Existir

Entre el fet de viure i el d’existir, a priori, no hi ha cap diferència, però fa poc vaig llegir una sentència d’un científic que era favorable al fet d’existir, més que al fet de viure. En feia una clara distinció.

Posar l’accent en el fet d’existir ens situa en el terreny de la consciència. La vida és un regal, és tot allò que hom té, la mesura de l’absolut. I pensar el fet d’existir en relació al fet de viure potser implica un cert canvi de perspectiva en el compàs del temps.

La mètrica dels anys es pot pensar des de diversos angles. I segurament el fet de ser feliç o viure sense gaires maldecaps és important i allò que més caldria per assaborir els dies amb autenticitat.

Però jo diria que, a mida que em faig gran, allò que més aprecio parteix de l’acceptació. Acceptar és una actitud essencial per evolucionar. I val a dir que viure implica sempre evolucionar, forma part de la nostra condició i la de qualsevol altra espècie.

Acceptar les pròpies circunstancies implica centrar les prioritats i ser partícep del propi destí. I això és essencial per a l’aproximació en l’autoconeixement, que és una comprensió a redós de tot el que ens envolta, que és canviant, inestable per naturalesa.

La filosofia clàssica ens ensenya això mateix i ens emplaça a assumir el repte. El repte d’existir, a vestir la propia voluntat.

També caldria ressenyar que el cristianisme ens emplaça en la voluntat d’esdevenir autèntics, capaços de trascendir en la bonesa per nosaltres mateixos, car tot comença i acaba amb la vida que ens ha estat donada. Amb el fet de viure i la determinació d’existir.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *