Arxiu de la categoria: Migracions

IES

A l’Institut que tinc al costat de casa estan començant curs. No sé exactament el percentatge de fills d’immigrants, però és clarament superior al 50 o al 60% de l’alumnat, la immensa majoria d’ells llatinoamericans.

L’educació en tots els seus nivells està fent un esforç considerable per encaixar una nova realitat social que fa només 10 anys era del tot impensable. Crec, però, que és als instituts on la situació és més crítica, s’hi sumen: la diversitat pròpia de nivells i interessos assumida des de l’aplicació de la LOGSE, una nova diversitat aquesta cultural, lingüística i a vegades religiosa, i una etapa vital fascinant però també delicada i difícil.
I és que no tots els fills d’immigrants han nascut a Catalunya, sinó que a través del reagrupament molts arriben aquí als inicis de l’adolescència i havent de suportar un salt de grans dimensions. S’accentúa llavors, la recerca d’una identitat que doni seguretat i aquesta la troben, moltes vegades, agrupant-se amb els que son del mateix país d’origen i amb qui acaben compartint estética, llenguatge i música. No hi ajuden gens aquests instituts "guettos" en barris que tendeixen a la guettització. El professorat es converteix llavors en algú estrany al lloc, que parla (en una llengua "estranya") d’uns valors i normes que es contraposen sovint als que viuen al si de la família, la comunitat o el propi grup.

Sigui en termes d’integració o acomodació, hi ha un llarg recorregut per endavant. Als instituts però s’hi juga una bona part en l’èxit d’aquest procés, ja que son aquest els ponts que porten al món laboral o universitari. Si els ponts se’n ressenteixen el risc de marginació i violència és llavors massa alt.

Fets i paraules

En una entrevista que li vaig fer fa uns dies, la responsable de la sectorial d’immigració del PSC, em comentava una cosa que crec interessant:

Ha passat el temps d?algunes prudències. Fins ara es donava més
importància al ?fer coses? però s?ha vist que no és suficient, que cal donar
resposta als neguits que té la ciutadania, sobretot aquella que més directament conviu amb la
immigració. ?Has de dir? quin horitzó et planteges perquè el discurs que tu no
fas es ocupat per un altre. Es el moment de dir, d?explicar a la gent.

Contraposo aquesta afirmació al "Fets, no paraules" que sembla haver-se imposat com a metodologia política al Govern de la Generalitat. Es pot fer una llei de barris magnífica, es pot fer una Llei d’acollida fantàstica… però s’espera del govern també un discurs que respongui a inquietuds i malestar, perquè automàticament tot el que es deixi de dir acaba sent ocupat per un altre discurs que s’aprofita del desencís i l’abstencionisme.

Però de moment no es veu canvi enlloc. I veient com ha reaccionat el nostre Govern amb tot el tema de l’avaria, em temo que continua vigent la filosofia del "poc soroll", com si no anés amb el sou de polític el de respondre a vegades directament, a peu de carrer i de comerç emprenyat a la indignació justificada d’una part dels ciutadans.

Per tant cal canviar el lema, en immigració i en altres temes "Fets i paraules"

Conclusions d’una entrevista

Llarga entrevista aquest matí amb una persona que des de la Generalitat, fou dels primers en agafar la sempre patata calenta de les qüestions migratòries. I en moments difícils, quan no hi havia ni plans, ni polítiques, ni pressupost, i es començaven a produir les primeres tancades demanant regularitzacions.

Actualment continua encarregant-se de la sectorial d’immigració del seu partit. Saber que als partits catalans en aquestes qüestions hi predomina la gent amb seny dóna tranquil.litat

Una de les qüestions que més m’ha destacat, és una que vinc percebent des dels treballs que vaig fer en relació a les eleccions al Parlament del novembre. El discurs dels partits polítics sobre immigració tot just s’està construint. Des del moment que la immigració ha saltat com a problema en els estudis d’opinió ha esdevingut tema d’interès polític i d’interès electoral, i per tant tothom s’ha posat en marxa.

Pragmatisme? Els partits no son res més que corretges de transmissió de l’opinió pública cap a dalt. I al contrari del que pensen molts, estan bastant més atents a la realitat del carrer que el que diu un cert discurs demagògic. Una altra cosa és que siguin ràpids o eficaços en la capacitat de resposta.

