De solanes i obagues

Escric ja des de Barcelona. Ahir va ser l’últim dia de periple europeu. La casualitat va voler que l’entrevista que teníem amb el Jesuit Refugee Service-Europa la fem a Brussel.les en plena moguda pel tema de la directiva comunitària sobre el retorn.

Fins fa uns anys la Unió actuava com a garant dels drets fonamentals, enfront les polítiques restrictives dels estats sempre gelosos de la seva “ciutadania”. Construir una altra “ciutadania” a nivell europeu, obligava a considerar el cas contradictori de les persones que residien en un Estat però que tenien la mobilitat limitada per les fronteres interiors. Llavors es va començar a parlar d’una nova ciutadania no lligada necessàriament a la nacionalitat i si en canvi a la residència.

Bufaven però altres temps.

La Unió d’un temps ençà, actua més aviat apretant aquells estats que han tingut polítiques d’immigració més receptives perquè vagin homologant-se en un sentit més restrictiu. La nova directiva sobre el retorn obeeix a aquesta “nova tendència” motivada per la crisi econòmica, i per la sensibilització de l’opinió pública europea i dels partits que la representen en quan a la immigració com a “problema”.

Les polítiques dels Estats ja apuntaven a això. El PSOE en el seu programa electoral recollia la possibilitat d’amplicació del temps màxim de detenció en els centres d’internament per a estrangers (CIE) de 40 dies fins a un temps indefinit. La directiva parla ara de fins a 18 mesos. També Berlusconi va prometre als seus electors “tancar les fronteres i construir camps per a identificar als ciutadans estrangers sense treball que es vegin obligats a entrar en la vida de la delinqüència”.

És cert que la crisi pot portar associat un augment de la conflictivitat social que obligui a prendre mesures, però carregar sobre el boc expiatori de la immigració irregular tot el pes de la crisi és d’un populisme i d’una demagogia espectaculars.

La imatge d’una Europa sembrada de camps de detenció d’irregulars en espera de ser repatriats, no s’adiu amb l’Europa dels drets somniada ni amb aquella que s’ha guanyat durant anys un paper de legitimitat democràtica a ulls del món.

Tota l’operació al voltant de les bandes llatines, ha estat batejada pels mossos com a “operació Dingo”, fent referència a aquesta espècie de gos salvatge molt territorial i que s’agrupa en petites manades.

Les bandes llatines no és un fenomen menor, i només cal atansar-se a algun dels barris on els llatins son grup majoritari. A Catalunya però hi ha hagut un esforç gran per donar sortida legal i associativa a aquestes bandes, aprofitant els elements positius de socialització que puguin tenir, i que a mi per desconeixement, se m’escapen.

Ara d’aquí a anomenar “dingo” a l’operació, em sembla una mica excessiu. Ahir parlava del paper dels mitjans de comunicació, doncs un dels problemes està en les notes de premsa que s’elaboren des de les diferents policies, i en les denominacions i etiquetes que es posen a operacions, redades etc… Caldria tenir cura en el llenguatge, doncs, aquest és sempre una font de construcció d’una determinada imatge pública.

Ahir dilluns vam tenir la presentació al col.legi de periodistes de Catalunya, del document “Els mitjans de comunicació davant la immigració“. El document ha estat elaborat en el marc del Consens social sobre migracions en el qual hi participen moltes entitats del teixit associatiu català aglutinades per Caritas i CEAR.

A l’acte hi van participar Dolors Comas (Secretària del CAC), Carles Solà (Director del programa Tot un món de TV3), Javier Bonomi (President de FEDELATINA) i Jackson Amesty (Revista Toumaï)

Suposo que és un document incomplert, amb repeticions, fet des d’una perspectiva més aviat “bonista” (qualificatiu que darrerament té sortida) i que els mitjans ni es miraran. De fet a la presentació només han vingut de l’agència EFE, i de l’ABC a més d’altres persones periodistes vinculades al Consens.

Tot i això, el document ofereix algunes reflexions que no s’haurien de passar per alt. Una d’elles és la que fa referència a la deficient manera amb la qual els mitjans generalistes estan afrontant el tema de la immigració. Sense formació, sense temps per elaborar bé les notícies i amb una tendència al reguitzell de tòpics, estereotips i folklorisme. Els mitjans a més, no compten en les seves plantilles (no hi ha hagut temps), amb la diversitat que de fet sí que existeix ja a la nostra societat.

