Totxanes, totxos i maons

Un dels primers actes familiars als quals vàrem assistir l’A. i jo en tornar del nostre viatge de noces -parlo de desembre de 1972 o gener de 1973- va ser el casament del cosí Jordi. Un casament a la moda diguem-ne "hippie" celebrat, sí, amb capellà però amb texans, guitarres i a l’aire lliure. Més concretament la celebració es va fer enmig d’un bosc que la meva memòria situa en terres lleidatanes i, de fet, això dels texans és una manera ràpida de dir que anàvem informals perquè el que de debò portàvem eren pantalons de pana, bufandes i anoracs ja que hi fotia un fred considerable.  (n’hi ha més)

Sempre he sentit parlar del cosí Jordi -més exactament cosí segon de l’A.- com d’un individu singular. Molt intel·ligent (quan feia el batxillerat va guanyar una olimpíada matemàtica), dotat amb una especial sensibilitat per la música (la devoció mútua per Sisa, Pau Riba i Bob Dylan va ser l’element que ens va agermanar tan bon punt ens vàrem conèixer en una festa de cosins, parents i agregats de finals dels seixanta en la que jo, no cal dir-ho, anava d’agregat de l’A.), amb un notable talent per la literatura (té un recull de contes premiat i diversos llibres de poesia publicats) i amb uns plantejaments ètics i estètics avançats, oberts i progressistes que em consta de manera fefaent que encara manté vius.

El cosí Jordi és un dels personatges que apareixen a la pel·lícula "Numax presenta…" de Joaquim Jordà, el director de cinema mort ahir a Barcelona. Ja ho sabíem, això, però ahir, durant la sessió doble de devedés que vaig preparar a casa en memòria del cineasta desaparegut tenia una significació especial veure’l vint-i-cinc anys més jove, equipat amb una indescriptible barba, melena i bigoti, i interpretant, com la resta d’improvisats actors que apareixen en la cinta, el seu propi paper en aquella insòlita experiència d’autogestió obrera.

Una experiència que corria un greu risc de perdre’s en l’oblit interessat i mesell de la Transició i que algú d’aquell grup de gent de moral infatigable va tenir la genial pensada de destinar les últimes 600.000 pessetes de la caixa de resistència per finançar el rodatge d’una pel·lícula que deixés fixada l’experiència per a la gent del futur. Una pel·lícula que li varen encarregar a Joaquim Jordà.

(Aquí, per ser justos, em sembla que cal obrir un breu parèntesis per reconèixer la feina de recuperació que ha fet la gent de la Filmoteca ja que fins fa pocs anys la pel·lícula es considerava perduda).

Durant la festa de comiat que ocupa els minuts finals de "Numax presenta…" el cosí Jordi apareix ballant (no som perfectes; als acords del "Cuando calienta el sol"…) i compartint un porret amb el mateix Jordà i altres companys d’aventura, de la mateixa manera com minuts abans l’hem pogut veure en el seu paper d’assessor dels treballadors -era membre del Col·lectiu Ronda- durant una reunió de responsables dels comitès autogestionaris de Numax.

L’esmentada festa final de "Numax presenta…" és una llarga i magnífica seqüència en la qual el micròfon va passant de mà en mà de la gent mentre canten, ballen, mengen, beuen, fumen i expliquen a la càmera com se senten després de tot el que han viscut, ara que són a punt de separar els seus respectius destins, i com tenen pensat d’enfocar la seva vida futura.

L’experiència, però, hauria quedat coixa si Joaquim Jordà no hagués tingut la genial intuïció de reprendre un quart de segle després el fil de les històries de totes aquelles persones que, manllevant les paraules del mestre Raimon, "per unes quantes hores es varen sentir lliures i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure". Unes hores que, en el cas dels implicats, varen ser dos anys i mig tensos, intensos i al capdavall inoblidables. D’aquí és on sorgeix "Veinte años no es nada".

Com no podia ser altrament, a "Veinte años no es nada" també hi surt el cosí Jordi en la festa que, paral·lelament, també clou aquesta pel·lícula. En aquesta ocasió l’acompanya la seva tercera dona i d’aquella proverbial melena, barba i bigoti només queden la memòria i quatre pèls blanquinosos i gairebé imperceptibles damunt la closca.

"Veinte años no es nada" és una pel·lícula estremidora de punta a punta. I molt especialment si, com vàrem fer nosaltres ahir, abans has contemplat la que li fa de precedent. Però és en els minuts finals on s’acumulen una sèrie de detalls que demostren que al darrere de tot allò que veiem hi ha un home de la talla del desaparegut Joaquim Jordà. És a dir, un cineasta dotat d’un sentit humanista molt especial i equipat amb una càmera plena de sensibilitat pels detalls.

Em refereixo, per exemple, a la conversa prèvia del cuiner amb les seves ajudants mentre comença a preparar l’àpat de retrobament de tot el grup. I també al moment en què es presenta davant dels comensals camuflat sota un capgròs de cuiner que es treu per descobrir la seva veritable identitat: la d’un dels advocats laboralistes -també del Col·lectiu Ronda- que hem vist a "Numax presenta…" assessorant l’assemblea de treballadors. Un home que en un moment determinat de la seva vida va canviar la toga pels fogons al capdavant del seu restaurant a Sant Vicenç dels Horts.

És també el moment que un noi sordmut, orfe d’un dels protagonistes de la primera pel·lícula, contempla amb llàgrimes als ulls la imatge del seu pare explicant, un quart de segle abans, ple d’il·lusió a la càmera els seus plans per al futur.

I és la imatge del cosí Jordi, abraçat al director i als altres companys, plorant i eixugant-se les llàgrimes amb el tovalló. Unes llàgrimes plenes de dignitat pels amics perduts, per les experiències viscudes i pels anys que han passat. Unes llàgrimes, en fi, per la utopia que durant un temps ell va viure i va veure de prop com s’esdevenia realitat.

Unes llàgrimes plenes de força perquè tots els qui, com el cosí Jordi, han sentit de prop l’alè de la llibertat tenen moltes més ganes i raons per viure.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!