Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’anterior apunt)

Un dels primers dies de març de 1981, a la sortida dels nois de l’Escola, l’A. va coincidir amb la S., una mare amb la qual havíem treballat conjuntament temps enrere per tirar endavant l’Associació de Pares. ‘Fa temps que no veig el Joan’, li va dir. I l’A. la va posar al corrent de la meva situació laboral. Feia tot just dos mesos que la Generalitat havia assumit les competències plenes en matèria d’educació i la S. tenia un càrrec de responsabilitat en el Departament d’Ensenyament. Aleshores va ser quan va pronunciar les paraules màgiques: ‘Necessitem gent per a la secció de construccions escolars. Si li pot interessar, que em truqui: li explicaré de què va la feina’. Com ja us podeu imaginar, a l’A. li va faltar temps per dir-m’ho i a mi per telefonar la S. l’endemà mateix.

El cas és que de la manera que menys em podia imaginar el guió de la meva vida feia un gir substancial i quan més pesimista em sentia les portes del cel se’m varen obrir de bat a bat. Abreujaré: el dia 20 de març vaig lliurar al cap de personal d’HACSA una carta (en la llengua dels españols, és clar) que deia això (aquest document sí que el conservo):

“Apreciado amigo: Ante la evidente incompatibilidad que existe entre los criterios y modos de actuación de la empresa y los míos, lamento comunicarte que, tras una concienzuda reflexión, he decidido dimitir de mis cargos de Jefe de Obra en las obras INDECA (Tarragona) i LA PINEDA (Salou), rescindiendo, en consecuencia, mis relaciones laborales con la empresa. Te ruego, pues, que dispongas las oportunas diligencias para substituirme en las citadas obras a partir del próximo dia primero de Abril. Te saludo muy atentamente.”

Volia que quedés molt clar: no me n’anava perquè em sentia desplaçat i lluny de casa. Me n’anava perquè en només quatre mesos i mig treballant-hi va quedar molt clar que aquella empresa i jo érem incompatibles. Ras i curt.

Davant d’una decisió que, pel que vaig entendre, era insòlita en aquella casa -no estava entre els plantejaments previstos per l’empresa que la gent marxés per motius com els que vaig exposar en el meu escrit- en aquells últims dies varen arribar-me reaccions de tot tipus. Des del ‘¡Olé tus cojones!’ entusiasta i admirat del meu comptable comunista, fins a la xerrada en pla confessió del meu cap superior en el transcurs d’un dinar en una marisqueria que es deia Trabadoira i que estava al carrer Apodaca en el qual em va demanar que em sincerés amb ell i li expliqués el que em passava. Que jo era un noi llest i preparat, i que què feia deixant una empresa sòlida i una trajectòria personal plena de futur per una alternativa com la Generalitat que -sense dir-m’ho amb aquestes paraules concretes- de futur no semblava tenir-ne gaire.

El resultat és que l’1 d’abril de 1981 vaig començar a treballar en el Servei de Centres de la Direcció General d’Ensenyament Primari del Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya… i que un dia de febrer de 1983, menys de dos anys després, el govern socialista, amb Miguel Boyer com a ministre d’Hisenda, va expropiar per irregularitats comptables el Grupo Rumasa i totes les empreses que hi penjaven. Amb HACSA, és clar, dintre del paquet.

(Pel que fa a mi, vaig treballar al Departament d’Ensenyament fins al juliol de 1988, data en la qual vaig passar al Departament de Cultura fins que el desembre de 2013 em vaig jubilar.)

(Continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!