El meu avi
Alço la mirada al cel,
el núvol asimètric m’obre un calaix de la ment,
aquell on hi guardo les estones viscudes al teu costat,
encara recordo quan em deies:
la rossa nina! malgrat no ser rossa!
era l’evidencia d’una expressió carinyosa.
Els caps de setmana em veníeu a buscar,
l’avia i tu.
El cotxe, l’avantsala de la festa,
jo cantava cançons, mirava el cel i quan
es feia de nit, comptava les estrelles.
Arribàvem a Arenys,
“El racó predilecte de Salvador Espriu”,
també el teu, avi.
Jo vaig aprendre de tu valors importants,
honradesa, generositat, senzillesa i respecte,
em vas ensenyar a admirar la natura,
a contemplar la bellesa de la mar blava,
a respectar les plantes i als animals,
petites ensenyances que van deixar empremta
en el meu inconscient,
em deies que no havia de tenir por,
que el que feia un altre també ho podia fer jo,
així va ser com vaig aprendre anar amb bicicleta,
malgrat els meus temors,
em veies amb bons ulls avi,
sabies que ho podia fer,
la teva perseverança em donava seguretat.
Et donaves íntegrament a les necessitats
de la família, el teu gest de bondat
el tinc sempre present, i de tant en quan,
obro el calaix de la ment,
aquell on hi conservo les estones viscudes
al teu costat avi.