Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’anterior apunt)

La construcció del que havia de ser l’Hotel Hilton es va aturar sobtadament quan ja s’havia formigonat la llosa de fonamentació cinc plantes més avall del nivell del carrer. Sembla que varen sorgir problemes amb els grups financers que representaven els propietaris i el projecte se’n va anar a l’aigua. Tant a l’aigua que, finalment, dos anys després en aquell solar es va construir un altre edifici -en el qual jo ja no hi vaig tenir cap participació- per a una altra propietat i el que avui coneixem com Hotel Hilton Barcelona es va construir de cap i de nou en un altre solar situat a la mateixa banda de la Diagonal una mica més lluny de la plaça Francesc Macià, que aleshores encara es deia Calvo Sotelo.

Així doncs, vaig haver de buscar-me la vida en una altra empresa, amb força sort perquè de seguida em va contractar Ecisa, una constructora de segon nivell (de seguida ho explico, això dels nivells) que tenia la seu central a l’avinguda de Madrid, al barri de Les Corts.

En aquella època (i sospito que encara és així) en el món de les empreses del ram de la construcció hi havia una elit formada, a tot estirar, per vuit o deu empreses que eren les més grans del sector bàsicament perquè eren les que tenien un potencial tecnològic, organitzatiu i econòmic que els permetia dedicar-se a les ‘obres públiques’. Per sota d’aquesta primera divisió hi havia un ampli repertori d’empreses dedicades a fer edificis i projectes de dimensions més abastables. Ecisa pertanyia a aquest segon estrat i, per tenir una mica més d’idea del seu volum, jo la situaria en la franja alta del bloc.

Vaig ingressar a Ecisa la tardor de 1976 i hi vaig treballar fins al novembre de 1980. Quatre anys en els quals vaig aprendre un munt de coses, vaig fer les meves primeres obres i, sobretot, vaig entrar en contacte amb unes quantes persones interessants. Sobretot l’estimat Joaquim Ulldemolins, conegut com el ‘Tiet’, que no dubto gens a situar en el grup de les tres o quatre persones de més categoria personal i integritat moral amb què m’he creuat a la vida. Ell és el protagonista d’aquest apunt, també d’aquest i finalment d’aquest altre. Una sèrie de tres textos que vaig escriure seguits el desembre de 2015 i que us aconsello que llegiu abans de continuar perquè així m’estalviaré d’allargar massa aquest apunt d’ara.

En un apunt anterior ja he dit que vaig tenir la sort de conèixer un ram de la construcció molt diferent al d’ara. Ho dic referint-me als meus inicis durant la segona meitat dels anys seixanta i als anys finals de la dècada dels setanta, moment en el qual la decadència i la crisi varen fer acte de presència. Si més no, la decadència i la crisi d’aquella manera manera de treballar que ja no tornaria més. Això va fer que el funcionament dels tres primers anys, de 1976 a 1979, portés un bon ritme, però que en començar 1980 l’ombra de la fallida es percebés cada vegada més gran i més a prop.

Abreujo: davant del negre panorama que es veia venir, el dia 7 de novembre vaig liquidar la meva relació amb Ecisa (vaig tallar ben just: la declaració de fallida la varen presentar tres o quatre mesos després) i sis dies després, el 13 de novembre de 1980, firmava el contracte amb la nova empresa. Un contracte que em convertia en un treballador de l’empresa HACSA (Hispano Alemana de Construcciones, SA), pertanyent al Grup Rumasa.

És a dir, em vaig convertir en un fill laboral de Don José María Ruiz Mateos. Poca broma…

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!