I encara sobre en Llull i el seu ‘Llibre de les bèsties’ al qual em referia l’altre dia, ara he topat amb aquest passatge de ‘Solitud’, la conversa de la Mila amb el pastor:
‘- Veieu, ermitana, quina flor de terra de conreu… Jo m’hai entretingut qualque estona sobrera en bescavar-la, i l’ermità porà fer-hi lo que vulga de seguida. Si haguéssiu vist aquests ametlloners temps enrera, n’hauríeu pres goig: vos ho digui… Semblaven les muntanyes de França al pic de l’hivern: tot eri una blancúria… Repareu, repareu, quina faldada portin…
Però a la Mila li cridava l’atenció el muntinyol isolat del fons.
-Què és allò tan estrany, pastor?
-L’Orifany… Ei! la gent d’ací en diuen la Volva, mes jo atrapi que li escau més l’atro nom; per la retirança, sabeu? -I com la Mila confessés que no sabia el que eren orifanys, el pastor li ho explicà.
-Les bestiasses més grosses que trepitgin la terra, compti: Cada pota com un pi; veieu, la pei tota escatada, i lo que fa més cosa, que tenen dues cues, una de petita, on les atres bestis, i una de grossa, grossa, que els hi pengi just davant la cara…
La Mila guaità el pastor: estava seriós, no se’n burlava. La Mila, aleshores, es preguntà amb estranyesa si aquella home seria ponderatiu com en Matias, i l’admiració que li tenia rebé una sotragada.
-Els vai atrapar una vegada pel camí de Murons, amb una gent que feia comedi per les places. A
cop sobte me donaren basarda, veieu, mes després m’hauria agradat tenir-ne una per fantasia… Braues bestis, a fe!… No n’hai vistes més, i d’això que vos conti fa qui sap los anys: encara eri fadrí.’
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!