Solcades
Eduard Solà Agudo
Lo Mestral de la vespra,
fa bona hora,
muntem al Mirador.
La tristesa s’endinsa
pel costat de l’esquena,
però jo me l’estimo
així que se m’abraona
i remunta el braç,
lo cor, de seguit pel coll.
La verdor dels tarongers,
lo blau del Mediterrani.
La conversa és lenta,
fumem, mos alcem del banc,
i passen dues o tres hores,
fins l’hora de jeure.
Arribada l’hora de jeure
pujo al cotxe, baixo la costa,
escolto les notícies de la ràdio.
Gràcies, Déu que m’aculls.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!