Cal més formació dels periodistes, i passar dels “programes contenidors” com el “Tot un món de TV3” a una major visibilitat de l’immigrant en els programes habituals (notícies, sèries, concursos…) És la única manera en què es pot anar normalitzant una situació que de moment es presenta molt encara en clau conflictiva, diferenciada o exótica.

Us adjunto el document

Pot sorprendre el redactat extremadament crític d’ICV amb la política d’immigració del PSOE i que titula així “Una legislatura perduda, pel fracàs en la gestió dels fluxos d’entrada i per no abordar les noves necessitats socials“, però per poc que un segueixi les propostes d’un i altre partit se n’adona que és segurament aquest un dels temes en els quals els dos partits estan més allunyats.

Certament el PSOE ha basat tota la seva política en la important regularització de treballadors immigrants de principis de legislatura, però no ha fet gran cosa més, i és això el que li recrimina ICV: no ha modificat l’obsoleta llei d’estrangeria, i no ha avançat en el reconeixement de drets socials fonamentals per als immigrants.

Més en positiu, ICV proposa:

1- Avançar en polítiques per a la igualtat de drets i contra l’exclusió social de les persones immigrades. Entre aquests drets, el dret al sufragi en qualsevol de les eleccions, a partir d’un any de permanència per a les municipals i de tres per a la resta. (modificant, es clar, l’article 13 de la Constitució que com ja vam comentar ho impedeix).

2- Regularització dels irregulars a partir de la normalització de les situacions laborals existents (tal com ja es feu en les anteriors regularitzacions). Evitar les expulsions per procediment sumari.

3- Millorar i reforçar l’Estat de Benestar per tal d’absorbir amb normalitat el creixement demogràfic present i futur i cohesionar el conjunt de la “classe treballadora”.

Les propostes d’ICV  no han variat gens pel que fa a les darreres eleccions (municipals, autonòmiques etc…) i aquesta coherència que fa que el missatge sigui fort i clar, és també la seva debilitat, en quan no tenen en consideració les noves variables (situació de reagrupament familiar, guettització d’alguns barris, crisi de la construcció …). Es fa necessari una renovació programàtica i de discurs, si no es vol caure en uns plantejaments que per manca tant de creativitat com de realisme, no responen ja a inquietuds fonamentals de la ciutadania (precisament potser d’aquella que cau dins aquest, cada vegada més ambigu, concepte de “classe treballadora”).

Cal dir, que dels diferents programes llegits, el d’Esquerra possiblement sigui dels més complerts i també dels més ben articulats en immigració: parla d’uns principis d’actuació que després desplega un seguit de propostes concretes. En voldria destacar les següents:

1- Canviar la legislació per reduir de 10 a 5, els anys necessaris d’empadronament per accedir a la nacionalitat.

2- Trobar una solució legal per aquelles persones amb una ordre d’expulsió no executada i que es troben durant anys amb una situació estranya que els impedeix iniciar cap via de regularització.

3- Avançar cap el dret de participació política en les eleccions locals, seguint una directriu del Consell d’Europa que fixa en 5 anys de residéncia regular la condició per a aquesta participació. (En el cas espanyol això està limitat per un article de la Constitució, el 13, que condiciona aquest dret a la signatura de convenis de reciprocitat amb els països d’origen dels immigrants. Caldria per tant reformar aquest article i això vol dir referendum)

4- Hi ha tot un apartat de transferències a l’administració de la Generalitat que inclou aquelles transferències recollides a l’Estatut del 2006 però que les amplia a altres més concretes com la transferència en la gestió dels Centres d’internament per a estrangers/eres (CIE).

5- Més flexibilitat a l’hora de canviar de modalitat de permís de treball, flexibilitat que ha de permetre canviar d’activitat a l’immigrant que ja està aquí sense necessitat de recórrer a nous fluxos.

6- Considerar la llengua catalana com a llengua comuna de referència i garantir-ne l’ensenyament a les persones nouvingudes de manera universal.

Potser les dues característiques principals del programa d’ERC siguin

– la reducció dels mecanismes administratius (burocràcia) que avui col.loca a l’immigrant en una situació de dificultat afegida que no ajuda a la seva integració social i política.

