Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

El senyor Fernando ara ja no pinta per les cases amb la seva dona. "Ella ya tiene su faena", ens ha contestat quan l’A. i jo ens hem interessat per ella. Està perfectament de salut però, pel que es veu, aquesta altra "faena" que diu que té li ocupa tot el temps.

Ara el senyor Fernando -que ja ens ha dit que despatxarà la feina de casa nostra en tres o quatre caps de setmana- va acompanyat de dos auxiliars. Una noia, que segons em diu l’A. li va semblar entendre que és neboda seva, i un xicot. Tots dos molt joves; entre els vint i els vint-i-cinc anys.  (n’hi ha més)

Pel que he pogut percebre el noi i la noia estan aprenent l’ofici de pintor. Durant la setmana estudien -Formació Professional, suposo- i els caps de setmana fan pràctiques al costat del senyor Fernando.

En el meu apunt anterior ja vaig comentar que una de les característiques que criden més l’atenció d’aquest home és la seva manera de parlar solemne i reposada. De "castellano viejo", vaja. I encara precisaria més: de mestre rural clàssic una mica en l’estil del que encarnava Fernando Fernán Gómez a "La lengua de las mariposas".

Dissabte pel matí. Tot i que jo estic amorrat a l’ordinador embrancat en les meves cròniques per al "Qué leer" de novembre no puc evitar de sentir-los enraonar a l’habitació del costat, la que els nois de casa -quan hi vivien- tenien matxucada a base de cartells i fotografies clavades amb xinxetes a la paret: "A ver, li pregunta el senyor Fernando al noi. ¿Cómo quedamos que habíamos de masillar una pared como esta?".

La resposta no m’arriba amb tanta claredat però calculo que el xicot deu recitar satisfactòriament alguna sentència anterior del senyor Fernando perquè la resposta és: "En efecto. Piensa que, aunque no nos lo parezca, un buen masillado es la base que nos permite un mejor acabado". Tal qual.

La noia sembla que va una mica més avançada que el seu company. Almenys el mestre ja li dóna petites feines perquè es vagi foguejant ella sola. A casa nostra ha estat el sostre de la cuina. "Tu ves haciendo, li diu. Si me necesitas vendré. Si no, me llamas cuando creas que ya tienes el techo terminado". Al cap d’un parell d’hores la noia el crida i sembla que també passa l’examen.

Just en aquest moment aprofito per sortir del despatx amb l’excusa d’anar al lavabo i veig que la noia està radiant amb el que li diu el seu mestre: "¿Lo ves como puedes hacerlo bien tú sola?". M’hi acosto expressament i, com qui no sap de què va la cosa, exclamo un espontani "Ja heu acabat la cuina? Fantàstic. Ja veig que estem en bones mans" que acaba d’enfilar l’autoestima de la noia pels núvols.

Tot plegat em fa evocar l’època que jo anava pel món aprenent l’ofici de paleta -parlo dels any 65, 66, 67…- i no em puc estar de recordar quantes vegades després no he lamentat la desaparició de la figura regulada de l’aprenent… acompanyada, és clar, per la figura del mestre d’un ofici. Aquell que t’ensinistra a partir de la pròpia experiència. Si més no en els oficis relacionats amb el que durant molts anys va ser el meu ram: el de la construcció.

Per això m’entendreix especialment el que està fent el senyor Fernando amb aquests dos joves i en certa manera em sento content de participar-hi posant les parets i els sostres de casa.

"Yo ya sé, señora, que esto de tener pintores en casa es un calvario, li deia el primer dia a l’A., pero usted ya nos conoce: verá como se lo dejamos todo de manera que ni se acordará que le estamos pintando el piso". De moment portem un cap de setmana i ja han enllestit dos dormitoris, la cuina i els dos banys. En falten encara un parell o tres, de caps de setmana més, però de moment ho anem (su)portant perfectament.

Que duri.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!