Veig córrer l’aigua per la séquia mare. En algun moment del vespre m’agradaria deixar-me arrossegar per aquesta aigua fins arribar a la meua bassa. Passar de sifó en sifó, com les serps i els gripaus, i sentir els contorns, els límits dels canals, en la pell. I arribar ferit però feliç al meu hort, al capvespre, i arrossegar-me com un cuc de solc en solc, sense pena, ni vergonya de ser vist per aquelles famílies que passegen pels verals.
Estimo tant esta terra guaridora que sense ella ja fa temps hauria esdevingut un estrany al mateix indret on hi guardo un dels primers i pocs records de mon iaio Toni.
De menut, recordo que als horts de la foia los iaios hi teníen mansaneres. Les mansanes es cullen entre la tardor i l’hivern, quan la terra conserva una saó de la rosada pareguda als terrenys de la vora dels llits i els meandres dels rius.
La casa s’omplia de l’aroma delicat de la mansana. Ma iaia Ramona pesava les mansanes amb una balança de plats. De mica en mica anava venent les mansanes a la gent del poble. També feia cocs, melmelades i unes altres, les tocades, les apartatava i escaldava i en feia un puré d’allò més dolç. L’olor del fruit recorria tota la casa fins el terrat.
Si pogués tornar enrere, sens dubte un dels indrets que m’agradaria revisitar seria els dies en que collíem mansanes. Les mansanes dels Arenals, les llombrius dels Arenals, los jorns humitejats per la calma de les nits. A la bassa hi havia una serp. La serp que mon cosí pretenia rescatar del fons del sifó amb una canya.
Fa dos anys, als horts dels Arenals hi vaig plantar arbequines, les quals ja estan ben arrelades, han crescut a bon ritme.
Tot canvia, però a la meua ànima hi perviu en certa mesura la mansana, lo temps de la mansana, món iaio, ma iaia, les balances, la ferum de la fruita en entrar a casa, com la ferum de la garrofa o la de l’oli, en uns altres mesos de l’any.
Tot viscut des de l’enyor, per variar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!