Ja he comentat aquí mateix en alguna altra ocasió que els Isern som una família molt breu. Vull dir breu en el sentit de no gens nombrosa. En canvi, per part de l’A. i molt especialment la branca materna, la dels Pujol, són un colla molt extensa i amb alguns membres dignes de remarca. Fa
Els qui ens interessem per l’arquitectura tenim la immensa sort que quan caminem per una ciutat (o un poble, tant és) ens fa l’efecte de visitar una sala d’exposició permanent. Només cal que caminem sense presses, mirant al voltant nostre i cap amunt. Sobretot cap amunt. Un requisit, però, aquest de caminar mirant cap amunt,
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) Com no podia ser altrament, el nostre grup, format per gent lletraferida que estima la cultura italiana, no podia despatxar d’una manera diguem-ne convencional la visita a dos indrets propers a Trieste molt relacionats amb la literatura: el castell de Duino (vegeu aquí) i l’obelisc d’Opicina (vegeu
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) Des de fa anys a la ciutat de Trieste i el seu entorn s’han instal·lat nombroses empreses relacionades amb les tecnologies més avançades i institucions internacionals especialitzades en l’àmbit de la recerca científica. Un fet al qual no és gens aliena la feina que s’està fent des
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) Tal com he explicat en l’apunt anterior el 28 de gener d’aquest 2025 va obrir portes novament la Libreria Antiquaria Umberto Saba amb Massimo Battista, un llibreter triestí de solera, al capdavant. Vegeu aquí la notícia tal com la va donar la televisió local: El dia d’abril
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) El Caffè San Marco està situat en el número 18A de la Via Cesare Battisti i fa cantonada amb el carrer Gaetano Donizetti. Com he dit en l’apunt anterior ocupa la mateixa illa de casas on per la banda oposada, la que dóna al carrer San Francesco d’Assisi,
S’ha mort Montserrat Úbeda, símbol de cultura i dignitat (Obituari publicat a Vilaweb el diumenge 27 d’abril de 2025, festa de la Mare de Déu de Montserrat) (vegeu-lo també aquí) “S’ha mort Montserrat Úbeda, llibretera i activista cultural.” Aquest podria ser el titular més o menys convencional de la notícia. Jo, però, amb això no
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) Des de que l’Imperi Austrohongarès li concedís, l’any 1719, el rang de Port Franc, la ciutat de Trieste ha estat un dels punts més importants d’entrada de cafè a Europa. Això va fer que desenvolupés una notable cultura cafetera fins al punt que no és gaire exagerat afirmar
Llegeixo en el compte de Facebook de la poeta Dolors Miquel un text que descriu l’origen dels noms dels vuit vents principals i recordo com, ara fa tres setmanes, vaig veure’ls indicats en el petit monòlit que hi ha a la punta del Molo Audace de Trieste. Aquell dia, com cada vegada que he de recordar
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) Sempre he pensat que una manera molt eficient de saber com han funcionat els mecanismes de poder en una ciutat és fixar-se en l’arquitectura que exhibeixen els seus carrers. Sé que ara faré una simplificació molt barroera, però espero que me la passeu: per pintar una obra
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) Divendres 4 d’abril, quarts de set del vespre. Fa un parell d’hores que ens hem instal·lat a l’hotel i ara ens disposem a tenir el primer contacte amb els carrers del centre de la ciutat. Amb l’animació pròpia del cap de setmana tot just estrenat els triestins
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) Ja he esmentat el bon amic Joan T. en un dels primers apunts d’aquesta sèrie. Va ser ell qui em va dir que entre Barcelona i Trieste hi havia una línia de vols regulars amb la companyia Ryanair i, de fet, va ser a partir d’aquesta conversa
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) Amb el Raimon i la Cristina vàrem aprendre a preparar un viatge i a dosificar les forces per gaudir-lo al màxim. A no voler cremar-ho tot en una sola visita, per entendre’ns. La nostra experiència d’aquell primer viatge a la Toscana va quedar descrita en un apunt
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) Ja he explicat en alguna altra ocasió que el nostre debut italià va ser un regal dels Reis d’Orient. Un regal de reis en sentit literal però també, vistos els resultats, en sentit metafòric. Uns Reis summament generosos i savis als quals els nostres fills varen escriure
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) Hi va haver un moment en què aquell vague desig que teníem l’A. i jo d’anar algun dia a Trieste va començar a adquirir forma sòlida i tangible. Un moment que té data i lloc molt concrets. Va ser el 20 de novembre passat a la llibreria