Per tant la immigració ha entrat en les agendes, i els partits hi han començat a treballar. En general, la impressió de la feina que es fa és bona tot i que els partits compten amb limitacions estructurals i financeres bastant notables.

Això si tenim una avantatge, els fracassos dels models francès i holandès per exemple, ens poden servir d’exemple per no repetir errors. Convé doncs que els partits s’hi posin, ni que sigui empesos per interessos electorals.

Sort de la plaça

Davant de casa van fer una gran plaça, va costar gairebé un any d’obres, pols, sorolls i mals humors. La plaça la van inaugurar ja fa uns mesos, i ara que arriba l’estiu i les escoles ja fan mitja festa, s’omple cada tarda de desenes i desenes de nens i nenes de tots colors.

Musulmanes amb vel i llatinoamericanes de països ben diversos, comparteixen espais i vigilen de lluny els fills que no paren de tirar petards i jugar amb l’aigua de la font.

La convivència depèn de discursos, treball de fons, canvis de mentalitat… però també de coses tan precises i bàsiques com espais públics generosos on passar la calor insuportable. Més insuportable si es viu en un pis petit, en males condicions i amb família nombrosa.

 Fa bé el govern d’invertir en els barris, no és l’única política a fer però de moment és la més necessària. No m’imagino el meu barri sense aquesta plaça.

No em fa por la PxC

No em fa por la Plataforma, i en canvi si que em fa por que el PP abandoni la possibilitat d’un Acord nacional en qüestions de migració atret pels èxits que ha assolit a Badalona.

Em fa por que Convergència, a qui han deixat en una situació políticament difícil, injustament difícil en alguns aspectes, vulgui fer d’aquesta qüestió un cavall de batalla a l’oposició, i es dificulti així el necessari Acord.

Em fa por que Iniciativa s’entesti en un missatge que no ajuda al consens, i que en canvi exaspera a una part de la població que acaba identificant polítiques d’immigració d’esquerres, amb una mena d’exaltació de la diversitat per la diversitat, sense entendre que la diversitat o es gestiona o s’acaba perdent cohesió.

Em fa por la tibior tant d’Esquerra com del PSC, segurament els partits que en aquesta qüestió tenen plantejaments i discursos una mica més elaborats, que han optat per la tàctica de l’estruç per evitar qualsevol desgast electoral.

O es posen ràpid a liderar el procés d’una llei d’Acollida (actualment aturada) i a treballar per construir amplis consensos en què hi puguin entrar tots els actors implicats (començant pels partits) o haurem de reconéixer que tenim un problema.

A mi no em fa por la Plataforma, sinó la manca d’un model clar que respongui a les qüestions bàsiques: política lingüística, ciutadania, serveis socials, gestió d’espais públics …. No es pot esperar més.

Un barri que bull

Ahir a la tarda vaig passar un parell d’hores de compres pel barri. És el de Collblanc a l’Hospitalet, a tocar mateix de Barcelona. Les darreres estadístiques parlen d’aquesta zona com una de les que té un percentatge més elevat de població llatinoamericana, no només de l’Hospitalet sinó de tota l’àrea metropolitana. Us explico les impressions que vaig anotar a cop calent


El barri bull, ple de gent que passeja i compra. Molta gent jove, molts
nens, moltes parelles. Només al voltant de casa s’han obert quatre
comerços d’alimentació, tots ells amb la iniciativa de persones
nouvingudes.

Els quatre supermercats per on passo tenen el mateix
cartell a la porta "se necesita cajera". La que hi ha aquesta tarda a "Suma",
aguanta estoicament una cua quilomètrica. Es lamenta: la noia que hi ha
habitualment l’han reclamat a un altre "super" de la vora. Estan
desbordats fa falta gent a tot arreu.



Cada super té el seu tret diferencial i la seva clientela. El "Dia" és
com un petit gueto comercial, clients, caixeres, guardies jurats… són
tots bolivians o equatorians. Al Dia les caixeres fan de tot i canvien a un ritme gairebé setmanal. Difícil suportar tanta polivalència. Els super "Suma" deuen
seguir una altra política de personal perquè continua optant per les
"Juani" en versió decidida i cridanera. A Caprabo en canvi les caixeres
són també llatinoamericanes, però la cultura de l’empresa obliga cuidar
la imatge, i totes van arreglades i treballen amb més calma.

