Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

19 de febrer de 2024
0 comentaris

Tarragona: crònica pausada d’un retorn quaranta-tres anys després (2).

(La sèrie comença aquí)

La plaça Imperial Tarraco m’ha semblat sempre una rèplica a escala casolana de la Place de l’Étoile de París. Un indret cèntric i de traçat circular que desprèn una certa sensació de solemnitat (potser per l’arc de triomf que hi té entaforat al mig) i que esdevé punt de convergència (amb perdó) de les diverses avingudes que la travessen. Seguint la circumferència de la plaça parisenca el vianant travessa fins a dotze avingudes. En la plaça tarragonina el nombre baixa a vuit.

Des del primer dia que em vaig instal·lar a Tarragona vaig adonar-me que la meva vida -si més no en les primeres setmanes- gravitaria al voltant de la plaça Imperial Tarraco. Ja he dit en l’apunt anterior que l’obra que estava construint era en un carrer que sortia d’aquesta plaça en direcció cap el riu Francolí. Un carrer que ara es diu Enric d’Ossó i que no puc recordar si ja aleshores -darrer trimestre de 1980- es deia així. En tot cas, la referència per no equivocar-me era l’edifici del ‘Diario de Tarragona’, que era el que encapçalava el traçat del carrer i que avui encara hi és.

El lloc on vaig fixar el meu allotjament -si més no en les primeres setmanes- era també en un carrer que desemboca a la plaça. Em refereixo a la Pensió Alhambra -ara Hostal Alhambra– situada al carrer (ara elevat a la categoria d’avinguda) d’Estanislau Figueres. L’Alhambra tenia (i té) un bar al pla del carrer i per una porta lateral, que també donava al carrer, es pujava a les habitacions. Recordo que la meva era en el darrer pis, sense ascensor, i que a l’entrada feia una pudor molt desagradable que sortia d’uns sacs amuntegats en un racó de l’entrada. Una pudor a la qual, si us plau per força, em vaig acostumar bastant aviat. Curiosament aquests dies he pogut comprovar, tafanejant des del carrer, que l’entrada és la mateixa però ara està molt més ben il·luminada que aleshores i en l’indret de la ronya ara hi ha una prestatgeria amb llibres a disposició dels clients de l’Hostal. Millorem…

Suposo que a can Alhambra m’hi deuria estar fins Nadal més o menys. Ho dic perquè quan varen assassinar John Lennon m’allotjava allí, però en canvi el 23-F el vaig seguir des d’un altre allotjament no gaire llunyà de l’anterior però en un carrer que no anava a parar a la plaça Imperial Tarraco. Era un hostal (aquest ja no es deia ‘pensió’) del qual no recordo el nom, bastant similar pel que fa a estructura que l’Alhambra, però més ampli i sense catipén a la recepció. Era al carrer del Cronista Sessé i donava a la plaça Anselm Clavé, que aleshores era punt de sortida i arribada d’uns quants cotxes de línia que cobrien els serveis a les poblacions properes. L’edifici continua existint però em sembla que el bar-restaurant està tancat. Si més no, els dos dies que hi he passat ara.

Va ser mentre sopava en aquest bar-restaurant que vaig veure per la televisió, gràcies a aquella càmera que va quedar encesa i en pla fix, l’assalt del feixista Tejero fins que en un moment determinat TVE va interrompre la connexió i va projectar una pel·lícula de guerra que em sembla que es deia ‘Objetivo Birmania’. No cal que entri en detalls de com em vaig sentir durant aquelles primeres hores. Recordo que de seguida vaig trucar a casa per dir que estava bé i per explicar que la meva intenció era plantar cara a aquella situació de manera senzilla però decidida i, per tant, fer tot el que tenia previst sense canviar res per demostrar que aquella gentussa no ens intimidava. Va ser per això que aquella nit, tal com ho havia planificat dies enrere, me’n vaig anar al cine.

La nit del 23 de febrer de 1981 es va estrenar a Tarragona ‘El resplandor’, de Stanley Kubrick. La feien en un cinema de la Rambla Vella, a mà esquerra baixant cap al mar, que ja no existeix i que no recordo com es deia. Ja avanço que la pel·lícula es va projectar sense cap problema i que aquella sessió d’estrena, que en unes altres circumstàncies hauria omplert la sala de gom a gom, només va tenir cinc espectadors. Jo i quatre més.

(Continua aquí)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!