De solanes i obagues

El 18 de desembre va ser proclamat per les Nacions Unides dia
per difondre els drets humans i les llibertats de les persones
migrants, per garantir-ne el respecte i el compliment,
i per protegir la població migrant d?arreu
del món, cada vegada més nombrosa. Més enllà de l’escepticisme pel valor i l’eficàcia d’aquest tipus de jornades, a casa nostra si que les vigílies han estat esperançadores.

Carme Capdevila la nova consellera d’Acció Social i Ciutadania, on
s’inscriu la Secretaria per a la Immigració, va situar el 2007 com a l’any en el qual s’han de
desenvolupar les dues accions sobre política migratòria més importants
fins ara: el Pacte o Acord nacional sobre immigració i la Llei
d’acollida.

Si es compleixen els compromisos es posarà fi a una situació que ja feia massa que s’allargava. La Generalitat, govern de Catalunya, no disposava d’una política migratòria pròpia, sinó simplement d’un organisme (la Secretaria), un pla d’acollida i un pressupost. Es a dir una cosa així com un ajuntament gran, o un ens supramunicipal (tipus Diputació).

El nou Estatut, que no és pas per tirar coets tampoc en aquest àmbit, permet almenys que puguem disposar d’algun tipus de política nacional en haver-se ampliat competències en qüestions d’acollida i permisos de treball. També, i encara que l’Estat es reserva la qüestió del control dels contingents i els fluxos migratoris, hi ha possibilitat d’una certa participació en aquest control. Això si sempre que hi hagi acord entre els partits catalans i una direcció clara sobre com gestionar la immigració.

L’anunci es bo, i que ja hagin posat data, es signe de què es va per feina. Ara caldrà, però, fer seguiment del procés d’elaboració tant de l’acord com de la Llei, doncs aquí si que no s’hi valen polítiques partidistes de curta volada. A més en els programes, que ja vaig descriure durant la campanya, hi ha punts de coincidència que permeten un acord.