"Tornem a recuperar la nostra integritat hispànica, perquè si no sortiré al carrer a cridar viva España". Paraules d’exhortació al conseller de Cultura de la Generalitat Ferran Mascarell dites ahir per l’agent literària Carme Balcells -en to distès, això sí (*)– durant l’acte de concessió del premi Montblanc a "la Mujer 2006". Vegeu aquí la crònica
No tothom pot dir-ho: des de fa una colla d’anys visc sabent que hi ha una persona que es diu com jo, que té una edat similar a la meva i que, a més a més, es mou en cercles no gaire diferents dels que jo freqüento. Més d’una vegada m’havia plantejat d’explicar-ho en aquest Bloc perquè
(la sèrie comença aquí) El senyor Fernando ara ja no pinta per les cases amb la seva dona. "Ella ya tiene su faena", ens ha contestat quan l’A. i jo ens hem interessat per ella. Està perfectament de salut però, pel que es veu, aquesta altra "faena" que diu que té li ocupa tot el
Deu tenir cognom, és clar, però per l’A. i per mi és "el senyor Fernando, el pintor" i així el tenim fitxat a la pàgina de la lletra pe de l’agenda de telèfons domèstica. El vàrem conèixer fa més de quinze anys quan els veïns ens vàrem posar d’acord per pintar l’escala. Els dies van
Una nit especial, la d’avui. "Valentina", de Carles Soldevila: la primera estrena de la primera temporada del Teatre Nacional de Catalunya amb Sergi Belbel com a director. I encara una tercera novetat: l’horari de representacions a les 8 del vespre. Una delícia d’horari. Ni fet expressament: abans de les 10 ja érem al carrer i vint
Viatge fugaç a Menorca -vaig i torno el mateix dia- per motius de feina. Més concretament per una reunió a Ciutadella, cosa que implica, si s’hi va en avió com és el meu cas, travessar l’illa dues vegades. De fet, és la segona vegada que poso els peus a Menorca. La primera va ser l’estiu de 1983.
Les (relativament) poques vegades que l’A. i jo hem viatjat per terres estrangeres hem mirat de dedicar la major part del temps a visitar ciutats. Unes ciutats que, a més a més, tinguessin o una escala petita o una xarxa de transports públics competent. Després de tants anys hem fet molts quilòmetres, caminant per l’estranger, aquesta dona i jo. I ens ho hem
No només he mirat cap enlaire, aquests dies a Tolosa de Llenguadoc, a la percaça d’imatges d’edificis. També he mirat cap al terra i puc afirmar, amb una notable dosi d’enveja, que he vist poquíssimes xancletes i sandàlies d’aquestes que, de tan freqüents a la meva ciutat, ja formen part, ai las, del paisatge quotidià. (n’hi ha més) Pel
Entre altres coses igualment agradables que ja aniré explicant sense presses, aquests tres dies que l’A. i jo hem passat a Tolosa de Llenguadoc m’han servit per tornar a descobrir, després d’un parèntesi de quasi quaranta anys, el plaer de fotografiar arquitectura. És a dir, els edificis, detalls ornamentals i altres elements que, vistos en conjunt,
(La sèrie comença aquí) La nit del 2 de desembre de 1972 -la nostra tercera nit de casats- l’A. i jo la vàrem passar a Almassora, un poble al costat mateix de Castelló. En la ruta del nostre viatge de noces cap a Cuenca i Salamanca teníem planificat de fer-hi estació durant un parell de
(La sèrie comença aquí) Com no podia ser altrament, a més a més d’alfàbregues, pirotècnia i confetti (centenars de sacs de confetti de mil colors, vegeu-ne una imatge en l’arxiu que adjunto al final d’aquest apunt) a les festes de Bétera hi ha dansa i música a pleret. Si m’he de cenyir als tres dies
(La sèrie comença aquí) Una de les particularitats que em tenen fascinat de les festes de Bétera és la seva profunda càrrega profana. Ahir parlava aquí mateix de les alfàbregues monumentals i del seu protagonisme com a símbol d’arrelament amb la terra però això no és pas tot. Hi ha més mostres d’aquesta pàtina gairebé àcrata. Per exemple, les que en altres
(La sèrie comença aquí) (O també "alfàbegues", forma del mot provinent de l’àrab "al-hábaqa" -és d’aquí que surt l’espanyol "albahaca"- amb què al País Valencià i a les Illes es denomina aquesta olorosa planta). Un dels elements més característics de les Festes de Bétera són les alfàbregues. Unes alfàbregues que al llarg de l’any són tractades amb cura exquisida i
Va ser una setmana ben especial, la passada. En el rovell de l’ou del mes d’agost es varen combinar moments de gratíssim record -les festes de Bétera que vàrem viure de dilluns a dimecres- amb la notícia més trista: la mort de ma mare en les primeres hores del divendres. La vida, però, continua i cal
Un dels primers actes familiars als quals vàrem assistir l’A. i jo en tornar del nostre viatge de noces -parlo de desembre de 1972 o gener de 1973- va ser el casament del cosí Jordi. Un casament a la moda diguem-ne "hippie" celebrat, sí, amb capellà però amb texans, guitarres i a l’aire lliure. Més