Totxanes, totxos i maons

Les (relativament) poques vegades que l’A. i jo hem viatjat per terres estrangeres hem mirat de dedicar la major part del temps a visitar ciutats. Unes ciutats que, a més a més, tinguessin o una escala petita o una xarxa de transports públics competent. Després de tants anys hem fet molts quilòmetres, caminant per l’estranger, aquesta dona i jo. I ens ho hem passat sempre la mar de bé: Londres, San Francisco, Nova York, París, Donostia, Madrid…  (n’hi ha més)

Tanmateix, a mesura que ens anem fent grans ens passa que, a més a més de ser una mica més savis, també som una mica més febles. Vull dir que se’ns acaba abans la corda. Per això, tenir a l’abast un metro o un autobús per interrompre en qualsevol moment la passejada és, cada vegada més, una bona garantia per a nosaltres.

Aquests tres dies finals d’agost que l’A. i jo hem passat a Tolosa de Llenguadoc han estat la prova de fins a quin punt comencem a dominar l’art de combinar adequadament la passejada i el descans. Teníem una zona a visitar relativament petita i l’hotel situat de manera prou estratègica com per poder refugiar-nos-hi un parell de vegades al dia per recuperar forces i fer la migdiada sense haver de fer grans marrades en els nostres itineraris.

Cada vegada estic més convençut que passejant del bracet i sense presses és com millor pots anar descobrint els racons secrets, les músiques màgiques i els colors més insospitats que totes les ciutats del món amaguen.

Descobriments com, per exemple, el Monument aux Morts de l’Allée François Verdier de Tolosa (vegeu els arxius d’imatges adjunts al final del text).

A primera vista és un monument convencional al Soldat Desconegut dels molts que hi ha escampats per la geografia francesa. I, tanmateix, li vàrem saber trobar una gràcia especial que segurament si haguéssim anat amb presses ens hauria passat desapercebuda.

En un dels laterals interiors del monument hi ha un plafó de grans dimensions amb un baix relleu dedicat a la victòria de 1918, la que acabava definitivament la Primera Guerra Mundial (vegeu arxiu adjunt al final). És un garbuix de figures de soldats -dels quals es representa només braços, espatlles, caps i cascos guerrers- que expressen la seva alegria desfermada pel triomf final.

Però si ens apropem al conjunt i l’observem amb calma veurem just a la part inferior una parella de joves enamorats que festegen totalment aliens a la gresca que els envolta. Ell duu un pentinat en el que destaquen unes patilles prominents. Ella va amb el típic pentinat anys 20, curt i amb serrell, que encara no fa gaire lluïa la cantant Mireille Mathieu.

Ell s’apropa a la galta de la seva enamorada. Ella, amb un ampli somrís als llavis, espera cofoia la moixaina del seu enamorat. I tot plegat desprèn la sensació d’una simpàtica clucada d’ull de l’escultor que, en un context de tanta solemnitat i simbolisme, sembla que ens vulgui recordar que si la vida va cap endavant és, precisament, gràcies als petits moments de tendresa com aquell en què, per damunt de la joia col·lectiva, s’expressa amb tota la força la felicitat individual. O a dos, vaja.

Dos. Vet aquí la xifra ideal per perdre’s tranquil·lament pels carrers d’una ciutat tranquil·la i carregada d’anys i d’històries. Una ciutat que t’acull i et dóna aquella calma que tant desitjaves i que segurament, mig ofegada entre les teranyines de la rutina i els neguits de la feina de cada dia, ja portaves dintre teu sense saber-ho.

Tornarem a Tolosa. I tornarem a saludar, enamorats, els nostres enamorats.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!