De solanes i obagues

Pels que hem viscut uns anys a Ciutat Vella el cinema Maldà era punt de referència obligat. Aquell lloc on recuperar les pel.lícules que per mandra, feina o descuit havien ja saltat de la cartellera. Era el cinema de les segones oportunitats, i a més en el format de doble sessió, un format que ja s’ha perdut, però que continua vigent en molts cinemes de ciutats petites.

Quan de sobte va tancar, molts vam témer que havia estat una víctima més de la golafrería immobiliària. Ara però torna a obrir i ho fa d’una manera sorpresiva: serà una sala on s’emetran els gran èxits de Bollywood, la versió índia de Hollywood, un dels fenòmens industrials i creatius més importants de l’Àsia emergent.

Aquest fet que ha estat notícia aquests dies tant als diaris com a la televisió, demostra la vitalitat de la comunitat paquistanesa a Catalunya, una comunitat que en poc temps s’ha convertit en un poder econòmic sobretot en el terreny comercial i en el de la compra i lloguer de pisos. Tota aquesta activitat, aconseguida sobretot a base de pencar molt (però també aprofitant algunes llacunes legals en quan a horaris comercials, impostos, nombre de persones màxim en un pis..) ve a demostrar que és una comunitat que ha vingut per quedar-se.

Què hagin obert un cinema, expressa també el desig de mantenir una cultura pròpia, una identitat, que té en la música i el cinema un dels orgulls principals.

Convé però que aquesta comunitat que manté forts llaços amb el país d’origen, i també amb altres comunitats com l’establerta al Regne Unit, no es quedi al marge de la dinàmica social, econòmica i cultural catalana. El seu dinamisme i creativitat ens pot fer un gran bé, com segurament també els pot fer un gran bé molts dels valors democràtics de la nostra societat i cultura.

Per això, a més d’espais propis on mantenir identitats, cal crear espais comuns on les identitats puguin relacionar-se. D’això segon encara anem per desgràcia una mica fluixos.

L’informe anual del síndic de greuges ha fet esment aquest any d’un tema que està allà però que de moment ningú ha decidit abordar amb valentia: el tema de la segregació escolar.

El pacte nacional per l’educació va posar les bases, però de moment tot ha quedat aturat en espera de què passin les eleccions i arribi el dia en què la cosa de conjuntural passi a estructural. El dia en què ens acostumem a viure amb una societat més que dualitzada esqueixada amb diversos grups.
La segregació escolar és només però un símptoma de quelcom més profund.

El discurs és el de la cohesió, però tothom mira de sobreviure com pot i escapar-se de les escoles "mosaic", dels barris "mosaic", de les ciutats "multi" i "inter" culturals. Fa gràcia perquè el discurs no es correspon amb els fets. Tothom elogia la diversitat com un valor, i qui més qui menys d’esquerra a dreta enalteix la riquesa d’una societat construïda sobre aquests pilars. A l’hora però en què prenem decisions del tipus a quina escola portem els nens o on anem a viure, si el sou propi o de la parella ho permet, anem a parar a llocs més aviat homogenis tant pel que fa a l’economia, com a la cultura, com al color de la pell…

Acabo de fer un petit treball sobre els 15 municipis amb una renda familiar disponible per habitant més alta de Catalunya i descobreixes precisament que han crescut molt, que han crescut sobretot a partir de la migració interior i que en elles es donen els índex més alts d’universitaris, empresaris amb assalariats etc… L’impacte de la immigració no arriba a aquests nuclis que han fet dret d’admissió fins el punt de preveure quants hi caben i de quina categoria.

Gran part de la nostra socialització es realitza en aquells llocs on naixem, anem a escola i creixem. La creació de llocs económica i culturalment homogenis com aquest tipus de municipis, contribueix a la construcció de murs entre persones i grups socials. Uns murs potser tant alts com els que protegeixen les noves cases unifamiliars de Matadepera, Cabrils o Sant Andreu de Llavaneres.

