Malalts de tristesa
Quan moltes nits arribo al barri ja és tard, i pels carrers gairebé no hi ha ningú. La gent ha de matinar, i tampoc hi ha massa coses a fer, doncs els cines i els restaurants són gairebé tots al centre. Els carrers semblen descansar i respiren alleujats després d’un dia ple de tràfecs. A aquestes hores gairebé sempre em trobo algú que acaba de sortir d’un bar, potser perquè ja han tancat i l’han fet fora. Camina fent esses per les voreres estretes, a vegades en silenci, a vegades cantant entre dents una cançó.
contexts i va lligada a festa i alegria.. Per molts però és refugi i
motiu d’aïllament alhora. Quan es beu així sol, a la barra d’un bar
abans de tancar, quan es surt amb les forces justes per trobar el camí
cap a casa, quan esdevé l’única forma d’evadir una realitat massa dura,
el vi és mala companyia perquè aboca molts cops a un deteriorament
progressiu de la salut i el caràcter.
Me n’adono que últimament molts d’aquests bevedors solitaris almenys per aquí el barri són immigrants. "¿Porqué bebe tanto, Ramon?" li preguntava l’altre dia una equatoriana a un compatriota begut a qui ajudava a baixar la vorera, "Bebo, por pura tristeza" li deia ell.
Afortunadament la majoria reconstrueixen vida i somnis, envoltats de la família i de nous i vells amics, alguns vinguts del mateix poble. Però la fortuna o la mala fortuna sempre n’escull uns quants, potser els més febles, potser els més sensibles, i els convida a passejar de costat a costat en aquesta nit, acompanyats només del silenci o d’una cançó trista que els recorda tot allò que han deixat enrera