Tot és gris
ho és el temps, ho és el teu cor tan indecís
i darrera dels vidres ho és el món
que es perd qui sap on dins la boira.

(“Misty”, adaptació al català de Jaume Picas)

El juliol del 2022, quan es va morir Núria Feliu, vaig escriure en alguna banda que havíem perdut una artista popular, estimada i respectada, però que em feia la impressió que, de la seva personalitat, en coneixíem només una part; la més superficial, potser. I que no era gens difícil d’intuir que a sota hi havia molt més gruix del que les aparences feien creure. Ara, gairebé dos anys després, al Palau Robert de Barcelona tenim l’oportunitat de comprovar amb qui ens les havem quan parlem de la senyora Núria Feliu i Mestres, nascuda el setembre de 1941, en els anys més crus de la postguerra, al barri de Sants.

L’exposició es titula “Núria Feliu al Palau (Robert)”, ocupa la sala 3, la més gran de l’edifici, i si badem una mica se’ns podria escapar, perquè s’hi estarà fins al 19 de maig i ja se sap que el temps vola. A més, ja avanço que és de les que difícilment es poden despatxar amb una passejada d’un quart perquè conté un munt d’informació sonora, gràfica i audiovisual sobre Feliu –i, de retruc, sobre com ha evolucionat el món musical a casa nostra aquests darrers seixanta anys– que val la pena de seguir amb atenció. Julià Guillamon és el responsable del guió, Fermí Puig ha tingut cura de la documentació i a la batuta de tot plegat, el comissari de la mostra, Òscar Dalmau, sens dubte l’home que ara i aquí sap més coses sobre la cantant.

El recorregut per les sales s’estructura en cinc àmbits que comencen, com no podia ser de cap més manera, pels primers anys a Sants; continua amb el jazz, els musicals, el cinema i els gèneres populars i es tanca amb una apoteosi final dedicada a la Feliu diva, icona, reina i mestressa del públic i de l’escenari.

Llegum, conserves i un davantal emmidonat

El primer impacte que rep el visitant tan bon punt aparta la cortina i travessa l’entrada és una fotografia en blanc i negre de la cantant abillada amb un davantal emmidonat i a punt d’atendre el públic a la parada familiar de llegum i conserves al mercat de Sants. És allí que comença tot: la conversa amb la gent, aquella franquesa directa entre qui ven, qui compra i qui fa cua mentre espera que ens triïn un tros de tonyina amb oli o unes mongetes del ganxet. I tot seguit la música. Una música que ens acull amb un vibrant “Ja us he reconegut”, en homenatge a la Mistinguet, que ja presagia que a partir d’aquest moment anirem tots cap al cel.

No voldria caure en la fàcil temptació d’enumerar els plafons i vitrines, llistes de cançons o fragments de programes de televisió i pel·lícules que es mostren a l’exposició, perquè no acabaríem mai. M’estimo més posar l’accent en els apartats en què m’he sentit més interessat. I el primer de tots és el de la seva incursió en el món del jazz i els estàndards americans de bracet del gran Tete Montoliu, l’any 1965, quan els referents de la majoria de gent que aleshores cantava en català pertanyien a la música francesa. I aquí és on crec que cal dedicar un record molt i molt gran a Albert Mallofré, l’home clau en aquells moments que explica que després de dos discos amb Edigsa la cantant “estava un xic desorientada davant del seu esdevenidor artístic”. És aleshores quan li fa la gran proposta: “¿Per què no cantes uns quants estàndards americans, com ‘Misty’, o ‘Loverman’, que són tan bonics i que aquí ningú no s’hi veu amb cor?” I just en aquest punt és quan entra en acció el tercer costat del triangle: Tete Montoliu. El resultat el coneixem: en dues sessions es van enllestir els sis talls cantats del disc –n’hi ha quatre més d’instrumentals– i el desembre d’aquell mateix 1965 l’àlbum va sortir al carrer.

(M’agrada pensar que varen ser uns moments de felices conjuncions estel·lars perquè pocs dies després Montoliu mateix enregistrava nou cançons –dues en català, adaptades per Josep M. Espinàs– en clau de jazz amb la cantant madrilenya Elia Fleta, filla del mític tenor, en un disc no menys mític que es va dir ‘Tete Montoliu presenta Elia Fleta’ i que va arribar a les botigues el gener del 1966.)

