Ahir vaig escriure que coneixia totes les cabres del meu ramat, la qual cosa és certa. Les cabres, per la seua banda, també coneixen los verals de la pastura i coneixen les marrades que travessarem fins a plantar-nos.
Entre elles, les cabres també es coneixen i n’hi ha que mai se m’aproparan i d’altres que després d’una bona estona endrapant arbustos, se m’apropen per fer-me saber que ja no hi tenen res a pelar o que tot està molt bo, que gràcies, que segueixen confiant-me el corral i la vida en general.
Per una altra banda, sempre estic acompanyat de la Lia i la Lila. La primera és una gossa d’atura del país, filla de Les, a la Vall d’Aran. Com totes les gosses d’atura del país, la Lia és mandrosa de collons. Així que pugen les temperatures, busqueu-la a les obagues dels grans garrofers o als peus d’una matissa o la soca d’una olivera. Allà la trobareu estirada, com morta.
La Lila és una altra història. La Lila és una deesa de l’Olimp encarnada en gosseta per a fer possible l’atzar de coincidir amb mi també en esta vida i, junts, estimar-nos. La Lila és la gosseta de ma filla i és l’únic animal que dina amb la família el dia de Nadal.
Si navegueu per este bloc a través de les etiquetes podreu conèixer la Lia i la tia Lila. Son les meues gosses.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!