Tornem d’un cap de setmana de tres dies a Roma. De fet, han estat els primers tres dies romans de les nostres vides i estem convençuts que no seran ni de bon tros els últims. Tornem amb els ulls enlluernats per tanta bellesa a l’abast del vianant i amb les cames i els peus adolorits per tants i tants racons que hem volgut conèixer.
Rebo un correu de la senyora Loles Castelló, coordinadora responsable d’operacions del Circ Cric, amb un títol que em crida l’atenció: "El Circ Cric atura la seva gira per Catalunya". El llegeixo, em poso les mans al cap i em faig creus de tot el que s’hi exposa. Tant, que em falta temps per fer-me’n ressò en
"No he pas viscut anys enters a Roma; hi he passat llargues temporades, certament, i sempre m’ha semblat una ciutat molt curiosa i molt diferent de tantes altres en què he viscut. És una ciutat única, molt diversa i complicadíssima. I molt gran. Quan un foraster arriba a Roma, el primer que el sorprèn són
Si tot va bé, d’avui en vuit l’A. i jo estarem passejant per Roma més contents que un gínjol. També si tot va segons les previsions tal dia com avui d’aquí a cinc mesos l’A. i jo -i una parella de vells amics que ens hi acompanyaran- serem a les portes del Sequoia National Park de California en el que
Déu meu… jo que em pensava que en vigílies d’arribar a la meva cinquanta-setena diada de Sant Josep ja les havia vistes de tots colors i resulta que no. Al contrari. La de coses que estic aprenent aquests dies, tu. Com per exemple el que un tribunal molt internacional i molt saberut acaba de dictaminar a propòsit de
Ja ho he explicat alguna altra vegada: cada dilluns de bon matí quan compro El Temps (en el meu quiosc de la Rambla la revista ja sol ser-hi a quarts de nou) el primer que faig és obrir-la pel final on hi ha l’article de Joan F. Mira, sempre interessant, sempre savi, sempre sensat… Amb La Vanguardia
De tant en tant vivim dies especials. Són dies que van trenant les seves hores al voltant d’un finíssim fil d’or que els dóna sentit i que els singularitza. Jo vaig tenir la sort de viure un dia d’aquests el dimecres passat. Aquell dia, i tal com faig cada matí, uns minuts després de les sis vaig començar el meu quart d’hora
Diumenge a Campdevànol, a casa de la cosina Núria i del Pau. Tres graus i mig de temperatura quan surto a comprar els diaris a les nou del matí, que és quan obre la botiga. A una hora, per cert, inusualment tardana pels meus costums ciutadans. Abans de sortir he fet un ràpid trajecte per la xarxa i
(vegeu aquí la primera part) De primeres, ho confesso, no vaig saber com reaccionar davant d’una pregunta tan inesperada com aquella de quin passaport havia de renovar, si l’espanyol o el català. Va ser només un instant fugaç, just fins que vaig veure que al rostre se li començava a dibuixar un somrís de complicitat. "Òndia! Què més voldria jo…", em vaig
Resulta que els passaports que tenim l’A. i jo són anteriors a octubre de 2004 i, per tant, no ens serveixen per entrar als Estats Units el proper juliol cosa que vol dir que ens tocarà de renovar-los tot i no haver caducat per a la resta de països. Amèrica is different… Digueu-me cagat però com que conec el mal
El meu apunt d’abans d’ahir en el que exposava les meves impressions sobre la Ciutat de les Arts i les Ciències de Santiago Calatrava a València i que tenia una coda final dedicada a la manera impúdica com la gent fa servir el mòbil en el tren (vegeu-lo aquí) ha suscitat un parell de reaccions de persones que
(vegeu aquí la primera part) Ho plantejo ja de bon començament perquè ningú es pensi que amago l’ou: entre el sentit estètic del senyor Santiago Calatrava i el meu hi ha un conflicte de proporcions. Vull dir amb això que una bona part del que aquest prestigiós i afamat enginyer valencià construeix ho trobo fora d’escala, desmesurat. M’explicaré amb un exemple molt concret: l’antena
Com que em quedaven encara dos dies de vacances pendents ens vàrem decidir a anar a viure les primeres hores de 2007 a València, una ciutat que l’A. i jo ens estimem molt i en la qual mai no ens hem sentit estranys. A més a més aquesta vegada hi havia una raó ben especial per fer el viatge: conèixer el nou Centre Cultural Octubre
La senyora Teresa és la pagesa que des de fa una pila d’anys entre els mesos de novembre i març em subministra cada divendres quan passo a veure-la a un quart de vuit del matí faves, carxofes, enciams, alls tendres, cebes tendres, espigalls i altres meravelles de l’horta a la seva parada de la plaça de Sant Galderic, annexa al
Em va dir: “Vull ensenyar-te una cosa que sé que t’agradarà i que a mi em fa molta il·lusió”. I com que feia més de dos anys que no ens vèiem amb calma vàrem quedar per dinar en un petit restaurant de Gràcia. Mentre esperàvem el primer plat es va treure de la butxaca una espècie de bloc i