Pionera, emprenedora i pencaire

Aquesta condició de dona pionera a l’hora d’explorar nous territoris Núria Feliu ja no la va deixar mai més. Emprenedora i pencaire, va atrevir-se amb tots els estils en els quals es trobava bé i, cosa més important, en què intuïa que el públic en compartiria el benestar: boleros, cuplets, cançons catalanes de tota la vida, musicals… I sense refusar la cançó francesa: a qui, sinó a la senyora Feliu, devem la millor versió feta mai en la nostra llengua de “Le Plat Pays” de Jacques Brel?

Al costat hi afegiria uns quants adjectius més: inquieta i emprenedora, per començar. I també professional summament respectuosa amb la seva feina, perquè si ens fixem en la gent que l’acompanya en els projectes que emprèn hi trobarem noms de la categoria de Lleó Borrell, Josep Maria Andreu, Jaume Picas, Francesc Burrull, Ricard Roda, Enric Majó, Ventura Pons, Lucky Guri… I si encara voleu una prova més de la professionalitat de Núria Feliu no us deixeu perdre els deu minuts que dura la projecció que tanca l’exposició. Una dotzena d’actuacions en directe extretes de la televisió, en la qual meravella observar que en tot moment és conscient de quina és la càmera que l’enfoca i, per tant, on és l’ull davant el qual ha d’interpretar la cançó.

Agendes i fitxers

Núria Feliu, a més a més, era una dona extremament endreçada que, d’ençà que va començar la seva carrera, anotava en unes diminutes agendes (algunes de les quals es poden veure a l’exposició) totes les dades significatives de les actuacions, enregistraments, projectes, gestions i contactes en què s’implicava. Com a il·lustració d’això que dic, en la mateixa sala final del recorregut –on hi ha la projecció a què m’he referit– s’hi presenta una bona mostra dels fitxers de la cantant. Uns fitxers dels de tota la vida –vull dir, de cartó, emplenats a mà i posats dins d’una capsa– en què, a partir del nom del poble on actua, fa un resum de les dades bàsiques del concert: horari, lloc, organitzadors, caixet… Allí hi ha resumit el mapa de gran part del Principat.

A tots aquests atributs començats amb la lletra pe, s’hi podria afegir el de “pràctica” i el de “patriota”. Pràctica perquè en el moment que va veure que les companyies discogràfiques no es posaven a to amb els projectes que els presentava no va dubtar ni un moment a crear la seva productora per tirar-los endavant, encara que l’aventura li costés uns diners que difícilment podia recuperar. Aquest aspecte de professional decidida i conscient del que vol fer té una dimensió que en l’exposició trobem molt ben explicada: la seva afecció als espectacles musicals, que la porta sovint –durant els anys seixanta i setanta– a visitar Broadway, París i el West End de Londres per estar al dia d’allò que s’hi fa i veure quines propostes li interessen, a fi d’adaptar-les al català i incorporar-les al seu repertori pocs mesos més tard.

La seva dimensió patriòtica té un efecte claríssim: la defensa aferrissada de la normalitat del català com a llengua dotada amb un conjunt de pronoms febles i monosíl·labs que s’adapten a la perfecció a les estructures de la llengua anglesa (en una projecció la veiem a TV3 defensant el feeling i el swing del català). Una defensa que no fou tan sols de paraula, sinó que la va portar a editar un llibre amb estàndards internacionals traduïts al català que va fer arribar a totes les orquestres del ram perquè incorporessin la versió en català al repertori.

La Feliu era, doncs, una dona de fortes conviccions; una dona que manava. I a qui, a més a més, creien. Defensora tant dels drets dels músics en directe contra el monopoli (i l’enganyifa) de la música enllaunada, com de les millores que calien al seu barri i a la seva gent. Aquesta exposició és, sí, un homenatge a Núria Feliu, però també una injecció d’optimisme i dignitat, d’empenta i de fermesa en unes conviccions que ella defensava i que caldria que no perdéssim com a referència.

No et pensis que et retrauré
que has estat el primer,
vés i perde’t.
Fica’t ben endins aquesta història,
per si un dia ve que tens memòria,
et podria dir que em fas…
però no cal si te’n vas
que em fas molt mal.

(“Bye bye, Blackbird”, adaptació al català de Jaume Picas)