(La sèrie comença aquí) Després de la seva jubilació el 1978 i fins a la seva mort, ara fa set anys, amb el Tiet i la seva muller ens vèiem tres o quatre cops l’any. Venien a dinar a casa o anàvem nosaltres a la seva. Una d’aquestes visites -ritual de cada estiu- era al
El dia de Nadal de 1998 -tal dia com avui de fa set anys- moria a la clínica Delfos de Barcelona el Tiet. Malgrat l’apel·latiu no ens unia cap lligam familiar. Sí que, en canvi, compartíem ofici ja que també era aparellador. Entre els anys 1976 i 1978 el Tiet -que en realitat es deia
El tanatori de Les Corts de Barcelona és un interessant edifici construït a principis de la dècada dels 90 del segle passat. Morfològicament la seva arquitectura remet a la dels santuaris i monestirs. Hi ha un atri o zona d’accés, un espai destinat al culte -l’oratori- i, articulant tot el conjunt, un pati interior que
Anar a Girona un dia entre setmana de tardor per motius de feina amb un acompanyant que no conegui la ciutat. Arribar-hi a mig matí, enllestir la feina, dinar sense entretenir-nos gaire a Cal Ros i destinar tres quarts d’hora a passejar pel barri vell. Parlar-li de l’explosió de color de les cases de l’Onyar ara fa
Alguna vegada he parlat en aquest Bloc dels veïns de la meva escala. Som una vintena llarga de famílies gran part de les quals provenim dels inicis, de quan vàrem començar a viure a l’edifici, aviat farà trenta anys. Amb el temps, com és lògic, hi ha hagut alguns canvis però puc dir que la
No és pas la primera vegada que ho dic: sóc una persona amb sort. Un “suertudo”, que diuen a Sudamèrica. Això d’escriure als diaris sobre llibres i escriptors et dóna de tant en tant unes compensacions que no es paguen amb diners perquè et permet conèixer de prop gent de gran categoria humana (a més a més de la
Quines coses… mesos llargs sense fer cap esment a La Vanguardia i, ara, dos dies seguits amb referències a la secció "El runrún". Ahir amb Màrius Serra i la seva magnífica aportació al debat sobre les bronques que genera la narcosala de la Vall d’Hebron. I avui li toca el torn a Quim Monzó que ens
Dijous. Enfilem la darrera setmana de vacances -el dia 1 sant tornem-hi, ja- amb una visita al Marquet de les Roques, en el terme de Sant Llorenç Savall i dintre del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt. Fa un segle l’edifici -un casalot de totxos i pedra vermellosa amb un intimidant aspecte de palau fortificat-
Arribem d’una ràpida gira que ens ha dut al triangle dalinià Port Lligat- Púbol-Figueres amb afegitó a Ceret i Cotlliure per veure l’exposició doble de Matisse i Derain i coda final a Romanyà de la Selva. Del triangle destaco l’agradable sorpresa de Púbol i de Port Lligat i la confirmació enguany també del Teatre-Museu de Figueres com una apoteosi
(publicat el 3 de novembre de 2004) Venint des de Barcelona per l’autopista, deu o dotze quilòmetres abans d’arribar a Tarragona, s’arriba a l’àrea de servei del Mèdol. Un indret en aparença tan insubstancial com qualsevol altre espai pensat per alleugerir momentàniament l’existència dels qui fan vida al volant. Un indret a oblidar si no fos perquè encara no a cent
Després d’una lectura ràpida dels diaris i d’una escolta també apressada de la ràdio sembla que mossèn Ratzinger és sí però no i no però sí. "Un gran teòleg", diuen els més afins. "Mantindrà la línia dura del seu antecessor", diuen els més allunyats. "Per l’edat que té serà un Papa de transició", diuen els de
Aficionat com sóc als jocs de paraules, contrapets, jeroglífics i altres mecanismes perpetrats per l’enginy humà amb l’objectiu de camuflar coses senzilles sota disfresses complexes em va encantar trobar a Sevilla que la inscripció NO8DO s’havia convertit en el logotip de l’Ajuntament de la ciutat i, per tant, apareixia en lloc preferent en tots els
Feia quatre mesos que no ens vèiem, amb en Jaume. Quatre mesos que han estat marcats per uns transtorns de la seva salut preocupants -si més no, així apuntaven les primeres impressions- que jo he anat seguint de lluny i a través de persones interposades. (n’hi ha més) No sé com justificar-ho, francament, perquè és
Cap de setmana a Sevilla per afers literaris. Dissabte per la tarda, amb la feina ja enllestida, l’Àlex Broch i jo ens perdem pels carrers del barri de Triana. Som en vigílies de l’inici -dilluns al matí- de la “Feria de Abril”. Això pels sevillans és sinònim de primavera i festa grossa, de passejades pel
Està nevant quan ens llevem. Segurament des de fa força estona perquè els carrers estan ben emblanquinats. Al jardí de baix la neu és una catifa immaculada de tres o quatre centímetres ben bons de gruix. Matiner de mena, el veí del quart primera surt cap a la feina. Enfila recte des de la porta de l’escala fins