Totxanes, totxos i maons

Resumida a grans trets, la meva vida laboral es podria dividir en dos períodes: els anys que em vaig dedicar al ram de la construcció -amb l’estudi, entremig, de la carrera d’aparellador- i els anys que vaig treballar a l’Administració catalana en el transcurs dels quals vaig desenvolupar una vida paral·lela d’escriptor i crític literari.

El primer període va començar cap a 1965 i va durar fins al 31 de març de 1981: setze anys en total.

El segon va durar el doble: trenta-dos anys. Va començar l’1 d’abril de 1981 i es va acabar el 19 de desembre de 2013, data de la meva jubilació, quan em vaig convertir en membre d’allò que en diuen ‘classes passives’.

La frontera entre un i altre període està definida d’una manera molt especial perquè els últims sis mesos de la meva vida en el ram de la construcció -d’octubre de 1980 a març de 1981- els vaig viure a la ciutat de Tarragona. Una ciutat que aleshores jo, contractat per l’empresa Hispano Alemana de Construcciones, SA (pertanyent al Grupo Rumasa) i allunyat de casa de dilluns a divendres, percebia com fosca, somorta, estranya, gairebé hostil…

Durant aquells sis mesos vaig ser el responsable de la construcció d’un edifici d’habitatges al carrer Enric d’Ossó, molt a prop de la plaça Imperial Tarraco i del riu Francolí, i també dels acabats d’un gran bloc d’apartaments turístics situat a La Pineda de Salou. Més concretament en un barri en què tots els carrers tenien nom de personalitats relacionades amb el món de la música.

Lluny de casa i amb poques ganes de descobrir els secrets amagats de la ciutat tarragonina, al llarg d’aquells sis mesos vaig passar un munt d’hores al barracó que servia d’oficina d’obra preparant  les feines de l’endemà amb l’encarregat -un gallec molt peculiar que es deia Avelino, usuari habitual d’un dels gimnasos de la ciutat (crec que es deia Gimnasio Donato) i gat vell en l’ofici-, llegint, escrivint, fumant Fàries (de les gallegues, que eren les millors) o escoltant la ràdio.

Va ser precisament per la via radiofònica que un dia de desembre vaig saber que un boig havia etzibat uns quants trets mortals a John Lennon quan entrava a l’edifici Dakota de Nova York on residia. Acabava de publicar ‘Double Fantasy’, potser el seu millor disc. No cal dir que la notícia em va caure com un cop de puny a l’estómac.

Dos mesos i mig després, el dilluns 23 de febrer, em va arribar la segona trompada: l’assalt del tinent coronel de la Guardia Civil feixista (passeu-me la redundància) Antonio Tejero Molina al Congreso de los Diputados d’españa. Una nit de difícil oblit… que, conjuntament amb unes quantes coses més, miraré d’explicar en el següent apunt de la sèrie.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!