És pronte per saber si nevarà, però tots sabem que passat Nadal arribarà la calor més desfermada, a estall lo sol damunt les testes dels viatjants i els que fem obres.
Mès claror, més llum.
No ho he escrit abans: del castell de Cervera del Maestrat he passat a excavar a Domeny. Neolític.
Ara són les deu de la nit i estic més constipat que menos. Mentrestant, una vida feta a pedaços de retalls segueix lo seu ritme. Estic força esperançat. Més esperançat que lliure d’observances i deslleialtats. Tanmateix, la vida em regala la vida. La vida és sàvia, com hi ha Déu. La vida ho aguanta tot, car d’un avenç en ve un altre, fins que la papallona mor de pena després d’un dia inabastable.
De menut criava papallones amb caixes de Dixan. Les escampava als erms de ma ma iaia Ramoneta i esperava que arribés la mare per a la posta dels ous. Eren unes papallones magnífiques, grans, quietes, que després de covar els capolls morien.
Quina ventura m’esguarda, Déu? Jo no voldria saber-la sense tenir la seguretat que Tu m’esguardaràs. I jo tinc esta seguretat, que tens un pla ideat per a mi, per a que la meua vida siga amb Vos i em poses a prova. D’una altra manera, jo no sabria reconeixèr-me en un món en permanent conflicte.
I a la fi, la pau. Una pau que arriba pels peus, com la mort. La mort comença pels peus i munta. Quan arriba a l’estómac, ja hi som. I quan assetja el cervell, tot és fum. Fum que surt per les orelles, feliç, però sense esma, a la fi. Lliure com un demà. Com aquell qui se’n surt després de mort.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!