voltes punyents, de la naturalesa dels còdols: Narrats, però intransferibles.

L’absència és una paradoxa, una paraula cap i cua i alhora un palíndrom, si es pensa en un sentit metafòric, des de la geografia íntima dels sentiments. O és que és possible l’amor sense el desamor? És possible l’angoixa sense estimar? Sentir el dolor per la pèrdua sense estar aferrat al present? Deixar l’esperança de banda?

Deixeu-me ser agosarat: Si les vostres ulleres de sol són polaritzades (si no ho són, podeu provar de fer-ho igualment), us emplaço a que descobriu si és que una cala és rocallosa o no sense la necessitat d’esperar les minves. L’experiment és senzill i ens el revelà mon cosí Vicent ahir mateix, prenent un cafè amb el mateix Boada a la plaça del Pallol. Es tracta d’apropar-vos a la cala, prendre una certa distància i enfocar el mòbil en mode vídeo emprant les ulleres com a filtre: Allò que a ull nu era d’un blau marí, ara pren un caire verd amb taques fosques assenyalant la presència de roques ben a prop de la superfície.

La imatge com a metàfora em sembla oportuna: És la radical diferència entre el relat de l’absència i el de la nostàlgia, a l’espera encara d’acabar d’assaborir els bocins genials dels còdols al mar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!