Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Tarragona: crònica pausada d’un retorn quaranta-tres anys després (4).
(La sèrie comença aquí)
(Vegeu aquí l’anterior apunt)
El meu debut laboral en el ram de la construcció el vaig fer el 1965, amb 15 anys. Havia acabat els quatre cursos i la revàlida del que aleshores s’anomenava ‘Batxillerat Elemental’ i m’atreia molt més començar a treballar, amb uns estudis combinats, que fer els dos cursos més del ‘Batxillerat Superior’. Mon pare em va plantejar si m’agradaria entrar a l’Escola d’Aparelladors -aleshores s’hi podia accedir amb el títol de Batxiller Elemental– però li vaig dir que no. Que preferia començar a treballar a l’empresa familiar, dedicada a reformes de pisos i reparacions de cases, i fer-ho des de la base; és a dir, treballant de manobre.
Als vespres, de 7 a 9, anava a l’Escola de Treball, al recinte de l’Escola Industrial del carrer Urgell. Hi vaig estudiar dos cursos d’Oficial Industrial de la Construcció (n’eren tres, però amb el Batxillerat hi havia un munt de convalidacions que permetien tranquil·lament unificar els dos primers anys) i a continuació els dos cursos de Mestre Industrial de la Construcció. Tot plegat configurava un programa d’estudis molt similar al que avui en diríem Formació Professional. Un període, doncs, de quatre anys entre 1965 i 1969 en el transcurs dels quals va tocar-me la loteria: vaig conèixer l’A., que estudiava Oficialia i Mestria Química de Laboratori i des de 1967 -teníem disset anys- que som inseparables.
A la vida les coses unes vegades les veiem d’una manera i un temps després, podem veure-les d’una altra. Així va ser quan feia l’últim curs de Mestre Industrial, que vaig tenir la gran sort que em toqués un professor excel·lent, Villabona de cognom, que era aparellador i que em va convèncer d’entrar en aquella carrera a la qual quatre anys abans li havia dit que no a mon pare.
Entre maig de 1970 i octubre de 1971 vaig fer la ‘mili’ precisament a la caserna de Pedralbes, davant de l’Escola d’Aparelladors, el 1972 l’A. i jo ens vàrem casar i el 1974 vaig obtenir el títol d’Aparellador, ofici que de seguida passaria a denominar-se Arquitecte Tècnic. Jo continuava el mateix règim horari: de dia treballava a l’empresa de mon pare i cap a mitja tarda me n’anava a l’Escola però cada vegada tenia més clar que un aparellador en aquella estructura empresarial tan petita seria una peça sobrera.
Sobrera sempre i quan no aprofités els meus estudis per impulsar cap amunt l’empresa i convertir-la en una constructora de molta més envergadura. Això, o marxar cap uns altres horitzons professionals.
Val a dir que la idea d’engrandir l’empresa no me la vaig ni plantejar perquè si una cosa tenia jo molt clara és que, a diferència de mon pare (vegeu aquí, per exemple; i també aquí), en el meu ADN no hi havia ni un bri d’allò que podríem dir ‘esperit emprenedor’. Ben al contrari, per poc que pogués volia estalviar-me els maldecaps de ser ‘autònom’ i dependre de l’arribada d’un sou cada final de mes.
El cas és que els primers mesos de 1975 vaig deixar l’empresa de mon pare, a la qual uns anys abans s’hi havia incorporat també mon germà (més jove que jo), i vaig començar a buscar feina. La primera em va arribar de seguida al costat d’un aparellador a punt de jubilar-se que primerament em va posar taula al seu despatx -al carrer Mallorca, entre Aribau i Muntaner– perquè l’ajudés i, de passada, m’anés familiaritzant amb l’ofici. En aquest context varen passar dues coses ben joioses: el juliol va néixer el noi gran de casa i el novembre -el feliç 20-N– es va morir el dictador, aquell pocavergonya. Una mala mort per a un mal nascut.
Fins a l’estiu de 1976 vaig treballar, contractat pel mateix aparellador que he esmentat més amunt, en una obra de gran empenta que es feia a la Diagonal de Barcelona: la construcció de l’Hotel Hilton de la qual vaig viure tota l’excavació (fins a cinc nivells sota terra), la consolidació perimetral de l’esvoranc amb el corresponent mur pantalla i la fonamentació. Una obra que feia l’empresa Huarte, si no m’erro, i en la qual no només vaig tenir contacte amb arquitectes i altres aparelladors sinó també amb enginyers de Camins, una gent que em va semblar molt interessant.
Comptat i debatut, tot plegat va ser summament enriquidor per a algú que, com jo, venia d’un concepte de la construcció molt més domèstic. Un concepte que, m’apresso a dir-ho, en cap moment em va fer nosa i del qual mai he renegat per la infinitat de coses que aquells primers anys vaig aprendre i per les experiències que vaig viure. Vegeu, si no aquest apunt seguit d’aquest altre, que em sembla que us interessaran i us ajudaran a entendre una mica la meva manera de veure unes quantes coses que segurament es reflecteixen en alguns moments del més de quatre mil cinc-cents apunts d’aquest Bloc que és a punt de complir vint anys.
A tall de resum diria que jo provinc de l’època antiga. De quan les parets de les cases es feien amb totxanes i totxos; i amb maons els envans.
(Dit d’una altra manera: a algú que hagi entrat a la construcció en els darrers trenta anys tot això que explico li sonarà a ciència ficció.)
En el proper apunt continuaré aquesta descripció de la meva vida laboral en el ram de fer cases. Potser he fet marrada, però m’ha semblat que calia que tot plegat ho expliqués des dels inicis.
Si més no ara que encara me’n recordo.
(Continua aquí)
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Potser no vas tenir prou fe en el material de la construcció, però cal reconèixer que la teva estructura personal és més ferma, completa i duradora que l’edifici més ben dissenyat.