– una descentralització efectiva de la gestió de la immigració que atorgui a les administracions autonòmiques i locals àmplies competències que redueixin les distorsions derivades del fet que tot hagi de passar per Madrid.

Tant un plantejament com l’altre s’oposen en gran mesura a les propostes dels dos partits grans, que atorguen a l’Estat espanyol i al seu aparell burocràtic tota la potestat de donar, de treure, de fer esperar etc… En resum objectius grans per un grup que es preveu massa petit.

Dins la Federació en qüestions migratòries hi ha diverses sensibilitats. Duran i Lleida ha optat aquesta vegada per un discurs en immigració bastant més contundent que el del mateix Artur Mas en les darreres eleccions autonòmiques. El famós canvi de cicle econòmic i la duresa del PP torna a marcar la pauta.

1- La Federació nacionalista proposa promoure formes de migració alternatives a la residència permanent. Es a dir, formes d’immigració que anomenen “circulars” amb visats de múltiples entrades que permetin les estades temporals en períodes de més demanda de mà d’obra. Per millorar la contractació en origen proposa, com el PP, una estreta col.laboració amb oficines de caràcter privat supervisades per l’Estat.

2- Es posa l’accent en la necessitat que la Generalitat assumeixi aquelles competències que li atorga l’Estatut i que encara queden pendents de traspàs. Això només serà possible si es negocia un bon finançament sobretot pel que fa al Fons de suport a l’acollida i integració social dels immigrants. (Aquest fons s’ha creat en aquesta legislatura gràcies a la pressió dels partits catalans, però en l’últim pressupost va tornar a sofrir una forta retallada. Sense un bon finançament les poques competències de l’Estatut son paper mullat)

3- Sobre el reagrupament s’exigeix que la Generalitat participi en la resolució dels expedients. També es demana que els familiars reagrupats tinguin un accés ràpid al mercat de treball, evitant les bosses de marginació o d’economia submergida.

4- Es demana que s’activin polítiques de desenvolupament eficaces sobretot amb aquells països d’on provenen bona part dels immigrants.

5- Té un apartat important sobre asil i refugi una matèria on l’estat espanyol està molt verd i també els programes dels dos partits grans.

Hi ha un contrast evident entre el discurs de Duran i Lleida (aquella evidència del “no hi cabem tots”) i un programa molt més matisat i amb propostes que denoten que els qui hi han participat en saben (segurament Carles Campuzano, Ángel Miret i altres). Les propostes en relació a la Generalitat queden lligades a la negociació del finançament, que és l’autèntica mare dels ous. Convindria, doncs, que tots els partits catalans s’hi posessin (junts) d’una vegada.

Aquí parlaré només del programa, tot i que en el cas d’aquest partit tant o més important és el discurs que desplega en mítings, cartells i vídeos. Un discurs que aquesta campanya s’ha radicalitzat amb la voluntat d’aplegar el vot del descontentament i el malestar que la immigració ha generat en alguns sectors de la població. Per això ha barrejat crítiques sensates (poques, certament) amb altres tretes del manual de tòpics més sobat (Arias Cañete, per exemple).

El programa l’han elaborat a partir de dos principis bàsics: seguretat i control de fronteres, i integració.

1- Sobre la seguretat i control de fronteres, les mesures proposades no son molt diferents de les que proposa el PSOE. Tots dos partits tenen una voluntat clara, i amb això la UE hi està prou d’acord, d’un control fronterer molt més rigoròs del que fins ara s’ha estat realitzant. Això vol dir, més mitjans tècnics, més policia, més vigilància.

2- Els populars proposen, també, la creació d’una Agencia de Inmigración y Empleo que estaria encarregada de fixar el nombre necessari de visats amb permís de treball. Visats que serien concedits per oficines públiques o privades que realitzarien la contractació en origen a partir d’un sistema per punts atorgat “en función de circunstancias que favorezcan su integración, tales como el conocimiento de la lengua, experiencia profesional y titulación, conocimiento del sistema legal español”. El permís seria per a un any, i els que el rebessin es comprometrien per carta a retornar al país d’origen si no s’ha produït una inserció efectiva en el mercat laboral.

3- Un cop finalitzat aquest any i si la persona desitja continuar residint al país, es realitzaria el famós Contrato de Integración pel qual l’immigrant es compromet a “cumplir las leyes y respetar los principios, valores y costumbres de los españoles”. L’Administració a canvi assegurarà les prestacions normals i aquelles especials que ajudin a aquesta integració.

