Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(O també "alfàbegues", forma del mot provinent de l’àrab "al-hábaqa" -és d’aquí que surt l’espanyol "albahaca"- amb què al País Valencià i a les Illes es denomina aquesta olorosa planta).

Un dels elements més característics de les Festes de Bétera són les alfàbregues. Unes alfàbregues que al llarg de l’any són tractades amb cura exquisida i dedicació constant per especialistes que es traspassen les habilitats de generació en generació per tal que cada any, a mitjans d’agost, arribin a les extraordinàries dimensions que es poden veure a la fotografia.  (n’hi ha més)

Val a dir que enguany s’ha inscrit en el Llibre Guinness l’alfàbrega que bat tots els rècords vigents fins ara: més de dos metres i mig d’alçada. (Vegeu-la en l’arxiu annex al final del text).

Francament, si no les veus en directe costa molt d’associar aquestes espectaculars formacions vegetals plantades en uns cossis que arriben quasi a la meitat de l’alçada d’una persona normal amb la modesta i aromàtica planta que creix en molts dels balcons i galeries de casa nostra.

Les alfàbregues són un dels tòtems de la festa beterana. No pas l’únic; n’hi ha uns quants més que aniran sortint en fulls posteriors d’aquest àlbum però aquestes aromàtiques plantes són sens dubte les grans protagonistes de la processó que el 15 d’agost travessa el poble des del recinte on les conserven -l’Hort de les Alfàbegues- fins a l’església on s’estaran tota la setmana que dura el cerimonial litúrgic de la festa.

La processó exhibeix una dotzena d’aquest alfàbregues gegants i, tot i cobrir un trajecte que a peu es fa en cinc minuts a marxa normal, la seva durada no baixa de les cinc hores. "Que volte, que volte!" és un dels crits que la gent fa als portadors de cada planta per tal que la girin i s’escampi pel carrer l’aroma de les seves fulles.

Hi ha un riquíssim pòsit d’anècdotes al voltant de les alfàbregues de Bétera. Algunes han generat fins i tot expressions pròpies que no es poden entendre si no coneixes les entreteles de la festa. Com la de l’"ungüent de canonet".

Conta la llegenda que fa uns quants anys uns japonesos varen acostar-se a les festes beteranes i quedaren meravellats per les anormals dimensions de les alfàbregues. En demanar al responsable del seu manteniment -un oncle del nostre amic, precisament- com s’ho feia a aquest no se li va ocórrer res millor que dir que el misteri provenia d’una substància gairebé màgica el secret de la qual es passava de pares a fills i que es deia "ungüent de canonet".

El nostre amic encara riu quan explica que aquells japonesos varen quedar tan impressionats per les paraules de l’oncle que de seguida varen expressar la seva intenció de comprar al preu que fos la patent d’aquell ungüent tan miraculós. Feina hi va haver -i en això les habilitats amb la llengua anglesa del nostre amic, que va acabar fent de mitjancer entre l’oncle i els presumptes compradors, varen ser decisives- per desenganyar-los i fer-los veure que no hi havia res de sobrenatural. Només moltes hores de feina regant, endreçant les tiges i tallant els brots de la manera i en el moment adequats per accelerar el creixement de la planta.

Em diuen, però, que els japonesos se’n varen tornar al seu país sense quedar-ne convençuts del tot. I mentrestant quan un de Bétera vol enredar a algú li etziba que tots els problemes tenen adob. Només es tracta de tenir a mà una bona dosi d’ungüent de canonet…

(continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!