Totxanes, totxos i maons

Viatge fugaç a Menorca -vaig i torno el mateix dia- per motius de feina. Més concretament per una reunió a Ciutadella, cosa que implica, si s’hi va en avió com és el meu cas, travessar l’illa dues vegades.

De fet, és la segona vegada que poso els peus a Menorca. La primera va ser l’estiu de 1983. Quinze dies a Mercadal amb l’A. i els nois. D’aquella estada ens va quedar una impressió més aviat grisa. Una impressió que, quan la comentem amb altra gent, ens fa pensar que potser som els únics a experimentar-la. Vull dir que tothom diu meravelles de Menorca i nosaltres… no tant.  (n’hi ha més)

D’aquelles vacances a Mercadal m’han quedat gravats tres records: la impossibilitat de comprar diaris a una hora decent, la dificultat de trobar un racó amb una mica d’ombra i la immensa quantitat de pedres amb que Nostre Senyor ha dotat l’illa, cosa que fa que els menorquins hagin de dedicar gran part dels seus esforços a apilar-les i  construir grans quantitats de parets per qualsevol indret on la vista s’hi posa.

Pel que vaig poder veure abans d’ahir el primer problema ja està resolt però els altres dos em sembla que continuen si fa no fa iguals: es manté -quan n’hi ha- la vegetació baixa i un invariable decorat de pedres apilades continua escortant el visitant a banda i banda del camí així que es desvia de la carretera general.

Deixant de banda els aspectes paisatgístics la reunió va anar perfecta. Bona feina en bona companyia. A l’hora de dinar vàrem parlar de literatura i en demanar-me quins llibres havia llegit darrerament que m’haguessin interessat vaig aprofitar per fer propaganda de “La decisió de Brandes”, un gran llibre d’Eduard Màrquez del qual vaig parlar fa quinze dies a l’Avui a l’Avui, i de “La invención de Carmen Broto”, glossada a l’Avui i en aquestes mateixes totxanes.

Cap al tard, mentre fèiem temps fins l’hora de l’avió, vàrem fer un tomb ràpid amb cotxe per la zona de Sant Lluís fins a Binibeca i rodalies del far de Punta Prima. A Binibeca Vell -un poble de pescadors amb pinta de decorat per a una superproducció de Hollywood- em ve a la memòria que per aquí a prop viu Enric Barbat, aparellador municipal de Sant Lluís i cantant molt admirat per mi tal com vaig demostrar a bastament aquí.

Pregunto en una botiga i em diuen que sí, que casa seva és en un indret molt proper però que, per més seguretat, cada matí se’l troba a l’ajuntament. Llàstima. Hauré d’esperar una altra ocasió.

“Fixa-t’hi bé, que hi hem de tornar”, em deia l’A. el diumenge. I segurament ho farem però jo, ara com ara, continuo sentint-me una mica marcià perquè les meravelles de Menorca que fascinen a tantíssima gent encara m’han de ser revelades. (“Millor, millor”, recordo que em va respondre fa uns anys la meva amiga S., menorquina militant, quan li comentava la nostra primera experiència, “Uns barcelonins menys que tindrem”). 

Doncs mira què bé…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!