4- El PP és crític amb la reagrupació familiar tal com s’està fent actualment, i per això vol subordinar aquesta reagrupació a més condicions, com per exemple als ingressos i l’habitatge. Com la majoria de partits vol acabar amb l’absurda prohibició que actualment no permet treballar al familiar reagrupat.

5- Sobre el Padró, les propostes son ambigües però sembla que la tendència és a augmentar el nombre de condicions (no diu quines) i a obligar que la informació que el padró reculli sigui actualitzada i disponible per l’administració central. Com que això no ho permet l’actual Llei de Bases de Règim Local, el PP proposa la modificació d’aquesta Llei. El padró és avui per avui l’única eina de què disposen els ajuntaments per poder planificar polítiques i serveis.

Resumint, tot i intercalar estratègicament mesures de caràcter positiu i humanitari, les propostes del PP estan en la línia més dura de les propostes que s’estan plantejant a la UE. Tant el sistema de contractació en origen que es proposa com també el posterior contracte d’integració, tracta l’immigrant més que com a persona, com una unitat de força de treball que només és útil en la mesura que pugui trobar feina. Cap facilitat, en canvi al reagrupament familiar (es clar, la dona i els fills no son unitats productives a curt termini). Cap referència tampoc a la descentralització, i a compartir gestió amb les Comunitats Autònomes: és a una cultura, a una llengua i a uns costums espanyols que ha d’integrar-se l’immigrant. Un programa doncs regressiu es miri com es miri.

De manera molt resumida, una lectura del programa sobre immigració del PSOE recull com a mesures més destacades les següents:

1- Enduriment del control de fronteres i de les vies irregulars d’immigració. Fins ara Espanya havia fet la vista grossa davant aquestes entrades d’irregulars, però les noves circumstàncies econòmiques (el programa insisteix en “inmigración vinculada al empleo”) fan que la tendència sigui vers l’homologació amb la política de la UE i de l’agència FRONTEX. Un exemple, el període d’internament als CIE (Centro internamiento de extranjeros) que ara era d’un màxim de 40 dies, s’amplia per un període de moment no definit. Això vol dir més centres d’internament, i més possibilitat de dur a terme tràmits de repatriació/expulsió. Un altre exemple la proposta de creació d’una Policia comuna de fronteres L’espai dedicat a aquest punt del control i la seguretat és molt més gran que en l’anterior programa electoral.

2- En canvi en el reagrupament familiar hi ha un compromís de resoldre amb celeritat les sol.licituds. I una cosa realment important incorporar l’autorització de treball al permís de residència, evitant així el cas sobretot de joves de més de 16 anys que no poden treballar tot i poder residir a l’Estat.

3- En coherència amb el lema “inmigración vinculada al empleo” els socialistes espanyols es comprometen a agilitzar les autoritzacions de treball així com també a facilitar la immigració de “treballadors especialitzats o altament qualificats per a contribuir a la millora de competitivitat de les empreses espanyoles”

4- Creació d’una Agencia Estatal de Migraciones encarregada de coordinar les competències exclusives de l’Estat en matèria de migracions amb aquelles que s’han atorgat a les comunitats autònomes. Com a curiositat, la possibilitat d’atorgament d’autoritzacions inicials de treball que estava inclosa en l’Estatut de Catalunya com una de les competències “estrella” en materia de gestió de la immigració, s’extendrà a totes les comunitats autònomes.

En resum, canvi de cicle econòmic i canvi de polítiques migratòries. Es tanca l’aixeta d’entrades d’immigrants amb polítiques dures que fins ara només havíem vist en altres països del nord d’Europa, però en canvi es busca solucionar la qüestió dels reagrupaments perquè no constitueixin a la llarga un greu problema de cohesió social. L’Estat continua tenint la paella pel mànec en relació a les principals decisions en aquest tema de manera que resulta molt difícil crear un model català diferenciat que permeti una gestió d’aquesta immigració més enllà de les polítiques d’acollida. La creació d’una agència estatal no fa sinó enfortir aquesta visió centralista i homogeneïtzadora de la immigració. Finalment una immigració molt vinculada al treball, però poc vinculada a la qüestió de la ciutadania. Aquesta paraula tant del llenguatge de Zapatero, no s’aplica a una bona part de la població que a més de treballar ha vingut per quedar-se i que per tant haurà de considerar-se poc a poc subjecta als drets i deures que es deriven per exemple dels procesos de nacionalització. De com s’establiran aquests processos, el programa gairebé no en parla.

