Solcades

Ahir mos vam banyar per darrera vegada. Per darrera vegada, vull dir, fins d’ací uns dies, potser. La Lia, que no és gaire amiga de l’aigua (excepte la de les basses dels regs), va preferir mirar-s’ho des de la voreta després de banyar-se les cames.

Bufava el vent de Llevant, però la mar estava ben calmada. A la platja, però, estàvem sols com uns mussols. Ni un sol pescador de canya, ni un gos passejant, ni els gats que habiten els canyissars.

Però mentres me n’adonava, tot nedant i gaudint d’aquella temperatura suau de l’aigua ben neta, vaig adonar-me que una gavina estava a prop, fixada en l’horitzó des de la roca.

Quina plaer! Gaudint tot capbussant-me sovint i fent braçades per baix de l’aigua, aguantant un poquiu la respiració, ben al marge de l’aire fred que, de retorn a la intempèrie terrestre, va eixugar-me la pell en un tres i no res.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!