I mentrestant tothom s’omple la boca amb la paraula cohesió…

Recupero algunes notes de la xerrada amb K. d’una associació de paquistanesos que viu a Catalunya.

1- Els paquistanesos exerceixen un gran control social sobre els membres de la seva comunitat. És control i és solidaritat a la vegada. La majoria provenen de la mateixa zona, sinó del mateix poble. Hi ha relacions familiars i per tant implicació i preocupació d’uns pels altres. No és el mateix en altres comunitats d’immigrants molt més vulnerables i per tant amb molt més risc, d’anomia, desestructuració i marginació. Aquestes diferències crec que són importants i d’elles se n’haurien de deduir polítiques i maneres d’actuar que tinguessin en compte les possibilitats de cada comunitat i cultura.

2- Les dones son el gran enigma en aquestes comunitats. K. reconeixia que viuen sovint aïllades a casa seva sense contacte amb el món que els envolta. Expressava la necessitat de fer el possible per crear espais d’intercanvi entre dones del país i dones nouvingudes. Hi ha un procés d’integració i de mútua coneixença que és fonamentalment femení. També en el tema de les mediacions el gènere, que per nosaltres ha esdevingut una característica secundària, esdevé per a ells primordial.

3- Exemple d’una bona mediació. Al barri han mort aquest mes dos paquistanesos que treballaven a la construcció. K. des de l’associació el primer que va fer, va ser parlar amb els veïns de l’escala del difunt, i explicar-los que la família del mort rebria durant uns quants dies visites a tota hora. Els hi va explicar el sentit que la mort tenia per a ells, i la dificultat que suposava viure-la lluny del poble on havien nascut. L’avís va generar coneixença, confiança i paciència, coses essencials per a un bon veïnatge. Sense aquest apropament potser tot hagués quedat marcat pel malentès, la irritació i la queixa.

Tenia moltes més coses que em rondaven pel cap després del diàleg amb K. Vam parlar de llengua, de religió, de terrorisme….

En acomiadar-me encara em va regalar una capsa amb més dolços. Mentre escric això me’n menjo un, i m’agrada pensar, que tot i les dificultats ens en sortirem. Ell també era optimista. "Després d’allò de París– em va explicar- van venir uns periodistes francesos per fer un reportatge, sobre els riscs de què aquí passes el mateix que a les banlieus. Els hi vaig dir que no, que això aquí no era possible."

Jo també ho vull creure.

Acabo d’arribar d’una conversa llarga amb K. responsable d’una associació d’immigrants paquistanesos. Asseguts en una cafeteria amb música i televisió en urdu, abans que tot m’ha acollit i m’ha convidat a aquells dolços tan dolços típics del Pakistan. Hem parlat llarga estona sobre l’associació i la situació de la convivència. En trec algunes impressions.

– La importància que han adquirit aquestes associacions com autèntiques
mediadores entre comunitats. Resolen conflictes, fan d’interlocutors de
les administracions, organitzen activitats….

– La importància de líders com K. persones que ja porten anys a
Catalunya, que s’han casat amb una persona d’aquí, que es guanyen bé la
vida com a petits empresaris, i que poden dedicar temps a fer aquest
paper que se’ls ha assignat amb naturalitat. (mentre parlem tota la
gent que entra el saluda, alguns li demanen que els llegeixi algun
document en castellà o català, el truquen per telèfon).

– L’administració s’agafa a aquests líders perquè és l’única via d’accés a una comunitat en molts punts encara impermeable. Mossos, assistents socials, metges… depenen d’aquests mediadors, perquè encara son molt febles els processos formals: l’oficina d’informació a l’immigrant obre un matí i una tarda a la setmana, i el "cos de mediadors" encara està en formació i per tant actua d’una manera molt voluntària. (No som a Barcelona, és possible que a Barcelona tot això funciona d’una altra manera)

