Totxanes, totxos i maons

No tothom pot dir-ho: des de fa una colla d’anys visc sabent que hi ha una persona que es diu com jo, que té una edat similar a la meva i que, a més a més, es mou en cercles no gaire diferents dels que jo freqüento.

Més d’una vegada m’havia plantejat d’explicar-ho en aquest Bloc perquè la cosa té elements de coincidència inquietants i gairebé màgics. I avui m’he acabat de decidir quan he llegit la crònica electoral que cada dia escriu l’Eva Piquer a l’Avui. Una crònica en la que apareix esmentat l’altre Joan Josep Isern i en la que l’autora deixa ben clar que no té res a veure amb mi.

Continueu llegint si us plau, que la història que us explicaré és, com a mínim, curiosa.

Suposo que tothom estarà d’acord que, sense ser una raresa digna de museu, dir-se Joan Josep Isern (i Márquez, de segon cognom) és molt menys habitual que dir-se, per exemple, Jordi Puig, Oriol Martí, Jaume Ferrer o Antoni Pujol. Si més no a Catalunya.

Doncs bé, com he dit més amunt resulta que des de fa una pila d’anys sé de l’existència d’un altre Joan Josep Isern (“Juanjo” per als seus íntims i Aranda de segon cognom) que no té cap parentiu amb ningú de la meva família (molt reduïda, d’altra banda) però amb el qual m’han unit una sèrie de curiosos paral·lelismes.

El primer és el nostre ofici perquè tant ell com jo pertanyem al ram de la totxana, el totxo i el maó: ell és arquitecte i jo, aparellador.

El segon és la nostra feina perquè els dos treballem a la mateixa empresa: la Generalitat de Catalunya. Ell al departament d’Interior i jo al de Cultura. Això, per cert, dóna peu a divertides confusions quan de vegades algú, des del correu corporatiu, envia els missatges electrònics a l’Isern que no toca. Les nostres respectives secretàries ja estan acostumades a intercanviar-se els cromos i si no són amigues ben poc els falta.

El tercer paral·lelisme és el veïnatge: durant molts anys ell i jo vàrem viure al mateix carrer. Un vial amb pretensions d’avinguda (aquest és, si més no, el seu rang oficial) però que només té dotze edificis. Fins fa quatre o cinc anys ell -casat i amb una pila de fills- vivia en el número 5, i l’A. i jo des d’en fa quasi trenta en el 12. De fet, és pot dir que ell ha canviat de domicili però no gaire. Tirant llarg s’ha allunyat uns cinc-cents metres.

Potser és que som una mica rarets, els dos Joan Josep Isern, no ho nego. Però el més curiós de tot això és que durant molts anys tant ell com jo ens hem sentit còmodes amb aquesta situació i no hem fet cap gest per trobar-nos cara a cara formalment fins que ara fa just quatre anys -va ser l’octubre de 2002- uns amics comuns varen organitzar un sopar amb les respectives mullers perquè ens coneguéssim personalment. Va ser un sopar summament agradable i la companyia també. Tanmateix d’aleshores ençà no hem tornat a veure’ns.

Sí que hi ha una cosa que ens diferencia, a l’altre Joan Josep Isern i a mi. Ell té una vocació de servei públic infinitament més desenvolupada que la meva, que reconec que sóc bastant autista per segons quins afers. De fet, la primera vegada que vaig tenir notícies de l’existència d’un tal Juan José Isern Aranda va ser cap a 1983 o 1984 en un cartell de les joventuts d’una formació política que no diré. Era, com ara, època electoral i sortia retratat amb dos o tres joves més demanant el vot al personal.

La vocació del meu homònim no ha fet més que evolucionar i créixer des d’aleshores. Pel que he pogut saber ha estat un home actiu i inquiet sempre relacionat amb moviments associatius i des de fa tres anys és ni més ni menys que el president del Club Esportiu Europa, l’equip del meu -nostre- barri.

L’any que ve l’Europa celebra el centenari de la seva fundació i estic segur que l’altre Joan Josep Isern, que serà encara president de l’entitat, farà que l’aniversari no passi gens desapercebut i sigui un esdeveniment com a mínim a nivell de tota la ciutat de Barcelona. L’assumpte, n’estic convençut, està en molt bones mans.

La llàstima és que entre les seves funcions no figuri la de baixar cada diumenge a la gespa a clavar unes quantes puntades a la pilota. Pel poc que el conec i que sé d’ell no estaria l’Europa on ara mateix es troba: cuer de la Tercera Divisió, amb 1 partit guanyat, 2 d’empatats i 6 de perduts. Pensa-t’ho, Juanjo!

I visca l’Europa!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!