Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’anterior apunt)

Ara que arribo al final d’aquesta sèrie (que rient rient ha acaparat un total de vuit apunts) m’adono que potser el títol genèric que vaig triar en començar-la –i que he mantingut sense variacions– pot donar al lector una idea poc exacta ja que aquest ‘retorn quaranta-tres anys després’ que pregono podria fer pensar que durant tots aquests anys no he posat els peus a Tarragona, cosa totalment incerta i que m’apresso a aclarir.

El que sí que ha tingut aquesta visita de dies enrere que he fet amb l’A. és la singularitat que en aquesta ocasió he volgut que tingués: poder tornar a veure els llocs per on va transcórrer la meva estada entre 1980 i 1981 i adonar-me de com han canviat. I, és clar, de com ha canviat la ciutat. De quina manera ha passat Tarragona de ser ‘fosca, somorta, estranya, gairebé hostil’, que és com jo la definia en l’apunt inicial de la sèrie, a ser el que és ara: una ciutat moderna, lluminosa, plena de vida i d’estímuls culturals.

Puc assegurar que a partir de 1989 he visitat Tarragona per motius de feina almenys una vegada cada any fins al 2013 que vaig plegar. La data la tinc molt clara: l’any 1989, treballant jo ja al Departament de Cultura, se’m va encarregar la coordinació d’una sèrie de Punts d’Informació Cultural oberts als ciutadans i escampats arreu del territori (Nota: això del ‘territori’ és la manera moderna de dir Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona, que es veu que ja no mola). I, per tant, cada any feia, almenys, una visita personal per veure com anaven les coses.

Això em va permetre comprovar com la ciutat tarragonina combinava encertadament la recuperació gradual d’un passat històric de categoria descomunal amb la necessitat de fer-ne una urbs habitable i en plena forma per funcionar en el segle XXI.

Explico alguns canvis que he notat. Per exemple, dels problemes de subministrament d’aigua potable a les cases amb què em vaig trobar fa quaranta-dos anys ja no queda ni rastre. Uns enutjosos problemes que obligaven a bars i restaurants a exhibir uns grans rètols per informar a la clientela que els cafès i tota la feina de la cuina es feien amb aigua mineral. Tampoc queda rastre d’aquell Hotel París que feia cantonada amb la Rambla Vella i amb un carrer que porta a la plaça Mossèn Cinto Verdaguer.

L’Hotel París (res a veure amb el llibre homònim de Vicent Andrés Estellés) em recorda l’estada que la família de l’A. va fer-hi durant les festes de Nadal de 1967 per oblidar una mica la pena per la mort recent de la ‘iaia Alberta’, mare de la mare de l’A.

El 1980 l’hotel encara hi era; ara ja no. I tant aleshores com ara en la contigua plaça es manté un monument dedicat a Verdaguer que considero poc afortunat i que em recorda un apunt meu de fa quinze anys (aquest) en el qual deploro la mala sort estètica que en general han tingut els nostres escriptors amb els monuments que els hi hem dedicat.

He recuperat el gust de passejar pel Mercat Central de la plaça Corsini, restaurat i ple de vida, soroll, colors i olors. I en arribar a la plaça Imperial Tarraco he recuperat l’edifici del Govern Civil, una obra construïda entre 1959 i 1963 que fins fa poc jo atribuïa erròniament a l’arquitecte Miguel Fisac i que, realment, és d’Alejandro de la Sota. Un edifici que fa quaranta anys m’entusiasmava però pel qual -ai, las!- el temps ha passat i ha deixat marca del seu pas (i d’alguna restauració poc encertada, diguem-ho tot).

En la mateixa plaça, gairebé encarat amb el Govern Civil, trobo un dels edificis que quan jo hi era donaven solera a aquell indret: la seu central de Caixa Tarragona. Un casalot ara tancat i que, pel que he vist en cartells penjats a la façana, es troba en fase de liquidació i venda. Sempre recordaré que al terrat de l’edifici hi havia un rellotge amb carilló que després de tocar les hores tocava les sis primeres notes d’El Cant dels Ocells (‘En veure despuntar…’)

Aquest retorn a Tarragona amb l’A. ha tingut un corol·lari esplèndid amb la visita que li vàrem fer a l’escriptora Olga Xirinacs. Una trobada amable i enriquidora amb una tarragonina d’honor que guardarem entre els nostres records favorits d’aquests darrers anys d’anar pel món. Una abraçada, Olga, si llegeixes això (que em consta que ho fas).

Per trencar una mica la tònica d’aquesta sèrie tan carregada de referències a la part de la meva vida dedicada al ram de la construcció l’acabaré amb una coseta que vaig escriure en aquella època meva tarragonina.

La vaig titular ‘Savinosa’ perquè parla del preventori d’aquest nom. Un edifici (aquest) ara molt malmès, que havia conegut èpoques més glorioses i que cada vegada que agafava el tren cap a casa veia a la meva dreta, imponent, entre les vies i el mar. Pel to juganer i festiu diria que el vaig escriure –crec que al mateix tren– un dia de març de 1981, quan ja sabia que la meva vida era a punt de fer un gir.

Un bon gir, com hi ha món.

SAVINOSA

Jugar a fet i amagat pels passadissos

i deixar-se anar

entre el polsim dels anys i els ratolins.

Un vell crema esbarzers arran de platja.

El fum ens arriba i ens fa tossir.

Tot d’una ens posem a riure.

Ara pararàs tu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!