– Tot i treure’m el barret per aquests lideratges i per aquestes actuacions a peu de carrer i d’escala, considero que les administracions poc a poc han d’articular respostes i vies més "formals" que permetin els individus accedir directament als serveis, sense la mediació de les comunitats. Sinó hi ha el perill, si s’allarga massa, de què les comunitats esdevinguin massa tancades i massa depenents dels seus líders, que adquireixen el poder més gran: el de la informació. Això en les societats democràtiques no és bo que es cronifiqui (recordem sinó, el caciquisme rural de fa uns anys)

No obstant avui per avui són aquestes associacions i els seus líders les úniques que garanteixen una solució pacífica dels conflictes de convivència que van sorgint i per això mereixen tot el reconeixement i el suport.

^{Demà continuaré amb més impressions}

S’atansen les eleccions municipals i sembla que el Partit Popular, o almenys algunes de les seves seccions locals comencen a moure’s en la línia d’utilitzar el fet migratori entre les seves banderes de campanya. Ho estan fent a Badalona aprofitant els problemes generats tant pel projecte de la mesquita com també pels problemes de convivència al barri de La Salut. I han començat també a fer-ho a l’Hospitalet. Ignoro si és una consigna general o si són decisions locals, en tot cas aquest tipus d’utilitzacions trenquen la voluntat expressada per Josep Piqué d’arribar a consensos i acords sobre aquesta matèria amb la resta de partits.

Què ha començat a haver-hi problemes de convivència en algun lloc és cert. Què hi ha risc de guetització en alguns barris també. Però la manera d’afrontar el problema no és a través ni de fulletons alarmistes ni apuntar-se a les tesis més ultres que aprofiten aquestes qüestions per fomentar prejudicis racials o xenòfobs. Sembla que el PP està certament preocupat pel desgast que pot produir-li l’aparició de partits que tenen la seva raó precisament en aquestes actituds.

No es tracta d’amagar el cap sota l’ala com han fet alguns ni de plantejar projectes multiculturals de flors i violes, pensats des de barris on tot just hi ha immigrants. Però tampoc es tracta de començar a polititzar la immigració apuntant-se al populisme fàcil. En tot cas caldrà veure com evolucionen els discursos.

En el nº 19 de Migrainfo (butlletí trimestral que publica l’Àrea d’Igualtat i Ciutadania de la Diputació de Barcelona), es recull un breu estadístic dels mitjans de comunicació adreçats a la població immigrada que es distribueixen als municipis de Barcelona. Son un total de 32 publicacions que reflecteixen força bé la distribució de les principals comunitats lingüístiques i culturals que s’han establert a Catalunya.

De les 32 publicacions

– 10 s’adrecen a comunitats llatinoamericanes. (en general o específics: peruans, xilens, argentins…)
– 5 xineses
– 4 russes (d’elles una adreçada també a ucraïnesos)
– 2 romaneses
– 2 magribins
– 2 pakistaneses
– 2 públic angloparlant
– 1 búlgars
– 1 bengalins
– 1 africans
– 2 a col.lectius diversos

Estic d’acord amb l’article de migrainfo quan valora positivament la presència d’aquest mitjans que expressen la necessitat dels immigrants de mantenir els vincles amb els seus països d’origen. És un signe clar d’organització i vitalitat de les comunitats, que en poc temps han estat capaces de generar una important activitat cultural.

Sóc en canvi més crític amb l’article quan parla que aquesta proliferació de revistes, és "una mostra de la seva voluntat d’integració a la nostra societat". Diuen que el moviment és demostra caminant, que de les 32 revistes només 6 tinguin algunes pàgines en català i que la resta estiguin escrites exclusivament en la llengua de la comunitat, no és gaire bon senyal.

Si com s’acostuma a dir d’un temps ençà, el català ha de ser la llengua vehicular, el lloc comú i de trobada on totes les comunitats puguin entendre’s, sembla que no comencem massa bé. Caldrà que anem pensant si volem una societat multicultural que com a molt s’entengui en castellà, o una que respectant i promovent la diversitat sigui capaç de crear espais comuns amb la llengua i la cultura pròpia del país.

