Solcades

Catalunya, allò que explica la cultura catalana,  no pot prescindir de les obres de Joan Amades per entendre’s amb la resta del món. Tampoc la cultura europea, però en aquest terreny que desconec a fons no vull entrar.

I això és així per la voluntat de rigorositat de l’autor a l’hora d’emprendre allò que l’apassiona. Amades desprèn passió per la seua feina i això el fa ser prudent i humil quan cal i metòdic a la vegada que exigent. Allò que no coneix o pensa que potser necessitaria una observació més acurada de les fonts, no se n’està d’advertir-ho.

La màgia del nom (Deriva, 1992) és un assaig i un exercici impressionants que situa la nostra llengua en el seu origen alt medieval a través de l’anàlisi dels noms, cognoms i renoms que l’autor ha observat, contextualitzat en l’espai i estructurat a partir de la seua naturalesa social al llarg dels segles.

Però La màgia del nom no és només això, sinó que té la voluntat de situar Catalunya en el marc referencial de la cultura europea, àdhuc de la resta del món. I això és així per les referències bibliogràfiques que reforcen la interpretació de les fonts que en fa l’autor, sempre amb la voluntat de fer-se entendre per tothom, evitant les petulàncies narratives i posant l’accent en els casos concrets que s’exposen. 

L’obra completa de Joan Amades, de fet, s’emmarca en l’òrbita europa i universal, com no podria ser d’una altra manera tractant-se de la nostra nació.

En aquest assaig es recorre un fil que comença amb uns capítols preliminars on l’autor ens situa en els terrenys constitutius de l’adopció i la formació dels noms per a introduir-nos tot seguit en un capítol dedicat als ‘noms dels avantpassats’, que al meu parer traspassa l’excel•lència.

El llibre es clou amb tres capítols més dedicats als ‘noms originats en circunstàncies del naixement, de les condicions socials i del lloc on es viu’. L’ampli recull de cognoms del país que trobem en aquests capítols és evocador de la voluntat d’interpretació de l’autor a redós de l’observació de la construcció formativa dels noms i cognoms en la resta de nacions europees. En aquest sentit, no son pas poques les referències bibliogràfiques que ressenya Amades i que reforcen la interpretació que ell proposa.

La màgia del nom, en paraules del seu prologuista Josep Martí, estava ‘pràcticament enllestit en el moment del sobtat decés l’any 1959. Per dur-lo a la impremta, hi mancava només donar al manuscrit una darrera ullada d’estil, completar-lo amb referències bibliogràfiques i confegir-ne una breu introducció i els índexs.’ Així i tot, des del meu parer és una obra excel•lent, de les imprescindibles.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!