Llegeixo als diaris que el senyor Albert Boadella ha informat a l’opinió pública -amb la saragata habitual en ell i incrementada amb la que els mitjans de comunicació solen afegir-hi cada vegada que aquest senyor fa alguna declaració- que va refusar la proposta de concessió de la Creu de Sant Jordi quan la Consellera de
Venint des de Barcelona per l’autopista, deu o dotze quilòmetres abans d’arribar a Tarragona, s’arriba a l’àrea de servei del Mèdol. Un indret en aparença tan insubstancial com qualsevol altre espai pensat per alleugerir momentàniament l’existència dels qui fan vida al volant. Un indret a oblidar si no fos perquè encara no a cent metres de l’últim surtidor de benzina es
Un company de la feina que sol fixar-se en aquestes coses em diu que la setmana passada, en el transcurs d’un acte literari celebrat en una localitat del Vallès Oriental, l’escriptora Empar Moliner va obsequiar la concurrència amb un parell de tics facials. Un pas més de la susdita senyora en el seu imparable (amb perdó)
Fa una estona, mentre repassava les coses que hem fet aquest agost, m’he adonat que n’hi ha algunes -tres en concret- que sense haver-nos-ho proposat prèviament tenen un fil comú que les relaciona amb la figura de Salvador Dalí. Avui va la primera i les altres dues pels propers dies. (n’hi ha més) Principis d’agost.
La meva amiga L. (publicat el 18 de juliol). La setmana passada la meva amiga L. va deixar voluntàriament la feina. Poca estona després de presentar la seva carta de renúncia va venir a dir-m’ho al despatx. Els ulls li brillaven i encara que s’esforçava a dissimular-ho semblava força afectada. (n’hi ha més) Feia
La setmana passada la meva amiga L. va deixar voluntàriament la feina. Poca estona després de presentar la seva carta de renúncia va venir a dir-m’ho al despatx. Els ulls li brillaven i encara que s’esforçava a dissimular-ho semblava força afectada. (n’hi ha més) Feia tot just sis mesos que havia ingressat en la diguem-ne