Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Vint-i-cinc anys sense Josep Tremoleda, picapedrer de la cultura.
Avui, dilluns 11 de març de 2024, es compleixen vint-i-cinc anys del traspàs de Josep Tremoleda i Roca. Havia nascut el 1932 i, per tant, ens deixava a l’edat de 66 anys. Massa d’hora.
D’en Tremoleda es poden dir un munt de coses. Va ser un home cabdal en la creació de la revista Cavall Fort (en va ser el primer director, entre 1961 i 1979) i en la creació i funcionament dels cicles de teatre infantil amb el mateix nom que es celebraven els diumenges al Romea. També val la pena remarcar la seva llarga i estreta col·laboració amb el mecenes Lluís Carulla, o el seu paper en el procés de formació de mestres de català durant els primers anys seixanta a més a més d’una extensíssima llista d’accions i iniciatives en defensa de la llengua i la cultura catalana des dels moments més durs i foscos del franquisme.
Avui, però, m’agradaria evocar alguns records personals meus. Vaig entrar en contacte amb ell, i amb la Fundació Jaume I, durant els primers anys noranta. Més concretament arran de l’organització de l’homenatge que se li va fer a Joan Triadú pel seu setantè aniversari. Recordo d’haver mantingut unes quantes reunions amb en Tremoleda i des del primer moment em vaig adonar que era davant d’un home de qui em podia refiar, de mirada penetrant, actiu i ple d’energia; volcànic, gairebé.
Aquesta manera de viure en permanent estat d’alerta la demostrava inconscientment amb un costum, gairebé un tic, que em cridava molt l’atenció: a les reunions, mentre parlava ell o escoltava els altres, es dedicava instintivament a arrencar tires molt fines de paper del diari del dia i fer-ne sistemàticament petites boles de paper que situava davant seu. I enllestida una, cap a la següent, de tal manera que no era gens estrany que en acabar la reunió a aquell pobre diari li manqués mitja pàgina ben bona.
Si entreu a la descripció que li fa la Viquipèdia (vegeu aquí) trobareu la reproducció del text d’un telegrama d’en Tremoleda que vaig tenir a les mans quan fa tres o quatre anys treballava en el fons documental de Joan Triadú que està dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya. És de 1961 i el va enviar des de Madrid, on havia anat a negociar amb el Ministerio l’autorització per a la sortida de Cavall Fort (el primer número va aparèixer per Nadal d’aquell mateix any). El telegrama l’envia a l’adreça de Joan Triadú de Cantonigròs, cosa que em fa pensar que el va expedir algun dia del mes d’agost, el 10 més exactament.
El text, molt concís, expressa fidelment el tarannà bromista i irònic que el caracteritzava: “Juan Triadú. Caballo fuerte autorizado oficialmente. Tremoleda”.
Un altre record d’en Tremoleda (en aquest cas compartit amb l’A.) té data i localització precises: el diumenge 7 d’agost de 1994 a Cantonigròs. El motiu: la festa que s’hi va organitzar per commemorar els cinquanta anys de la celebració del primer Concurs Parroquial de Poesia. A l’hora de dinar –sota un envelat, com en les millors èpoques de la trobada– vàrem compartir taula amb el matrimoni Tremoleda-Pàmies i allí mateix ens varen explicar com va ser que, en un dinar a casa seva amb uns quants companys més, varen empescar-se de manera ben fortuïta el títol de ‘Cavall Fort’ per a la revista que en aquells moments estaven preparant. Confesso que ni l’A. (lectora de la revista des del primer número) ni jo estàvem avesats a aquella manera de tocar tant de prop la història cultural del país, cosa que va fer que ens quedéssim sorpresos i emocionats pel que ens explicaven.
L’any 2008 Joaquim Ferrer va publicar ‘Josep Tremoleda. Plantar cara a la por’, editat per Pòrtic. Ara l’he revisat novament i m’adono que al conjur d’aquesta frase –‘plantar cara a la por’– es podria confegir una llarga llista de persones que varen lluitar de manera abnegada per preservar cultura, la llengua, els costums i un munt de coses més contra els embats que venien de Ponent. Persones que en molts casos no ocupaven el primer pla (els temps no eren propicis a ensenyar gaire la cara), però que anaven fent feina silenciosa i eficaç. I moltes vegades al preu de sacrificar una part de la vida familiar.
Sé que cometo un gran error perquè em deixaré en el tinter un munt de noms més, però crec que avui és un dia idoni per recordar no només en Tremoleda; també els cinc fundadors d’Òmnium Cultural —Carulla, Cendrós, Millet, Riera i Vallvé-– i els Ainaud, Aramon, Arenas, Benet, Bonet, Colomines, Espar, Jané, Lloveras, Manent, Morta, Passola, Polo, Ramis, Sarsanedas, Serrahima, Triadú… (citats per ordre alfabètic) i molts més.
Acabo aquesta aproximació a la figura d’en Josep Tremoleda i Roca, l’home que avui fa vint-i-cinc anys que ens va deixar i que es definia, molt gràficament, com un ‘picapedrer de la cultura’, amb les paraules que va llegir l’11 de novembre de 1997 durant l’acte d’homenatge que es va organitzar arran de la seva jubilació:
Recordeu-me, si us plau.
Recordeu-me amb afecte, o cordialitat o respecte, depèn de la forma i manera que el cor us ho demani.
I si el cor res no us demana,
llavors, per favor,
acudiu al rebost de l’àvia,
-a totes les rondalles hi ha una àvia, una cuina i un rebost-
preneu el pot petit de les untures màgiques,
unteu-vos la memòria amb una llepissada breu,
i ja veureu com us serà fàcil de dir
amb bonhomia, allò de
“caram, caram, en Tremoleda, després de tot era un bon noi.”
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El comiat que va fer el pare és preciós , la feina pel país, desinteressada i infinita i el buit q ens va deixar al morir, indescriptible
Gràcies per recordar-lo i per la manera tant sensible com ho has fet.