Cada setmana a la Fundació Migra Studium dono una classe de català molt bàsic a un grupet reduït de persones nouvingudes.
En aquests tres anys que porto hi han passat persones de llocs molt diferents amb un percentatge alt de llatinoamericans. Persones que prenen una part del seu temps de descans per aprendre a parlar en català en situacions bàsiques com la compra, l’administració, l’orientació al carrer etc…
Quan portem unes classes sempre surt la mateixa preocupació: no tenim on practicar el que aprenem a classe.

A mi aquesta queixa sempre m’ha fet pensar que hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar. Hi ha una part d’actitud lingüística, que tan bé han estudiat i explicat sobretot la gent d’Omnium. Per les raons que siguin, ens costa molt poc canviar de llengua, fins i tot quan veiem que l’altre s’esforça a parlar-la. Però també hi ha una qüestió social que ho fa difícil. Sovint el nostre món de catalanoparlants és poc permeable a la relació amb persones de fora. No per cap voluntat segregacionista, sinó simplement perquè falten encara espais de relació (semblants als de les parelles lingüistes, o als que ha creat l’Associació Àkan de Girona i moltes altres).

En fi ,que en la nova situació, els catalans hauréim de moure’ns i adoptar potser una actitud més proactiva que no defensiva. Normalitzar la llengua no és una tasca només dels cursos del Consorci, sinó i sobretot de crear espais de comunicació on la gent que té voluntat d’aprendre la llengua pugui practicar-la i amb això motivar el seu desig de conèixer-la més. Crear aquests espais si que és una tasca més aviat de les persones i de les associacions.

–_{La fotografia és d’una sortida a la muntanya de l’Associació Àkan. Per a mi un exemple ben pràctic de com crear aquests espais de comunicació}

L’alcohol continua sent una qüestió acceptada socialment en molts
contexts i va lligada a festa i alegria.. Per molts però és refugi i
motiu d’aïllament alhora. Quan es beu així sol, a la barra d’un bar
abans de tancar, quan es surt amb les forces justes per trobar el camí
cap a casa, quan esdevé l’única forma d’evadir una realitat massa dura,
el vi és mala companyia perquè aboca molts cops a un deteriorament
progressiu de la salut i el caràcter.

Sé que és impossible, però em poso a la seva pell aquesta nit: sol, lluny de família i amics, de les imatges i els paisatges de la infantesa, d’una comunitat que em donava valors i forma de viure, la pobresa era horrorosa però estava a casa. Em passo dies sense que ningú se m’acosti i em pregunti com estic: sóc invisible; faig jornades de més de 10 hores; visc en un pis que no té les condicions mínimes d’habitabilitat… què hi faig aquí? què em lliga a la vida?

Afortunadament la majoria reconstrueixen vida i somnis, envoltats de la família i de nous i vells amics, alguns vinguts del mateix poble. Però la fortuna o la mala fortuna sempre n’escull uns quants, potser els més febles, potser els més sensibles, i els convida a passejar de costat a costat en aquesta nit, acompanyats només del silenci o d’una cançó trista que els recorda tot allò que han deixat enrera

A la revista Segarra Actualitat, que s’edita a Cervera i que recull mensualment notícies i articles relacionats amb aquella ciutat i amb la resta de la comarca, presenten aquest mes de desembre unes dades sobre immigració: La Segarra té 28,1% de població immigrada, i les quatre poblacions principals Guissona 37,29%, Cervera 23,24%, Sant Guim 18,4% i Tora un 15,99%. Si poso aquestes dades és per una senzilla raó. Molta gent pensa encara que això de la immigració és un fenomen urbà, localitzat i temporal, però és que no se n’adonen que el canvi és profund i en tot el territori?