Quan la gent arriba es resitua, i com que hi ha feina, van quedant
sempre vacants els llocs més malpagats i durs de la cadena. Per això
fan falta caixeres, i per això diuen que ja fa falta gent per una altra tasca no massa buscada (almenys abans de la llei de dependència) com la de cuidar
gent gran.

Mentre falti gent, vindrà gent. Això ho sap bé qui té el control de
fluxos, i qui obre i tanca les portes arbitràriament segons li
interessa. La Generalitat i els ajuntaments sobre això no hi tenen pas res a dir, sinó
intentar gestionar una diversitat que els sobrepassa.

De moment però Collblanc bull ple de vitalitat. Això sí bastant indiferent a la campanya i als discurs dels polítics. Mirats des d’aquí semblen polítics vells que prediquen solucions velles, a una realitat totalment nova.

Debat pels extrems en immigració

No és bona notícia que el debat sobre la immigració d’aquesta campanya a les eleccions municipals l’estiguin protagonitzant els partits que proposen polítiques més extremes. Es va veure al debat de l’altre dia a TV3 entre els candidats de Barcelona, i s’ha sentit en alguns dels mitings.

Ni els experiments de radicalització del discurs que utilitza el PP en alguns llocs, ni tampoc la reacció per marcar perfil d’esquerres d’alguns/es candidats/es d’ICV. Perquè el discurs d’Iniciativa en aquesta qüestió és sobretot un discurs reactiu (reacciona davant les propostes de les "dretes", diuen ells), un discurs que vol competir en progressisme ni que sigui polititzant la immigració d’una manera tant qüestionable com la que fa servir el Partit Popular.

El PP exagera el conflicte, i ICV exagera la reacció escandalitzada,
tots dos per obtenir quatre vots més a dreta i a esquerra. Mentrestant,
però, pocs s’atreveixen a tractar la qüestió amb rigor i amb discursos
que reconeguin la complexitat i les dimensions del repte que tenim al
davant. I és que discursos com els del PP toquen fibres sensibles, però
discursos com els d’ICV exasperen els que viuen la qüestió a tocar de
casa i no han trobat encara la manera de canalitzar un malestar que és
real i quotidià, i que per tant no pot ser despatxat amb un parell
d’adjectius.

Hi ha gent d’ICV que ha fet i fa bona política
d’immigració, els discursos però també cal cuidar-los perquè generen opinió i
mouen sentiments. La recerca de vots no pot justificar-ho tot, i menys
en temes tan sensibles que a la llarga requeriran d’amplis consensos
polítics i socials.

El PP experimenta amb Badalona

En un altre post del mes de febrer vaig fer referència al dilema del PP entre: participar en l’Acord nacional sobre polítiques d’immigració amb la resta de partits catalans o bé presentar-se com el partit de referència del malestar que provoca aquest fenomen en alguns barris, pobles i ciutats.

El partit a nivell nacional ha reafirmat oficialment la seva voluntat de participar del procés d’Acord proposat pel Govern de la Generalitat, tot i la dura campanya que va fer a les eleccions al Parlament. En alguns llocs però el discurs està sent un altre i aquest discurs, de moment, no sembla desmentit ni deslegitimat pels qui manen al partit.

Un d’aquests llocs es Badalona. A Badalona el PP de García Albiol aspira a superar els resultats del 2003 i per això està explotant al màxim les dificultats que està tenint la immigració en aquella ciutat, on les coses en aquesta qüestió no s’estan acabant de fer massa bé. Utilitzant la immigració com a arma política, el PP vol provar a Badalona quins rèdit li permetria treure la radicalització del seu discurs, tot i el risc que suposa per una convivència força tocada sobretot el darrer any.

No estranyi, doncs, que si la cosa funciona ens trobem amb un PP desitjós de capitalitzar un vot que en alguns llocs se li està escapant cap a formacions noves que sorgeixen a la seva dreta. Sobre el perillós que resultaria això i la dinàmica que iniciaria al país val més no pensar-hi. El que si que cal és que els partits polítics catalans reaccionin en dos sentits:

– amb propostes de polítiques clares sobre com gestionar una convivència que tal com està ara no es pot deixar al "a veure que passa"

– accelerant el procés d’Acord nacional per evitar en el futur discursos que provoquin una politització fàcil i populista sobre la immigració

L’altre dol migratori

Fa poc vam tenir trobada de voluntàries i voluntaris de Migra Studium, el tema: el dol migratori. En M. del Senegal i la N. del Marroc ens expliquen la seva experiència de pèrdua i arrelament a un nou país. Les migracions son sovint només xifres, lleis, problemes… però mirada d’aprop son sobretot històries personals molt diferents. La N. té carrera ve de família de classe mitjana, no va emigrar per diners sinó perquè es difícil tenir un futur com a dona i llicenciada en geografia en un país com el Marroc.

