Totxanes, totxos i maons

(Vegeu aquí l’apunt anterior)

La senyora Isabel Ugarte Vernal, la ‘doña Isabel’ a la qual Cecília li va fer de dama de companyia durant quinze anys va néixer el 10 de juny de 1842 a la zona d’Iquique, una regió peruana molt rica en nitrats –la riquesa de la seva família provenia del fet de ser terratinents dedicats al comerç– que arran de la Guerra del Pacífic (1879-1883) va passar a ser ocupada per Xile que va saber treure’n el màxim profit amb el famós ‘Nitrato de Chile’ que la gent de la meva edat (i també més joves, però no gaire més) ha vist anunciat tantes vegades a les entrades dels pobles.

En aquesta confrontació bèl·lica el germà de ‘doña Isabel’, Alfonso Ugarte, cinc anys més jove que ella (vegeu aquí), va tenir un protagonisme important. Tant, que a Perú se’l considera una glòria nacional i, com a tal, està enterrat a la ‘Cripta de los Héroes’.

Els quaranta-nou anys de diferència que hi havia entre les dues dones no va ser cap obstacle perquè s’establís entre elles un lligam que va mantenir-se  fins a la mort de ‘doña Isabel’ a París el 1938 a l’edat de noranta-sis anys d’edat. De fet, la darrera carta que li va adreçar porta data del 4 de febrer de 1937, tal i com es pot llegir en el llibre de Josep Vila.

Era una dona soltera i molt instruïda –tocava el piano i parlava francès, alemany i anglès– que estava al corrent dels seus negocis per mitjà d’un administrador amb el qual es cartejava contínuament. Era generosa i molt despresa, però gens religiosa: els gestos d’altruisme, que tal com explica Cecília en el llibre eren constants sobretot durant la Gran Guerra, provenien d’una forta consciència solidària amb els menys afortunats.

L’octubre de 1914, quan tenia 72 anys, coneix a Cecília, que en tenia 23, i la contracta com a dama seva de companyia. Pocs mesos després, el juliol de 1915, comencen fent una gira turística per españa que les porta a Toledo, Madrid, Burgos, Lleó, Valladolid, Santiago, al balneari de Mondáriz (com anem veient al llarg del llibre, un dels principals objectius dels viatges de ‘doña Isabel’ era conèixer els grans balnearis i centres de salut d’Europa) i també a València, Tarragona, Barcelona, Arenys, Llavaneres, Girona i Besalú. Un viatge que no va arribar als quatre mesos perquè el 30 de novembre de 1915 ja les trobem instal·lades a París des d’on viuran plenament els problemes derivats de la guerra.

Varen fer estació a París fins als últims dies de novembre de 1918, amb desplaçaments entremig –no sempre fàcils per culpa de l’ambient d’emergència bèl·lica– a  Vichy, Chatel-Guyon, Dax, Barbazan, per prendre les aigües. Viuen les angoixes dels atacs de l’artilleria alemanya, cada vegada més a prop de la capital francesa, i de les bombes que llancen els ‘zeppelins’, la retirada dels exèrcits alemanys i, finalment, la rendició i l’armistici. El final d’una guerra que per a ‘doña Isabel’ i Cecília va anar acompanyat de seguida d’un atac de ‘grip española’ que les va afectar fortament.

Després les veiem a Londres (agost de 1919), Suïssa (juny de 1920), Itàlia i Besalú (setembre de 1920), Alemanya (1921) i novament Itàlia (1923), visitant sempre balnearis però sense deixar de banda els espectacles de teatre i òpera, projeccions cinematogràfiques, museus, restaurants i botigues dels llocs que visitaven. Anant amunt i avall en trens i allotjant-se en hotels de gran classe o no tant, quan les circumstàncies no es presentaven favorablement.

La relació de les dues dones era d’igual a igual, tant a l’hora de menjar, sempre a la mateixa taula, com de viatjar i d’allotjar-se. També a l’hora de la remuneració econòmica o dels regals de ‘doña Isabel’ a Cecília a la qual no només li pagava un sou en diner comptant i sonant sinó que de tant en tant la feina partícip de bons i altres títols oficials de l’època. Una manera totalment inusual de tractar el que era una subordinada que no tothom entenia o veia de bons ulls.

En el llibre apareixen un munt d’anècdotes que m’estaré de detallar per no fer més llarg aquest apunt. Només diré que entre 1924 i 1929 visiten novament españa, França, Itàlia, Suïssa i Anglaterra, més concretament l’Exposició Universal de Londres de 1924.

A partir de novembre de 1928 trobem les primeres cartes entre Cecília i Alejandro Vila, que dos anys després serà el seu marit, i el diari es va acabant amb les darreres notícies familiars fins al 1947.

Cecília González Carreras –nom molt ben posat ja que santa Cecília és la patrona dels músics, com son pare, son marit i son fill– es va morir l’1 de juny de 1982 a l’edat de 90 anys.

Va viure una vida llarga, fructífera… i sorprenentment intensa.

I ara tenim un llibre que ens l’explica i que us recomano ferventment.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!