És cert, també entre alguns immigrants es dóna el sentiment de què l’experiència migratòria és provisional, que un cop s’ha fet una mica de bossa es tornarà a casa i tot tornarà a ser com abans i millor. Però és que entre molts catalans es dóna també aquesta sensació, de què aquest milers i milers de nouvinguts no venen pas a quedar-se entre nosaltres, sinó que simplement venen perquè hi ha dificultats al seu país i que passat un temps tornaran a casa i ja tot tornarà a ser com abans.

Faig caricatura però algunes actituds i comportaments no s’expliquen sinó per aquesta percepció si voleu ingènua i inconscient de la realitat. No senyors, ja res tornarà a ser com abans, ni a la Segarra ni al Raval, ni a l’Hospitalet. Els nouvinguts han vingut per quedar-se, per tant hem de començar a construir nació no des de zero (hi ha història, hi ha identitat, hi ha nació… negar-ho és tan absurd com negar que al mar hi ha aigua), però si des d’uns postulats molt diferents d’aquells en què s’ha mogut el nacionalisme fins fa poc. I parlo de només de cinc anys enrere on la Segarra tenia una immigració que no arribava al 5% i tothom votava nacionalista. Ara ningú pot atribuir-se aquesta capacitat de pal de paller de res, perquè la pluralitat ha fet saltar pels aires qualsevol visió massa perfecta del país.

Ara no toca res més que arremangar-se, buscar complicitats, pactar i activar tots els mecanismes de cohesió possible. A la tropa ens agafa en un moment d’un cert individualisme i campi qui pugui, i als polítics una mica desconcertats entre les antigues fórmules que ja no diuen gran cosa, i les noves que encara costen d’entendre, però segur que hi haurà capacitat de reacció.

El 18 de desembre va ser proclamat per les Nacions Unides dia
per difondre els drets humans i les llibertats de les persones
migrants, per garantir-ne el respecte i el compliment,
i per protegir la població migrant d?arreu
del món, cada vegada més nombrosa. Més enllà de l’escepticisme pel valor i l’eficàcia d’aquest tipus de jornades, a casa nostra si que les vigílies han estat esperançadores.

Carme Capdevila la nova consellera d’Acció Social i Ciutadania, on
s’inscriu la Secretaria per a la Immigració, va situar el 2007 com a l’any en el qual s’han de
desenvolupar les dues accions sobre política migratòria més importants
fins ara: el Pacte o Acord nacional sobre immigració i la Llei
d’acollida.

Si es compleixen els compromisos es posarà fi a una situació que ja feia massa que s’allargava. La Generalitat, govern de Catalunya, no disposava d’una política migratòria pròpia, sinó simplement d’un organisme (la Secretaria), un pla d’acollida i un pressupost. Es a dir una cosa així com un ajuntament gran, o un ens supramunicipal (tipus Diputació).

El nou Estatut, que no és pas per tirar coets tampoc en aquest àmbit, permet almenys que puguem disposar d’algun tipus de política nacional en haver-se ampliat competències en qüestions d’acollida i permisos de treball. També, i encara que l’Estat es reserva la qüestió del control dels contingents i els fluxos migratoris, hi ha possibilitat d’una certa participació en aquest control. Això si sempre que hi hagi acord entre els partits catalans i una direcció clara sobre com gestionar la immigració.

L’anunci es bo, i que ja hagin posat data, es signe de què es va per feina. Ara caldrà, però, fer seguiment del procés d’elaboració tant de l’acord com de la Llei, doncs aquí si que no s’hi valen polítiques partidistes de curta volada. A més en els programes, que ja vaig descriure durant la campanya, hi ha punts de coincidència que permeten un acord.

El santuari de la Cova de Sant Ignasi de Manresa, des de fa un temps comparteix carrer amb el que avui és una de les mesquites més importants de la Catalunya central. L’edifici ocupa una antiga fàbrica, i tot i tenir un aire exterior una mica trist i provisional és avui el centre espiritual dels musulmans tant de la ciutat com també de les rodalies.

La relació de la comunitat musulmana amb els veïns de la cova, i també amb els veïns de la resta de la ciutat de moment pel que m’expliquen és una relació de bona convivència.

