Divendres passat vaig assistir a la presentació dels ajuts 2006 de la Institució de les Lletres Catalanes. Durant l’acte es va presentar també “Memòria de tu i de mi”, l’últim llibre de poemes de Montserrat Abelló que, precisament, va ser un dels projectes que varen obtenir un ajut l’any anterior. La Montserrat -que amb els
Rebo un correu electrònic de la Susanna de Badalona. Em diu que vol fer una aportació personal al que vaig escriure ahir a propòsit dels joves que apareixen com a teló de fons dels oradors en els mítings polítics. Abans, però, em demana que si em decideixo a parlar d’ella li escrigui el nom sencer:
Dimecres Sant. Visitem Empúries, que feia una pila d’anys que no ens hi acostàvem. Encertem el dia: poca gent i temperatura moderada. Ni fred ni calor, vaja. Parlant de fred i calor, decididament m’adono que les ruïnes em deixen indiferent. Ho vaig començar a copsar ja fa uns quants anys a Numància. a tocar de
(La sèrie s’inicia aquí) L’amistat amb el Pere s’ha mantingut ben ferma tot i que han passat moltes coses des d’aleshores. Jo vaig deixar el ram de la construcció, ell encara s’hi manté. Jo continuo vivint a Barcelona i ell, en canvi, ja fa uns quants anys que viu enmig d’un bosc en una urbanització molt tranquil·la del
(La sèrie s’inicia aquí) És curiós: mai m’han agradat ni els zoològics ni la platja i, en canvi, dues de les èpoques que recordo més gratament estan lligades a Floquet de Neu i a la costa del Maresme. En aquells anys -hivern del 79 i principis del 80- em fascinava el goril·la albí i l’ambient del zoològic de bon
(la sèrie comença aquí) Amb el Pere -que és un parell d’anys més jove que jo i que per aquella època encara estudiava els últims cursos de la carrera d’aparellador- de seguida ens va unir una altra complicitat: la música. De fet, una de les primeres operacions que ell i jo vàrem tancar va ser la compra
Rient rient resulta que aviat farà trenta anys que el Pere i jo ens coneixem. Va ser el meu ajudant en la construcció del primer edifici en el qual vaig fer de Cap d’Obra: un bloc d’habitatges a l’avinguda de Madrid, just al costat d’una caserna de la Guàrdia Civil, per compte de la constructora
(La sèrie comença aquí) El tanatori de Sant Gervasi ocupa el solar contigu, part damunt de la muntanya, al cementiri on hi ha enterrats el poeta Maragall i el músic Monsalvatge. És una instal·lació nova de trinca -va entrar en servei després de l’estiu passat- i fa la impressió d’estar encara poc explotada. Com un
La sorra del temps és fina, la punyetera. S’escola com aigua entre els dits. De pressa. Per això ens fa la impressió que no corre i no fa forat. Però sí que en fa, sí, de forat. La punyetera… Tal com estava previst ahir diumenge, a quarts de dotze del migdia, l’A. i jo vàrem encaminar-nos amb
Avui parlaré d’una persona que pertany a una espècie que estimo i respecto d’una manera molt especial: els que jo denomino “herois anònims”. Són gent que va per la vida silenciosament, mirant de no trepitjar l’ull de poll de ningú i fent feina. Una feina, a més a més, útil i necessària. Que no busca el
El mes passat parlava aquí sobre uns elements monumentals existents en el tanatori de Les Corts de Barcelona que des de fa temps m”intriguen i anunciava que em posaria en contacte amb l’arquitecta de l’edifici amb el desig que fos tan amable de donar-me les dades que em faltaven per aclarir els meus dubtes. Quan he tornat d’Astúries m’he
(La sèrie comença aquí) Són dies curiosos aquests, precisament. Dies especials. Tornen els papers de Salamanca i la discussió de l’Estatut amb el govern central ha entrat en fase crítica. I jo, tot això, ho visc en la distància i a través de mitjans que no són els meus habituals. Desconec per quins set sous en
(La sèrie comença aquí) En un dia feiner d’hivern com el d’avui Xixón és una ciutat tranquil·la, endreçada i amb una estètica a mig camí entre l’elegant i el decadent. Molt cantàbrica, diria. Si més no, és clar, el Xixón que he pogut veure i trepitjar: la plaça Major, el barri antic i, sobretot, el
Dos dies a Xixón per qüestions de feina. Un congrés, vaja. Vull dir que, de la ciutat, fins al moment d’escriure aquesta nota poca cosa he vist. Fa tres o quatre estius vàrem passar-hi fugaçment amb l’A. (que ara no m’acompanya) per veure el Elogio del Horizonte, la monumental escultura d’Eduardo Chillida que, als elements
(La sèrie comença aquí) L’any 1997, com cada estiu, un dissabte de juliol vàrem fer la nostra habitual visita al Tiet a Palamós. Era, més concretament, el dia 12. Un dia no pas com els altres, per cert. D’una banda perquè va ser el mateix cap de setmana que ETA tenia segrestat el regidor del PP