La vespra ferotge
de la teua angoixa
ha transmutat en cel,
en boira i en estels:
Un bocinet de temps
per esperar el matí
i en l’espera, la pau,
i en la pau, el somni.
Silenci, respires.
Respires i això és tot
mentre dorms i ja és tard
per tornar al meu maset,
al meu gran refugi
tot fet d’esperances.
Ca teua és un boscam,
més que una garriga,
un boscam de llibres.
Així no es pot viure.
Demà serà dia
d’anar a sopar a fora.
Demà serà dia
de passar pàgina
i tornar a la vida
com l’hem imaginat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!