Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Primers dies de juny de 1982. Al campanar de l’església toquen a morts.
Posem que som en un poble mitjà -una mica més de mil habitants, aleshores- situat a la comarca de la Garrotxa.
I posem també que el poble es diu Sant Feliu de Pallerols, terra (vegeu aquí) de ‘pescallunes’.
Cecília González Carreras són el nom i cognoms de la difunta que s’ha mort a l’edat de noranta anys.
La gent la coneixia com la Cecília de Cal Molí Petit i per a molts era només aquella velleta que, sobretot en els darrers temps, es deixava mig veure darrere dels vidres del pis de dalt mentre observava com la vida transcorria davant la porta de casa seva. De tant en tant baixava a la botiga, però cada vegada menys.
La Cecília havia nascut l’any 1891 a Rocabruna (al Ripollès, a prop de Camprodon) i el 1930 va arribar a Sant Feliu de Pallerols per casar-se amb l’Alejandro Vila, el Sandro, l’hereu del Molí Petit.
Tenia trenta-nou anys i ja no era una dona jove; vull dir en edat casadora, segons els costums de l’època.
L’any següent naixeria el Josep Maria, el seu únic fill. Va ser músic i li va donar dos néts: el Josep, nascut el 1962 i l’Andreu, el 1966.
Els més vells recorden vagament que quan va arribar a Sant Feliu es deia que venia de conèixer món. I era cert: des de 1914 la Cecília havia conegut españa, primerament, i després les principals ciutats d’Europa. Els balnearis, els hotels, les cases de més categoria, els museus, les esglésies. També la guerra. La ‘Gran Guerra’, com la denominava la gent sense posar-hi cap ordinal davant, segurs com estaven que mai més tornaria a haver-hi una altra guerra d’abast mundial.
Tot tenia una explicació: aquell 1914 va ser un any de fortuna per a Cecília perquè va començar a fer de dama de companyia de la senyora Isabel Ugarte Vernal, ‘doña’ Isabel, una rica i emprenedora propietària peruana nascuda l’any 1842, hereva de terratinents i comerciants d’Iquique, soltera, carregada d’energia i amb moltes ganes de conèixer la vella Europa. Quan ‘doña’ Isabel contracta Cecília té setanta-dos anys i la noia, vint-i-tres. La distància de quaranta-nou anys que separa les dues dones no serà cap obstacle perquè entre 1914 i 1930 anessin juntes pel món fent turisme. Una relació que posteriorment, amb Cecília ja a terres garrotxines, es va mantenir per carta fins a la mort de ‘doña’ Isabel l’any 1938.
La família –primer el fill i la seva muller, després els néts– sabien que entre les poques pertinences de la Cecília hi havia unes libretes. Uns quaderns de color negre lligats amb una cinta descolorida pels anys guardats en un racó discret de l’armari del menjador. Els néts ho sabien i alguna vegada havien fet una ullada per saber què hi havia dintre. Sobretot el Josep, el més gran. Ell mateix ho explica:‘Estaven escrits de dalt a baix amb ploma, lletra rodona una mica angulosa, tirant cap a la dreta, sense guixades i de bon llegir. Sense faltes, però també sense floritures. Cada apartat separat per la menció a un lloc i a una data. I de tant en tant, una postal, una foto, una entrada de teatre, un visat…’
La Cecília, que cada dia resava fervorosament l’Angelus que transmetia la ràdio a les 12 del migdia, els semblava una dona fora del temps. O que, si més no, pertanyia a un temps llunyà i molt diferent del que vivien els seus néts.
Un bon dia, després d’aquell toc a morts amb què he obert l’apunt, en Josep Vila Subirats, el nét gran, va decidir-se finalment a llegir els quaderns oblidats de l’àvia Cecília. Una experiència que valora així: ‘He tingut la sort que les històries que no em va explicar en vida, m’hagin arribat a les mans en forma d’un llegat magnífic. He tingut el plaer de descobrir les seves vivències a poc a poc, i n’he triat les que segueixen perquè, cent anys després, recuperin la veu que els hi va faltar en el seu moment.’
Tota aquesta història -que ja avanço que m’ocuparà algun apunt més que aniré escrivint sense presses quan el temps m’ho permeti- està explicada en un llibre que acaba de sortir i que ja he posat en la meva llista de recomanacions de Sant Jordi. Es titula: “Els quaderns oblidats” i té un subtítol escrit en llengua del 155 (o ‘del Cadastro’, com deia el Baró de Maldà): “Memorias de una dama de compañía en el París de la Gran Guerra”. Un subtítol que, al meu parer, és limitatiu perquè fent una simple ullada a l’índex del llibre trobem anotacions datades a Suïssa, Itàlia, Anglaterra i Alemanya, a més a més de França.
Pel que fa a l’autoria de tot plegat val a dir que queda molt ben definida en els crèdits de la coberta: ‘La història de Cecilia González Carreras transcrita per Josep Vila Subirats’, el seu net gran que ara té seixanta-dos anys.
El llibre l’ha editat Ediciones Carena i com que tinc la impressió que la seva distribució no serà gaire extensa em permeto posar-vos aquí l’enllaç a la descripció del llibre en el web de l’editorial i aquí el contacte per si voleu encarregar-lo directament, tot i que sempre és millor que us poseu en mans del vostre llibreter (o llibretera, vaja) perquè faci la gestió.
Sigui per un sistema o per l’altre, però, feu-vos amb el llibre. Us asseguro que haureu pres una excel·lent decisió.
(Continuarà)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Moltes gràcies, amic, per tot el que escrius avui. Vaig conèixer la Cecília, conec els seus nets i crec que és excepcional que, d’una història oblidada però tan peculiar i entranyable, en parlis en el treu excel·lent bloc.
Abraçada.