" Mentre jo era una au que volava alt ensenyava tot sobre Bangladesh, sobre els pobles i la vida rural, sobre la pobresa. Però en aterrar vaig començar a adonar-me de què tot allò que havia ensenyat i après estava en la meva imaginació, que eren representacions sobre la vida de la gent, sobre les reaccions de la gent, construïdes a partir de vagues impressions. Quan et trobes amb els peus sobre la terra i toques a les persones, parles amb elles, te n’adones que aquestes no sempre s’ajusten al prototipus, que t’havies format".

Sobre immigració hi ha massa opinions, massa prejudicis, massa estereotips. I això tant per part dels que fan discursos interessadament dramàtics, alguns ratllant el racisme, com per part d’aquells que coneixen la immigració i els immigrants a través dels filtres de la teoria i d’una determinada ideologia, però que a l’hora de la veritat fan mans i mànigues per viure en llocs cultural i econòmicament homogenis.

Manquen cada vegada més, estudis socials seriosos amb indicadors de convivència i integració vàlids per avaluar el present i per fer prediccions. Manquen més persones i associacions disposades a "aterrar" plenament en aquesta nova realitat i a no defugir-la. Mentre això no passi continuarem movent-nos en el món de les idees, les opinions i els prejudicis, sobretot vàlids en temps de campanya electoral.

Ahir Sarkozy en una roda de premsa multitudinària va justificar la vigència de les seves propostes en política migratòria, en el fet que, fins i tot, Prodi i Zapatero s’havien avingut a dur a terme "expulsions col.lectives de sense papers",

Zapatero no ha desmentit res, i es manté en l’ambigüitat que ha seguit durant tota la legislatura i que tan mal està fent en aquesta i en altres qüestions. Encara que sóc conscient de la ingenuïtat de la demanda ("d’on no n’hi ha no en pot rajar") cal exigir-li però definició en aquesta qüestió, i saber així que és el que votarem el març. Ja se n’està ben t¡p d’apel.lacions al vot útil o al vot de la por sense ensenyar ni una sola de les cartes.

Dubto però que Zapatero respongui al president francès perquè un sí a les "expulsions col.lectives suposaria reconèixer dues coses:

1- Que la regularització massiva que es va fer a l’inici de la legislatura no era fruit de cap concepció diferent a la del Partit Popular en matèria d’immigració (el PP també havia regularitzat immigrants) sinó fruit de la pressió dels interessos econòmics que demandaven aquesta regularització perquè es necessitava mà d’obra sobretot en el sector de la construcció.

2- Qué el fet de plantejar-se expulsions massives ara, suposa reconèixer que a l’economia espanyola pinten bastos pels propers anys i que sobra gent. La combinació recessió + massificació d’alguns barris o pobles corre el risc d’esclatar en conflictivitat social. De fet actualment s’estan produint molts problemes i retards en els expedients de reagrupament familiar.

La reflexió però és doble:

– amb quina dignitat es poden justificar les nostre democràcies quan s’ha mercadejat i es mercadeja amb éssers humans segons les necessitats de l’economia, regularitzant o expulsant segons conjunctures. A qui han beneficiat sobretot aquests anys el fet de comptar amb una massa de mà d’obra força barata?
– no tenim dret els votants a conèixer quines son i sobretot seran les polítiques de l’Estat en immigració (control de fluxos, expulsions etc…) que es preveuen realitzar?

No hi ha res pitjor que l’ambigüitat, i ha estat i és l’opció del govern de Zapatero. Sarkozy ho ha deixat clar. Ara convindria que el "Gobierno de España" tan humanitari i tan social en digués alguna cosa.

Si Déu vol, els propers dies entrarà al Parlament l’avantprojecte de la futura llei d’acollida de Catalunya. Després d’un procés llarg que ha comptat amb la participació de moltes persones i entitats el Govern ha redactat un avantprojecte que serà presentat i discutit a la Cambra.

A l’espera de veure la posició dels diferents partits polítics, cal felicitar-se tant pel procés de participació que s’ha generat com també pel fet d’esdevenir aviat un dels pocs països europeus amb una llei d’aquest tipus.

