Totxanes, totxos i maons

(La sèrie comença aquí)

(Vegeu aquí l’anterior apunt)

Durant aquells sis ensopits i solitaris mesos de feina a Tarragona em vaig imposar el costum d’anar al cine un dia a la setmana, generalment a la sessió de la nit. Fent memòria diria que vaig freqüentar bàsicament dues sales però no descarto que hi hagués una tercera que em sembla que era al final de la Rambla Nova.

Una de les sales es deia Cèsar, era molt petita i estava dedicada només al cinema d’Art i Assaig. Era en una zona degradada i bastant inquietant, sobretot per anar-hi a la nit, i ja no existeix perquè estava situada just damunt del que pocs anys després es va excavar i ara és una part del circ romà visible al final de la Rambla Vella. Baixant a mà esquerra, just a l’altra banda de l’Hotel Imperial Tarraco.

La segona sala -el nom de la qual no puc recordar i que ara tampoc existeix- estava situada cap a la meitat de la Rambla Vella, també baixant a mà esquerra i, a diferència del Cèsar, era un cinema de grans estrenes, ampli i fins on jo recordo ple de llum i força confortable.

El camí per anar des de les dues pensions on vaig viure fins a qualsevol dels dos cinemes em portava inevitablement cap a la Rambla Vella, però abans havia de fer un petit recorregut per arribar-hi. I aquella nit del 23-F no vaig fer cap excepció. Primerament passava per una clínica força gran que es deia Monegal, després passava davant d’una caserna de la Guàrdia Civil, arribava a la zona del parc de Saavedra i tot seguit enfilava ja la Rambla.

La clínica ara és un centre mèdic força important que es diu Viamed-Monegal i no crec que s’hagi mogut gaire del lloc on jo el recordo. Pel que fa a la casa de la Guàrdia Civil (ara desapareguda de la zona) recordo que aquella nit vaig passar-hi pel davant molt a poc a poc. Per dues raons. La primera era tafanejar si es veia alguna cosa del que passava a l’interior. La segona era posar en pràctica el meu desafiament simbòlic: ‘Us moriu de ganes de fotre’m la vida enlaire; però ni em feu por ni canviaré res del que pensava fer aquesta nit’, venia a dir-los. Però em sembla que no se’n varen assabentar…

‘El resplandor’ em va semblar una pel·lícula fascinant. Després de veure les malifetes de Jack Nicholson vaig sortir del cinema amb una lògica sensació d’inquietud que en altres circumstàncies potser m’hauria colpit més profundament, però a la vista de la situació al Congreso de los Diputados era evident que la realitat havia superat la ficció més recargolada del tàndem Stanley Kubrick-Stephen King.

Vaig tornar a casa pel mateix trajecte que a l’anada amb la sensació que em trobava enmig d’una ciutat deserta, abandonada pels seus habitants. Ni tan sols a la caserna de la Guàrdia Civil em va semblar detectar cap llum ni cap símptoma de presència humana.

Poca estona després, ja al llit i a les fosques, vaig engegar el transistor per repassar el dial a la cerca de notícies. Fins que vaig arribar a una emissora que difonia només música militar interrompuda cada set o vuit minuts per una veu cavernosa i inquietant que ordenava a la població que es quedés a casa. L’endemà vaig saber que havia sintonitzat Ràdio València i de seguida vaig tenir notícia de les animalades que allí havia volgut fer el feixista Jaime Milans del Bosch, Capità General de la regió militar de València.

En fi… com deia aquell: tranquil, Jordi, tranquil.

El següent apunt el dedicaré a explicar quins envitricollats camins em van portar un dia d’octubre de 1980 a ingressar a la nòmina de Hispano Alemana de Construcciones, S.A., la constructora del Grupo Rumasa. Com va ser, en resum, que vaig esdevenir súbdit de José María Ruiz Mateos.

(Continua aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!