La immigració suposa una pèrdua, un dol fet de paisatges, olors, relacions familiars, una comunitat que acomboia… sobretot ells que ja porten anys i que quan van venir les comunitats no estaven tan organitzades.

A l’hora de les preguntes i el compartir una voluntària, també immigrant, llença als "natius" una qüestió a la qual dono voltes els darrers temps: "i vostés que han perdut amb la immigració?".

És una pregunta inesperada que no vol de la ràpida resposta del tipus "la
immigració és un enriquiment cultural, un benefici econòmic." Una de
les voluntàries es confessa, és comerciant d’una ciutat de l’Àrea
metropolitana, per a ella i per molts comerciants la immigració està
suposant una dura competència en molts camps, la pèrdua "el dol" per a
ella és clar: una seguretat econòmica amenaçada per algú que arriba amb un altre
tipus de cultura en relació al treball, a les festes, als horaris.
"Per això-diu ella- m’he fet voluntària. Vull conéixer".

S’està patint també un dol migratori per part de la gent del país
sobretot, aquella que viu en ciutats o barris on s’estan superant uns
determinats nivells de població immigrant. Si aquest dol no s’expressa,
o es veu aixafat per una mena de discurs buit i correcte fet des de
zones més benestants on aquesta realitat no és tan present, acabarà per
explotar. Convé que tots arribem a formular el que guanyem però també
el que perdem amb la immigració, perquè perdem coses, coses concretes
que poden semblar insignificants per aquells que s’ho miren des de
lluny i que han fet de la immigració només un discurs que els afecta superficialment.

Manifest sobre migracions i eleccions municipals

Encara que no ho sembli massa (el nivell d’ensopiment polític és bastant notable) el 27 de maig hi ha eleccions municipals.

Per això un grup d’entitats cristianes que treballen en migracions han redactat un manifest dirigit als partits polítics amb aquelles qüestions que consideren que caldria tenir en compte. Son qüestions molt bàsiques però que afecten a la vida diària de moltes persones: les dificultats d’empadronament, la gestió dels espais públics, la delicada qüestió dels llocs de culte…

Per sobre però d’aquestes qüestions i com a actitud bàsica, es demana "que no s’utilitzi aquesta delicada realitat com a eina de confrontació política". I és que la situació en alguns barris, i no únicament al Raval, pot fer que sigui fàcil la temptació del populisme . El Partit Popular és dels partits grans, el que més a prop està d’aquesta temptació, i de fet la seva campanya a Badalona o a l’Hospitalet, son vistes com una mena d’experiment de cap on els portaria la radicalització del discurs.

Cues d’immigrants

Passo sovint per davant de l’anomenada "Oficina de extranjeros" de la Delegación del Gobierno en Cataluña, i sempre s’hi pot veure davant la porta una llarga cua que s’allarga o s’encongeix en funció de les èpoques, dels períodes de regularització i a vegades dels falsos rumors que al voltant de les regularitzacions corren entre els inmigrants.

Una cua permanent i crònica, obliga a preguntar per les raons. Certament n’hi ha altres de cues, de llistes d’espera etc… em refereixo però a una cua física, al carrer, amb tanques, ordenada per la polícia i sotmesa a totes les inclemències que us pogueu imaginar.

La raó de què es tracti d’una cosa puntal motivada per una "onada d’immigració" queda descartada pel fet que "l’onada" si és així com cal anomenar el fenòmen, ja fa temps que dura i no s’ha posat pas remei a la cua ni a les seves incomoditats.

Hi ha d’haver doncs altres raons.

Un investigador madrileny que estudia a París està a punt de publicar una tesi doctoral precisament sobre el fenòmen de les cues d’immigrants, que es veu que no es un fenòmen només català ni espanyol sinó també força generalitzat.

Durant un parell d’anys ha fet observació participant en algunes d’aquestes cues, i ha anat descobrint que les cues no son simplement dispositus d’espera en els quals el temps passa poc a poc, sinó que es tracta en paraules seves de "potents mecanisme institucionals on es posen en joc una relació de poder (..) que en molts casos acaben articulant una experiència única d’angoixa i humil.liació".

