La llum groga de l’escala
quan s’escola pel menjador
així que pla gira el capvespre
i els silencis es confonen,
des del carrer, els terrats i el cel
de les grunetes que xisclen.
La claror d’un matí d’estiu,
blava com la mar salada,
blanca com un camp d’ametlers
florits quan los vents s’escampen
pels camps d’ordi i trepadella
que les rosades fan créixer.
Les pluges d’agost, gelades,
que mos porten el misteri
de cada cosa que torna,
de la llavor solitària
enterrada en dies de calor,
quan la quietud mos feria.
Lo sol rogenc del novembre,
estel fonedís de la nit.
On vas? D’on véns, fill d’Ulisses?
Missatger de la plenitud,
de les ànimes valentes
que tornen al poble a soles.
Quan lo crepuscle i l’aurora
cavalquen pels camins antics
i els estols d’estornells s’alcen
per encomanar-nos la pau,
la roda de la vida viu
en el cor d’una olivera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!