Aquesta llei, que suposarà l’aplicació d’una part de les competències de l’article 138 de l’Estatut d’autonomia, servirà per crear un marc comú que ordeni quin ha de ser el paper de cadascú en aquesta primera fase del procés migratori. Fins ara tothom amb més o menys sort ha fet el que ha pogut en funció de l’habilitat del tècnic de torn i de la composició política de cada ajuntament. A partir d’ara la Generalitat jugarà un paper fonamental, en col.laboració amb els ens locals, en orientar aquestes polítiques i en la dotació dels recursos necessaris per aplicar-les.

Encara que petit, la llei serà un pas en el camí cap el Pacte nacional sobre immigració. Aquest però haurà d’esperar, es clar, a després de les eleccions generals.

La sentència feta pública fa uns dies, anul.la uns quants articles de la Llei d’Estrangeria (8/2000) aprovada sota el mandat del Partit Popular. Alguns d’aquests articles limitaven drets fonamentals a les persones sense papers, com és ara els drets de reunió, associació, sindicació, justícia gratuïta i accés a l’ensenyament no obligatori. Ja és la tercera vegada que el TC esmena lleis relacionades amb immigració i ho fa amb l’argument de "què no es pot fer política migratòria amb els drets fonamentals, que han de ser respectats sempre".

Almenys en aquesta qüestió, la justícia i el TC ha actuat amb rigor i sense la politització que envolta tot el procés que ha de desembocar per exemple en la sentència de l’Estatut. Més enllà de les conjuntures polítiques, sembla que la Constitució garanteix drets individuals, fins i tot els d’aquells que en no tenir papers son objecte d’arbitrarietats per les mateixes lleis de l’executiu. Suposo que més complicat deu ser pel Tribunal atendre altres consideracions de drets recollides a l’Estatut i que fan referència més a drets individuals però dins el marc d’una nació que no es correspon amb l’Estat. Però la constitució espanyola dóna el que dóna de si.

En tot cas cal felicitar-se per la sentència que suposa, sense dubte, un avenç indiscutible en drets i integració

M’ha tocat aquests dies traduir i condensar per la revista Selecciones de Teologia un interessant article del jesuïta gallec Xullo L. Martínez titulat _{A nova
faciana da relixion nunha sociedade de inmigración} que sortí recentment a Encrucillada. En l’article l’autor reflexiona sobre el paper de la religió com a factor de cohesió en les societats d’immigració.

Sovint la religió, i sobretot la visibilitat d’aquesta en l’espai públic, es vista com un element desintegrador que tanca les comunitats sobre elles mateixes i les aïlla de la possibilitat d’un diàleg obert amb la societat que les envolta. Seria ingenu no reconèixer aquest risc.

De fet les religions tenen uns mecanismes de defensa molt forts contra els canvis i contra tot intent que suposi aigualir la seva identitat. Tanmateix l’autor argumenta sobre necessitat de donar reconeixement i visibilitat a l’element religiós no reduint-lo a l’àmbit privat. Aquest reconeixement possibilitaria, segons Xullo Martínez la creació de la necessària confiança perquè aquells que avui veuen amb recel la nostra societat o les nostres institucions, trobin en elles el marc idoni on desenvolupar la seva vida i experiència.

Hi ha doncs una responsabilitat compartida entre els gestors de l’espai públic,que han de ser el suficientment curosos per no confondre laicitat i laïcisme; i per l’altra part, els líders i els creients de les religions ja siguin majoritàries o minoritàries per anar adequant pràctiques i creences a les peculiaritats d’un règim de drets i deures com és el nostre.

Tot això és important començar-ho a posar en pràctica ara, i no esperar a quan la problemàtica es manifesti en tota la seva plenitud. De moment més aviat es respira por. Por entre uns gestors que no saben que fer amb aquest factor i el colguen de prejudicis i etiquetes, i por entre uns líders, a vegades massa, espantats per la dissolució i el relativisme.

Almenys l’article de Xullo Martínez, posa la qüestió sobre la taula, i l’enfoca positivament.

Quan es publiqui a Selecciones de Teologia ja posaré la referència de l’article. Una altra obra d’aquest autor es l’estudi Religión e integración social de los inmigrantes. La prueba del ángel (València, 2006), fet a partir de 80 entrevistes en profunditat.