En altres paraules cal fer passar a l’immigrant pel "tubo" d’una cua per deixar-li ben clar qui és i qui mana aquí: és un immigrant i qui mana és el govern espanyol.

No tothom pot formular aquesta experiéncia, però si parleu amb persones d’un cert nivell cultural o econòmic, segurament més sensibles a la humil.liació i amb més recursos per fer-hi front, us explicaran fins a quin punt arriba a ser de desesperant l’experiència de matins i matins sencers d’espera moltes vegades per res.

Alberto Martín Pérez, "l’expert en cues", ha observat també els aspectes positius que es situen sobretot en els mecanismes de sociabilialitat, informació compartida, ajuda i solidaritat que es crea en l’espera. Això si, mecanismes que sovint es limiten a persones d’un mateix origen.

En fi: estigmatització i en certa manera guetització, dos conseqüències d’un fenòmen que els d’aquí tendim a menystenir, però que a ulls del qui arriba consisteix en la primera experiència d’acollida del país.

Congrès sobre immigració. Segona jornada

Ahir va tornar a ser dia de ponències i comunicacions i avui només queda la clausura. No m’hi he pogut quedar però suposo que ja m’enviaran les conclusions, tot i que costarà redactar-les doncs el treball ha estat una mica dispers i hi ha hagut pocs moments de debat en comú.

Ahir però vaig poder escoltar coses interessants.

– Per les ponències del matí em vaig apuntar de nou a les de la taula d’imatge social i mediàtica de la immigració. Va parlar en primer lloc l’Adela Cortina i després un professor Bernabé López de la Universitat Autònoma de Madrid. La professora Cortina no va dir gran cosa nova i més aviat es va limitar aplicar la seva concepció ètica a la qüestió de la immigració. Va ser sugerent la constatació que feu d’una paradoxa: vivim en una societat de nivell moral post-convencional, però que no pot garantir drets humans fonamentals a una part de la població que hi viu. De l’exposició del professor de Madrid em quedo sobretot amb una idea força: la islamització mediàtica que s’està fent del col.lectiu marroquí sobretot a partir dels fets de l’11 S i de l’11 M. Quan van començar a venir a Espanya eren sobretot treballadors marroquís avui els veiem sobretot com a musulmans.

– La tarda va anar de comunicacions diverses. Destacar-ne per curiosa una d’un doctorand madrileny que estudia a París, i que s’ha especialtizat en "cues". Es a dir, en les cues que es produeixen davant les delegacions de govern, consulats etc.. per temes de papers. Durant dos anys ha fet observació participant, i com que qualsevol tesi acaba tenint un punt obsessiu, ha fet una tipologia de cues, n’ha fet multitud de fotos, ha anat a conéixer cues d’altres països… En fi, que he conegut segurament al màxim especialista en aquest tema. Fora bromes, les cues son tot un instrument de polítiques d’immigració d’allò mé significatiu. Però ja en parlaré un altre dia.

Deixo per demà també unes conclusions més oficioses i personals a partir de les notes que he pres.

Sap greu deixar València, i sobretot no haver tingut temps per poder passejar-hi amb més calma. Feina obliga.

Congrès sobre immigració. Primera jornada

Els congressos tenen una mica de mercadillo i de fira, l’únic que en lloc de productes s’hi venen ponències i comunicacions. El repte és triar entre l’oferta embolicada sovint en títols interessants però que a vegades són una mica xurro, perquè el paper i en aquest cas el power point, ho aguanta tot.

Al final, però, queden sempre conclusions que valen la pena i algunes idees per continuar pensant i treballant.

– El matí l’he passat amb la taula de "Polítiques migratòries i drets humans" on han parlat dos dels gurus de les polítiques d’immigració. Javier de Lucas (Universitat de València) ha posat el toc d’atenció sobre l’aturada que el concepte de "ciutadania cívica" està sofrint a nivell europeu. Fa uns anys es van aprovar algunes directives que semblaven proposaven vincular drets de ciutadania a residència (en aquest cas residència europea). Però els estats tenen encara la paella pel mànec i continuen posant les condicions per la naturalització, i condicionant a l’adquisició d’aquesta naturalització drets fonamentals. En fi, que no anem ni endavant ni endarrere. Ricard Zapata (Universitat Pompeu Fabra) ha exposat el que ara és el seu tema central, l’anàlisi del discurs polític a partir d’uns criteris que estableixen quin grau de reactivitat o proactivitat tenen aquests discursos. Com diu Zapata així com hi ha polítiques d’habitatge o de salut, també hi ha polítiques del discurs, i aquestes tot just es comencen a articular dins cada partit. D’aquí uns anyets veurem com es decanta cadascú.