L’ajuntament de Manresa ha estat dels ajuntaments més implicats i interessats amb la gestió de les qüestions religioses. Prova d’això va ser la participació en el Parlament mundial de les religions de Barcelona (va ser un dels llocs de trobada de diferents confessions), i també la celebració del Parlament català de les religions aquesta passada primavera. La implicació no va ser pas delegada sinó que el mateix alcalde (ara ex-alcalde i ex-conseller) Jordi Valls s’hi va interessar personalment.

La religió és un factor molt important a l’hora de gestionar el fenomen migratori, que es redueix massa a criteris economicistes. Pot ser un factor distorsionant i perillós per la cohesió social, però pot ser també un factor de cohesió i integració de les comunitats que arriben. El carrer de la Cova de Manresa n’és un bon exemple.

Entre les propostes que s’estan discutint en el debat d’investidura del nou president de la Generalitat hi ha la d’establir un pacte o acord nacional sobre immigració, que ja estava explícitament en el programa del PSC i implícitament en altres. Més que una bona notícia es tracta d’una necessitat urgent. I això per diverses raons.

1- Per actualitzar el nou marc legal que a partir del nou Estatut atribueix a la Generalitat una sèrie de competències sobretot en l’àmbit d’acollida i residència. El pacte ha de ser doncs previ, a la redacció de la Llei d’acollida.

2- Perquè fins ara s’ha anat a remolc de la realitat i convé avançar-se a dibuixar el model de societat de futur pel qual s’opta: assimilació a la francesa, multiculturalitat a l’anglosaxona, integració a la quebequesa… o un model d’integració a la catalana, que ha de comptar però amb el suport de partits, agents socials i associacions d’immigrants.

3- Per evitar la temptació d’utilització partidista de les qüestions de migració. Un acord acceptat per la major part de les formacions blindaria una política sobre migració almenys per una bona temporada, marcaria direcció i evitaria les "anades i tornades" tan negatives sobretot en qüestions socials.

Aquest acord pot ser un dels punts forts d’aquesta legislatura com ho va ser el Pacte nacional per l’educació en la legislatura passada. És en aquest punts on es demostra la capacitat dels partits per aconseguir consensos amplis més enllà dels interessos estratègics a curt termini.

Caldrà anar seguint les concrecions.

Rebo per correu electrònic una invitació per anar a la gran final del torneig del Ramadan 2006 que es jugarà al Poliesportiu Sant Pau. Un poliesportiu que s’ha convertit ja en una de les seus de les activitats que realitza la comunitat àrab de Barcelona. La invitació em fa present de nou, la força i el treball d’aquesta xarxa gairebé invisible d’entitats, que crea ponts i complicitat entre comunitats d’origen i d’acollida.

Qui ho organitza és la l’Associació Cultural Ibn-Batuta, una de les veteranes tot i ser fundada fa només 12 anys. La seva gràcia és que ha sabut combinar des del primer moment els serveis primaris d’atenció i acollida amb una important tasca en l’organització d’activitats lúdiques i culturals. Més recentment a aquestes activitats s’hi han afegit les de sensibilització i difusió amb una revista (Attawasul) que es distribueix sobretot a Catalunya, i un programa de ràdio setmanal (Safir) a Ràdio Gràcia (a la web tenen en arxiu els darrers programes emesos).

Tot i que els darrers anys el pes demogràfic de la migració s’ha decantat cap als procedents de llatinoamèrica (Equador, Bolívia…) el cert és que continúa havent-hi a Catalunya una important comunitat musulmana d’origen sobretot magrebí que en alguns casos ja viu assentada als nostres barris des de fa una bona colla d’anys.

Rebre una invitació com aquesta d’anar al futbol per celebrar el final del Ramadà, m’anima a pensar que les comunitats són permeables, i que la informació i les invitacions circulen més enllà del propi grup. D’això cal agrair, insisteixo, no a les polítiques d’immigració sinó al treball diari de multitud d’associacions.

