Totxanes, totxos i maons

Cada vegada que enfilo amb la moto cap a Montjuïc, preferentment per anar a llocs tan recomanables com el MNAC, el Pavelló Mies van der Rohe o la Fundació Joan Miró, travesso el barri de la meva primera infantesa. Això, ben mirat, ho he fet sempre però d’un temps ençà (coses de l’edat?) diria que em fa evocar records que ja creia perduts. O quasi.

Ja ho escrit en alguna altra ocasió: de petit –entre 1950 i 1954– vaig viure al pis principal segona del número 25 del carrer Diputació, a tocar del xamfrà amb el carrer Entença. A un carrer de distància teníem l’edifici del ‘matadero’ (aleshores no teníem ni idea que trenta anys després acabaríem denominant-lo amb tota naturalitat ‘escorxador’) i a l’hora del sol ma mare em portava a jugar i a que em toqués l’aire ‘a l’Exposició’; és a dir, a Montjuïc, escenari de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929 que per a la gent més gran del barri, com la meva àvia i la meva tieta, continuava sent l’indret on es va desenvolupar aquell esdeveniment. A diferència d’ara, que vivim sota l’esclavatge de la fugacitat, el quart de segle transcorregut des d’aleshores no era cap obstacle perquè el record d’aquell excepcional esdeveniment continués mantenint-se ben viu en la memòria –i, doncs, en el llenguatge– de la gent.

Així doncs, senyores i senyors, l’escenari dels meus primers jocs d’infant va ser ‘l’Exposició’, cosa que no tothom pot dir…

Tinc cinc records incrustats en el plànol de carrers d’aquella zona que em sembla que puc deixar fixats amb una certa precisió i, per tant, relaxar la memòria per aquesta banda ja que a partir d’ara queden instal·lats en les ‘soi disants’ memòries personals que des de fa vint anys vaig escrivint en aquest Bloc.

Aniré per ordre:

• Quan baixo amb la moto des de casa (visc a prop del Parc Güell) tiro per Aragó fins que giro a l’esquerra per Vilamarí, travesso la Gran Via i continuo avall fins a l’entrada al carrer de Lleida. Al carrer Vilamarí, baixant a l’esquerra, al xamfrà de la banda mar amb el carrer Sepúlveda, en els anys 50 hi havia un edifici baix que era una fàbrica de xocolata (no puc recordar si era Amatller o Juncosa), però el cert és que quan passaves pel davant el sentit de l’olfacte es delia amb l’olor que sortia d’aquell indret. Una olor que possiblement provenia d’una considerable muntanya de closques de cacau que es podia veure des del carrer i que tinc tan present com si l’estigués veient ara mateix.
• Quan torno de la muntanya i m’encamino cap al centre agafo el carrer Entença i pujant a mà esquerra, al xamfrà de la banda muntanya amb el carrer Sepúlveda, juraria que hi havia ‘les conferències’ (ep! també podien haver estat a la mateixa altura de Sepúlveda però en el carrer Calàbria). ‘Les conferències’, una altra denominació popular que en aquest cas es referia a les ‘Conferències de Sant Vicenç de Paül’, era una institució dedicada a la beneficència i a l’assistència mèdica atesa per monges en la qual, durant la meva infantesa, em varen posar un munt d’injeccions ja que era el lloc on anàvem a punxar-nos en aquella època tan llunyana en la qual la majoria de visites al metge es resolien amb una tanda d’injeccions i/o alguna sessió de raigs X.
• En el número 66 del carrer Rocafort -entre Gran Via i Sepúlveda, banda Besós–  hi havia la ‘Escuela de Chóferes Navarro’ que s’anunciava a l’entrada amb uns espectaculars cartells presidits per la paraula ‘ATROPELLO!’ i la imatge d’un guàrdia renyant severament un xofer uniformat com els dels anys trenta (amb guants, botes i polaines) i profundament penedit pel que es podia veure al fons de l’escena: un cotxe estavellat contra un camió. Com a corol·lari de tot plegat una frase que més que un eslogan era una amonestació en tota la regla: ‘Lo podría haber evitado aprendiendo a conducir en la Escuela de Chóferes Navarro.’ (vegeu la il·lustració d’aquest apunt)
• El quart record té com a escenari una altre xamfrà —Entença amb Gran Via, pujant a l’esquerra banda mar– i està relacionat amb alguna explosió o tiroteig que, de molt petit, la meva mare i jo vàrem sentir de prop. El vaig explicar fa dos anys en aquest apunt i prefereixo que el torneu a llegir abans de continuar clavant-vos més batalletes de via estreta.
• El cinquè record està perfectament documentat gràcies a aquesta meravella que es diu Barcelofília (vegeu aquí). Es tracta del Bolo Club Entenza que durant els primers anys 50 va funcionar en el número 62 del carrer Entença, pujant a mà dreta entre la Gran Via i el carrer Diputació. Dit d’una altra manera, a quaranta metres de casa de l’àvia  –que, com he dit més amunt, era a Diputació, 25— i on vaig viure amb els pares fins que el 1954 vàrem fer mudança cap a la cantonada del carrer Sepúlveda amb la Ronda de Sant Antoni. El Bolo Club Entenza era un espai a l’aire lliure a pla de carrer que s’endinsava en el pati interior de la mançana. Recordo que quan tornàvem a casa després de passejar hi entràvem sovint amb ma mare per tafanejar. També recordo que ma tia li deia el ‘Bolo Cluc’ perquè es veu que jo em quedava fascinat pel soroll que feien les bitlles quan al final de la pista rebien l’impacte de la bola que les feia caure i, sobretot, recordo com una cosa gairebé màgica aquella espècie de viaducte pel qual les boles tornaven fins a la zona dels jugadors. Un element amb un disseny perfectament calculat: l’operari que tornava a posar les bitlles en els seus llocs feia caure les boles per una baixada que els donava l’impuls suficient per fer el recorregut horitzontal per tota la pista i disposar de prou inèrcia encara per enfilar-se a la zona on les esperaven els jugadors. Al final del trajecte la bola nova impactava amb les que ja hi eren amb un ‘cluc!’ de tons greus que encara ressona dintre del meu cap i que jo, molt petit, associava (amb aquella lògica inapel·lable que tenen els infants) amb el nom d’aquell establiment: ‘Bolo Cluc’.

Fins aquí aquest repertori de records que es poden datar pels primers cinc anys de la dècada dels 50 del segle passat. No cal dir que si algun lector comparteix aquests records amb mi i, a més a més, pot aportar-hi alguna precisió més li quedaré eternament agraït.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!