Totxanes, totxos i maons

Deu tenir cognom, és clar, però per l’A. i per mi és "el senyor Fernando, el pintor" i així el tenim fitxat a la pàgina de la lletra pe de l’agenda de telèfons domèstica.

El vàrem conèixer fa més de quinze anys quan els veïns ens vàrem posar d’acord per pintar l’escala. Els dies van anar passant i ni l’A. ni jo recordàvem ja les cabòries que ens havíem fet quan imaginàvem la part de murga que ens pertocaria d’aguantar els dies que tinguéssim els pintors a prop del pis quan un vespre, en tornar de la feina, vàrem trobar el nostre replà acabat de pintar, amb el terra net com una patena i ni una punta de paper o de restes de material per cap racó.

"Aquesta gent treballa fi", em vaig dir mentre baixava a demanar-li al president el telèfon d’aquells pintors. El telèfon del senyor Fernando, el pintor.  (n’hi ha més)

Pocs mesos després el vàrem trucar perquè volíem fer una repassada a les parets, sostres, armaris, portes i radiadors de casa. Va venir un vespre vestit de vint-i-un botó i va recórrer totes les habitacions. Després va seure al menjador, es va treure de la butxaca de l’infern una llibreta i un bolígraf i va començar a fer números. Tot a cop d’ull, sense calculadora nii cinta mètrica. Cinc minuts després ja ho teníem tot lligat i emparaulat.

El senyor Fernando va dir-nos que tenia compromisos agafats pels tres mesos següents però que quan tingués la data més concreta ens avisaria amb prou temps i la compliria escrupulosament. I ho va fer. Tant pel que fa a la data d’inici com a la d’acabar. Més ben dit, en aquest cas va ser prou astut com per anunciar-nos un dia més dels que realment va necessitar. "Vet aquí no només un bon professional, em vaig dir, sinó també un gat vell: perquè el client quedi amb bon gust de boca li diu un o dos dies més dels que realment necessita. Així, al final, l’alegria és doble perquè els pintors guillen… i abans del previst!".

El dia fixat per començar es va presentar amb la seva muller. Una dona baixeta i nerviosa que feia tanta feina i tan ben feta com el seu home. Feia goig de veure aquella parella perfectament sincronitzada a l’hora de retirar els mobles i protegir el terra amb unes catifes contínues de cartrons units amb cinta adhesiva que portaven ja preparats del seu taller. M’agradava especialment veure’ls a la terrassa, amb llum natural, com remenaven amb les mans la pintura dels pots i com jugaven amb la barreja de diversos tints fins aconseguir la tonalitat que els havíem demanat.

No sé d’on és el senyor Fernando però per la manera que té d’enraonar -pausada, solemne, gairebé com escoltant-se, amb algun mot un pèl grandiloqüent però alhora molt entenedora i amable- per la manera d’enraonar, dic, el faig de Salamanca, León o Zamora. "Castellano viejo", vaja.

Els seguidors veterans d’aquestes Totxanes recordaran que l’any passat vaig embarcar-me en unes obres al pis que em varen obligar a tenir durant uns mesos tota la biblioteca de casa en caixes protegides i aïllades. Faltava, però, rematar la jugada pintant la resta del pis que no es va veure afectada per les reformes.

Per això, fa tres mesos -els tres mesos de rigor- vàrem trucar al senyor Fernando.

I ahir després de dinar va començar la feina.

(continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!