Vivim en una societat malalta, marcada per la violència i la prevenció. Una societat de silencis. Una societat on la informació és constant i colpidora. Dir-ho pot semblar una insensatesa, però així ho penso: Vivim en una catarsi permanent, en una precarització de la vida -material i emocional- brutal i, des del meu punt de vista, evident si es pensa en conjunt. Només cal prendre un diari arreu per adonar-se’n.
La clau irreal d’una possible supervivència rau en obviar que això és així i relativitzar el dolor aliè. No endolcir-lo: Obviar-lo, silenciar-lo. Silenciar tota l’estructural violència que assetja les nostres vides, car el desordre és descomunal i sembla com si no pogués avançar cap a formes d’entesa i convivència més senzilles i més amables. Menys confuses i més estables.
‘I de tot allò que no se’n parla’, es comenta sovint. Com si la confiança en la Història i l’esperança en l’Educació no hi tinguessin cabuda en el futur. O com si per fi arribés l’hora de desvetllar l’atrocitat blanquejada.
El col•lapse és segur i no sé en quina mesura ja n’estem patint les conseqüències. L’evolució biològica a escala humana sembla haver estat relegada a una evolució condicionada per l’adaptabilitat a unes formes culturals marcades per la desigualtat i la violència d’un sistema que es recolza en la promoció de la competició i l’aparença, enlloc de la cooperació i la raó en benefici de la comunitat.
La globalització s’ha endut per endavant les maneres de viure el present, les sociabilitats que donaven sentit a les nostres vides, el nostre treball, el nostre esbarjo. Tot -tot- està condicionat per la lògica del consum i l’especulació.
És en aquest context on els gestos -tots- i les vides exemplars prenen tot el sentit. Com a cristià, m’encoratgen i em són exemple que no caduca. Tothom les sap reconèixer, de prop i de lluny. Endins i enfora.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!