– Per la tarda, després d’una bona paella, es clar, m’he passat a la taula sobre imatge social i mediàtica de la immigració. Lorenzo Cachón (Universitat Complutense de Madrid) ha tingut una ponència sobre la qüestió del racisme en relació als fets d’Elx de fa un parell d’anys: la crema de magatzems d’importadors xinesos de calçat. Això del racisme és un tema mal definit i la ponència no hi ha ajudat gaire a esclarir-ho. Enrique Santamaria (UAB) s’ha centrat en les seves investigacions sobre immigrants llatinoamericans del camp de l’investigació social que per raons diverses han deixat els seus països d’origen i avui estan integrats en departaments i centres universitaris. Una manera d’exemplificar com els immigrants a més de força de treball són agents actius en la transmissió de coneixement. Ponència una mica llarga però amb punts interessants.

Sobre les comunicacions, el que deia: mercadillo. M’he apropat a la taula on parlaven de qüestions cohesió social, vivenda i distribució espaial dels immigrants a les ciutats, últimament és el tema aplicat i pràctic que més em preocupa, i més després de veure la situació d’algun dels barris de Badalona. Ha estat interessant una comunicació que ha comparat la situació de València i Barcelona, més dispersa i menys guettitzada en la ciutat del Túria.

Avui sant tornem-hi, cap el campus dels tarongers….

Congrés sobre immigració a València

Avui comença, bé protocolàriament ho va fer ahir, el V Congrés sobre immigració a Espanya que aquest any es celebra a València organitzat per la Universitat de València i el CeiM. Seran dos dies sencers de ponències i comunicacions al voltant d’onze taules de treball ben diverses: demografia, serveis socials, polítiques públiques, mitjans de comunicació…. Ha esdevingut ja la trobada triennal obligada per tots aquells que estem posats d’una o altra manera en l’estudi d’aquest fenomen cada vegada més complex.
Mostra de la complexitat ho és el mateix Congrés que any rere any ha anat sumant més participació tant de congressistes com també de ponents i comunicacions. És la prova més palpable de què cada cop la immigració mereix l’interès i la preocupació de més investigadors i professionals que comencen a treure conclusions d’algunes experiències realitzades i que s’atreveixen fins i tot amb algunes previsions.

Veurem com va tot plegat. De moment estar de nou aquí a València després d’un parell d’anys d’absència ja és una alegria.

La pàgina del congrés és www.adeit.uv.es/inmigracion2007/index.php . A l’organització però una estirada d’orelles pel tema lingüístic. Parlarem de multiculturalitat i interculturalitat, però tota la informació del Congrés és monolingüe i monocultural, en castellà, és clar.

Llei participada

Moltes vegades hem sentit les queixes de què la nostra és una democràcia de baixa intensitat, de què la nostra participació és una participació que es limita al vot cada 4 anys; de què els polítics només ens demanen l’opinió quan s’atansen unes eleccions… Tot això té molt de veritat. Avui però fer-me ressò d’una iniciativa que contradiu precisament aquesta dinàmica abstencionista. S’ha obert ja des de fa uns dies el Procés participatiu per a l’elaboració de la Llei d’acollida de les persones immigrades i retornades a Catalunya.
Aquest procés compta amb la participació d’ens locals i de la societat civil, que podrà expressar per diferents canals les esmenes i aportacions a un esborrany previ elaborat des de la Secretaria per a la Immigració. Entre aquests canals hi ha la convocatòria d’uns tallers participatius, un dels quals, el de Barcelona es celebrarà avui 12 de març a la tarda. És aquesta una llei important ja que ha d’aplicar les noves competències derivades de l’Estatut aprovat el juny, un estatut retallat per totes bandes, també per aquesta, però que de moment és l’únic instrument disponible per gestionar una qüestió central en els propers anys.

Crec que val la pena participar en aquests processos, i tant de bo sigui ja una manera habitual de funcionament. Sinó la democràcia acabarà delegada en jutges partidistes i en polítics només obsessionats per les intencions de vot.