I
Amigable arlequí, jove comediant, dins la maleta que recorre el meu camí hi portes l’anric i un paraigües per a l’hivern. La veu, amic arlequí, se t’ha enfosquit. Fa tants anys que camines sol que ja has oblidat lo teu passat o allò que podria salvar-te d’una vida a la ciutat.
Mai tant, ets la riota dels rics.
Què penses, estrany arlequí, tot passejant vora la séquia mare? I quan los divendres que reguem els horts, per què t’enfangues entre els canyars?
II
Si et caus, caic. Si plores, ploro. Prego a Déu que no marxis del meu hort. Et juro per la meua salut que a voltes, quan sona el telèfon, penso que ets tu qui em reclama per explicar-te que l’arlequí és viu i aviat tornarà, car jo l’espero cada migdia.
III
Deixava de morir cada matí només per vore’t passar sota el meu balcó. Deixaria de banda la tristesa a canvi que te m’enduguesses ben lluny, però amb tu.
Tot és a causa del plor, de la tristesa, de les llàgrimes mentres condueixo la meua furgoneta roja i tronada, sempre temorosa d’esdevenir ferralla.
IV
Ho confesso, és sabut: He volgut morir, però l’arlequí el salvà un migdia de maig.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!