Fa més de nou-cents anys una colla de pintors que venien de terres italianes va començar a decorar l’església dedicada a Sant Joan que hi havia en un poble que es deia Boí. Avui encara el coneixem amb el mateix nom. L’encàrrec que els va fer el senyor de la contrada consistia a pintar totes
A Nàpols consideren Diego Armando Maradona gairebé com un déu. Veient coses com aquesta no m’estranya gens.
(La sèrie comença aquí) (Aquí podeu veure el capítol anterior) Viatjar durant cinc dies a la capital de l’art i la cultura del renaixement amb una ‘ragazza’ d’onze anys obliga a preparar un programa que combini de manera eficient informació, formació i lleure. I ara, mirant enrere el resultat, crec que la vàrem encertar força.
(La sèrie comença aquí). Venècia és la bellesa d’una ciutat única, Roma és el pes de la història de la qual provenim. Florència és l’art, ras i curt. És el bressol del renaixement, l’època dels grans descobriments, que situa en el primer pla l’humanisme i obre les portes a tot allò que ara som. Si
Si no hi ha sorpreses de darrera hora, al llarg d’aquest 2023 l’A. i jo haurem visitat Florència, la bellíssima capital de la Toscana, fins a tres vegades. Una coincidència poc usual, ho reconec, però ben afortunada. La primera visita, de caire altament literari, la vàrem fer durant cinc dies del mes d’abril i va
(La sèrie comença aquí) (L’anterior capítol és aquest) Totes les citacions corresponen a ‘Girona, un llibre de records’, primera de les tres parts que formen el tercer volum de l’Obra Completa de Josep Pla publicat l’any 1966 per Edicions Destino. El nom del volum és ‘Primera volada’ i conté textos relatius a tres ciutats: ‘Girona, un
(La sèrie comença aquí) (L’anterior capítol és aquest) Aquesta crònica arriba ja cap al final (tenim aquest apunt d’ara, un altre demà i prou). I la vull acabar parlant de la darrera visita a la ciutat que hem fet l’A. i jo. No han passat ni vint dies des d’aleshores: vàrem arribar el dissabte 5
(La sèrie comença aquí) (L’anterior capítol és aquest) La meva relació amb Joan Saqués la vaig explicar en aquest mateix Bloc en un apunt bastant detallat que vaig publicar el 27 de juliol de 2015, just quan faltaven pocs dies pels vint anys de la seva mort, i que reproduiré gairebé íntegrament més avall. De
(La sèrie comença aquí) (L’anterior capítol és aquest) El meu ritme de visites a Girona -si més no de visites entre setmana- es va incrementar a partir de 1988. El mes de juliol d’aquell any vaig començar a treballar al Departament de Cultura de la Generalitat i entre les diverses feines se’m varen encomanar hi
(La sèrie comença aquí) (L’anterior capítol és aquest) No puc situar amb precisió ni el moment ni les circumstàncies gràcies a les quals a casa ens vàrem assabentar de les espectaculars ornamentacions florals que cada mes de maig es feien en algunes cases particulars, monuments i edificis singulars de Girona, principalment en el Barri Vell.
(La sèrie comença aquí) (L’anterior capítol és aquest) El premi gros de la Nit de Santa Llúcia de 1992, el Sant Jordi de novel·la, se’l va emportar l’escriptora Maria Mercè Roca amb ‘Cames de seda’. El llibre, editat per Columna, va arribar a les botigues la primera setmana de març, data idònia perquè gaudís de la
(La sèrie comença aquí) (L’anterior capítol és aquest) No és que a casa fóssim de mena escanyadora de capellans -més aviat al contrari-, però la idea d’haver de conviure amb tota aquella parafernàlia del “Juan-Pablo-Segundo / te-quiere-todo-el-mundo” i esgarips similars que solia acompanyar el pontífex polonès als llocs que visitava ens provocava una certa urticària
(La sèrie comença aquí) (L’anterior capítol és aquest) El següent viatge que vàrem fer l’A. i jo a Girona va ser l’any 1975 i fou el que ens va donar la justa mesura de totes les petites meravelles que la ciutat posava a l’abast d’uns visitants com nosaltres: barcelonins, joves, feliços i força indocumentats. I,
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’apunt anterior) La vigília de la nostra sortida cap al campament ens varen citar a la ‘Caja de Reclutas’ del carrer del Comerç per lliurar-nos el ‘saco petate’. A mesura que anàvem arribant, un sergent força malcarat exigia a crits silenci i que ens poséssim ‘en formación’ tot recordant-nos
(La sèrie comença aquí) Començar, com va ser el meu cas, el servei militar amb vint anys acabats de complir era una cosa excepcional el 1970 perquè, de fet, l’inici de l’edat militar era als vint-i-un anys, no abans. I segons el mes que el futur ‘recluta’ havia nascut la cosa podia allargar-se fins i