Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’anterior apunt)

Si aplico la classificació que he establert en l’apunt anterior he de dir que Hispano Alemana de Construcciones, SA (per abreujar, a partir d’ara la denominaré HACSA) era una empresa que pertanyia a la categoria més elevada, a aquella l’elit que disposava d’estructura i potencial adient per rebre encàrrecs d’obres públiques com, per exemple, la segona ampliació del Nou Camp que estava fent en l’època que vaig entrar a la seva nòmina i que potser era l’obra més important que hi havia aleshores a Barcelona. Es pot dir, doncs, que pel que fa al meu ‘currículum’ professional la decisió que havia pres de deixar Ecisa era un pas endavant.

Ara que evoco aquells anys i busco papers que m’ajudin a documentar el que estic explicant m’adono que no conservo gairebé cap record de com va ser que acabés aterrant en aquella empresa (un detall que em sembla simptomàtic). Juraria que vaig veure en el diari un anunci de feina per a aparelladors i m’hi vaig presentar. Tampoc recordo ni en quin lloc, ni de quina manera va ser, ni la persona de l’empresa amb qui vaig parlar en aquell primer contacte com a candidat. El cert, però, és que en algun moment se’m va dir que l’obra que m’assignaven era a la ciutat de Tarragona i que podia començar immediatament. Millorava econòmicament i vaig dir que acceptava.

Sí que recordo que em varen explicar què era el Grupo Rumasa (vegeu aquí) i qui era José María Ruiz Mateos, el seu fundador i ànima (vegeu aquí) amb un to que venia a dir-me ‘ja pot veure quina sort ha fet vostè incorporant-se a la nostra empresa’ Bé… de fet la impressió era que m’ho deien en castellà (que aleshores encara no era el que és ara, la llengua del 155, però que ja s’hi encaminava) perquè si una cosa em va quedar ben clara des del primer moment era que a HACSA tothom que tenia un cert nivell de responsabilitat era español i n’exercia. I a més a més, amb allò de ‘y a mucha honra’.

Territori enemic, vaja.

Vaig començar el dilluns 17 de novembre a l’obra que he explicat en un dels primers apunts d’aquesta sèrie i al capdavant d’un equip en el qual hi havia l’encarregat Avelino (del qual també he parlat) i dues persones més que compartia amb altres caps d’obra de la zona: un ajudant tècnic i un comptable. L’ajudant es deia Enric Armengol, una persona excel·lent que va tenir una evolució vital summament interessant com podeu veure en aquest apunt i en aquest altre que vaig escriure fa set anys.

El comptable, del qual dissortadament no recordo el nom, era un xicot andalús llestíssim i molt competent amb el qual de seguida em vaig entendre. Ell portava els afers relacionats amb compres de subministraments, petites despeses i nòmines de personal i em descarregava de tot el que no era la gestió directa del pressupost de l’obra que, lògicament, queia dintre del meu àmbit de responsabilitat. Al segon o tercer dia ja em va dir que ell era comunista (recordeu que som a l’any 1980) i que tots els que manaven en aquella empresa eren una colla de franquistes. Cosa que no vaig trigar gaire a comprovar personalment.

A dues hores de tren i cent quilòmetres de casa jo feia la meva vida entre el dilluns i el divendres: llegia llibres generalment en català, comprava l’Avui cada dia (i el tenia a la vista damunt la meva taula) i totes les meves anotacions personals les feia en català. Això va fer que s’escampés la veu que el cap d’aquella obra de Tarragona era un personatge una mica raret.

Tres o quatre cops l’any totes les empreses de Rumasa rebien la visita d’uns auditors que depenien directament de Ruiz Mateos. L’aspecte que tenien era de majorals de ‘cortijo’ -sembla que era la gent que l’acompanyava des de les seves primeres aventures empresarials- i la missió que tenien era comprovar si la comptabilitat es portava de manera correcta. Jo en vaig tenir dues, d’aquestes auditories, i varen ser les úniques ocasions que vaig veure anar de bòlit el meu comptable. Les vàrem passar, però, sense problemes.

Quan hi va haver l’intent de cop d’estat de Tejero els comentaris que corrien entre els caps d’HACSA amb els quals jo tenia contacte eren d’admiració gens dissimulada pel que havia intentat fer aquell feixista i una esperança, tampoc gens dissimulada, que la següent fos la bona. Parlo de la darrera setmana de febrer de 1981, només portava tres mesos en aquella empresa però a aquelles alçades ja començava a estar-ne fins al capdamunt d’aquell ambient per bé que no veia la manera d’escapolir-me’n.

Fins que pocs dies després, la primera setmana de març, va produir-se una feliç circumstància que -ara ho puc dir amb tot convenciment- va donar un gir inesperat i extraordinàriament positiu al guió de la meva vida.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!