Un retret final: el tema lingüístic. Tot i que la revista Attawasul es distribueix fòra del principat i això justificaria l’exclusivitat del castellà, no estaria malament una major presència del català tant en la revista com en la web. Ho faig però amb la consciència de demana’ls-hi una cosa que ni se’ls ha acudit a moltes associacions d’aquí "de tota la vida".

"La inserció social i ciutadana dels immigrants i el reconeixement de la diversitat", és el títol del capítol que dins el seu programa ICV dedica a la immigració. Un programa que parteix també de la feina feta durant el "govern d’esquerres" i que es proposa anar més enllà de les propostes dels altres partits en quan a ampliació del concepte de ciutadania i prestació de drets socials als nouvinguts.

1- La premissa filosòfica amb què els d’Iniciativa basen totes les seves propostes és aquesta: una gran part dels conflictes de convivència s’arrelen en asimetries socials i no tant en diferències culturals. Per tant la millor política respecte a la immigració és una bona política social en : accés a l’habitatge , accés a l’educació, accés al treball i integració de la dona.

2- Desplegar les competències que atorga el nou Estatut, en quan a primera acollida amb la promulgació d’una llei i un pla de primera acollida per a Catalunya.

3- L’altre punt fort de la proposta d’ICV és la que fa referència a la participació ciutadana. Aquest partit es compromet a treballar en les institucions on sigui present perquè sigui reconegut el dret a vot per a totes les persones immigrades en totes les eleccions, a partir dels 3 anys de residència.

Resumint una mica, ICV-EUiAEUiA ens presenten un programa complert en quan a l’abordatge social de la immigració, un programa proper a les propostes sobretot d’ERC i també en alguna mesura del PSC. El seu menysteniment dels factors culturals, em fan pensar en canvi que aquest partit, tot i la bona voluntat, continua regint-se en aquestes qüestions noves per esquemes de tipus marxista més clàssic. Canvia el llenguatge i substitueix "classes socials" per "asimetries socials" però en el fons obeeix als mateixos plantejaments de reduir la vida a una qüestió de necessitats bàsiques a cobrir, sense deixar-se interpel.lar pels nous paradigmes que situen els elements culturals i identitaris com a elements de pes. Això curiosament els hi passa tant a l’hora de valorar la cultura dels immigrants com també la cultura i la llengua de la comunitat d’acollida.

4- Facilitar la incorporació de la immigració al sistema educatiu informant-la i afavorint la lliure elecció d’ensenyament i de centre educatiu i promovent l’equilibri en l’escolarització de l’immigrant en tot tipus de centres docents.

Aquest és per a mi el principal problema del programa d’immigració ( de ciutadania ni se’n parla) del Partit Popular, el model vers el qual apunta és una societat amb dos classes o nivells de persones: els ciutadans de tota la vida amb drets i deures, i una força de treball necessària que té també drets i deures però que juga en una divisió diferent i que té fins i tot una Conselleria pròpia que s’encarrega dels seus assumptes. És fàcil d’imaginar-se el panorama d’una societat així, i jo no veig ni la cohesió ni la integració enlloc. Segons ells, la immigració és només un factor econòmic, és força de treball, la necessitem però porta problemes i el que hem de fer es tractar-la així com a problema, com un malaltia molesta que ens ha sobrevingut. No hi ha projecte de ciutadania, no hi ha gestió de la multiculturalitat ni de la diversitat religiosa, no hi ha construcció de res únicament getització.

Elements positius: potser alguns dels bons propòsits referents a educació i l’incloure la cooperació i la solidaritat internacional en el capítol de les propostes sobre migració. Implícitament suposa donar un reconeixement a les causes de la immigració i que les persones si marxen de ca seva és per buscar un futur que no troben en el seu lloc d’origen.

Del tema del paper de la llengua i la cultura catalanes en tot això no n’he dit res perquè tampoc el PP en parla en el seu programa. Suposo que dins el seu model de futur el català no hi té cap lloc.