Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Arxiu de la categoria: Cosa pública

Subhasta

0

No hauria dit mai que em veuria subhastat, però segurament és el que et pot passar quan no t’estàs quiet. O això dedueixo d’aquest correu que rebo de Màrius Serra, i que corro a difondre: […]

Fa quinze mesos que et vas moure pels quiets al concert benèfic de L’Auditori del 14 de juny de 2009. I en fa catorze que el Llullu ens va deixar, el 24 de juliol. Naturalment, a casa la vida ens ha canviat molt, però el Llullu continua ben present en la nostra memòria. Ell ja no hi és, però ens ha deixat una herència, perquè de quiets n’hi ha un munt i la Fundació Nexe se n’ocupa amb diligència.

Ara estem a punt de tancar el cercle. Les fotografies que el Jordi Ribó va fer a tots els artistes que us vau moure, amb la vostra signatura autògrafa, han format part d’una exposició itinerant que ja s’ha vist a Bacelona, Vic, Palafolls i Sant Cugat (des del dimarts 28 de setembre). El 20 d’octubre inaugurarem l’última exposició a la “Fàbrica de les Arts” Roca Umbert de Granollers i el dissabte 6 de novembre les subhastarem, juntament amb dues il·lustracions del Miguel Gallardo (del Makoki i la Maria) i una obra que el Perico Pastor va indultar de la crema de la seva última exposició, a petició meva.

M’agradaria que et reservessis el vespre del 6 de novembre per acompanyar-nos a tancar el cercle. Ja t’ho recordaré quan s’acosti el dia. Però abans m’agradaria demanar-te que ens ajudis a la preparació de la subhasta difonent entre els teus seguidors una pàgina web des de la qual ja es pot anar licitant per cada fotografia autògrafa.

Tota la informació és a http://www.moutepelsquiets.cat. Al botó SUBHASTA podràs veure les 28 peces que subhastarem. El preu de sortida que figura al seu costat és la licitació màxima que hem rebut fins ara, i serà el preu de sortida (i potser d’arribada) a la subhasta del 6 de novembre. La licitació per internet es tancarà el dijous 4 de novembre. En el cas de les 25 fotografies, fer la màxima licitació per correu electrònic ja garanteix obtenir-ne una còpia, però l’original podria canviar de mans a la licitació del 6 de novembre. Tot està explicat al botó LICITA ARA!

Et demano que, a través de les xarxes socials, informis els teus seguidors de la possibilitat de fer pujar la cotització de la teva foto autògrafa per tal que sigui la que més recapta per a la causa solidària dels nens pluridiscapacitats als quals atén la Fundació Nexe. T’hem preparat un bànner perquè et sigui senzill difondre la iniciativa des del teu Blog, Facebook, Twitter, Myspace o d’altres xarxes. Si et resulta farragós i vols que t’ho pengem nosaltres mateixos, només ens ho has de dir.

Si aconseguim que els teus seguidors —amics, coneguts, saludats i admiradors— també es moguin pels quiets no només haurem tancat el cercle, sinó que també l’haurem trencat.

Una abraçadabra i fins aviat

Màrius Serra en nom de la Fundació Nexe
http://www.moutepelsquiets.cat

Torna el provincianisme?

0
Publicat el 25 d'agost de 2010

Sento al butlletí horari que avui es celebra la trobada de penyes del Barça. […]
Diu que el president Sandro Rosell s’ha adreçat als penyistes en espanyol “perquè tots el puguin entendre” i m’imagino que hi ha algun malentès o error en la informació. Cal ser considerat amb la dimensió global que cada dia més té el Barça, no en dubto, i per tant em sembla més que correcte que en un acte com aquest s’utilitzin les principals llengües de les penyes, que deuen ser el català, el castellà i l’anglès (o potser la tercera és el japonès?). Però pensar-se que el món “t’entén” si li parles espanyol…

Segur que la junta actual no pot ser tan provinciana. Hi ha un malentès, segur. Com en el fet que les entrades que he comprat per al Gamper d’avui estiguin redactades en castellà de dalt a baix.

Senyera

0

Gest testimonial d’un gest testimonial, si voleu, hem penjat la senyera al balcó. […]
Vagi com vagi demà –sóc dels que considera que un 30% seria una participació molt significativa–, estic convençut que, com qui no ho vol, i amb l’encert de fer-ho fora de guió, la roda ha començat a girar i, ni que pugui anar girant lentíssima, difícilment s’aturarà. M’agrada com ho explicava Francesc-Marc Álvaro i em sorprèn i m’il·lusiona com ho observen des de fora: ahir, a Terrassa, durant la Nit de Santa Llúcia va haver de ser un quebequès qui, desacomplexadament, en recollir el seu premi, ens fes adonar que sí, que va de veres.

Hem penjat la senyera, doncs, per portar una mica la festa d’aquest cap de setmana a la vora de casa. No dubto gaire que al barri no en veurem cap més, que molts ni se n’adonaran o es pensaran que festegem alguna celebració privada. És tan lluny, alhora, el 25 d’abril…

Ara que fa vint anys

0

En broma en broma aquest 2009 ha fet vint que Joan Orja publicava Fahrenheit 212. Una aproximació a la literatura catalana recent. […]
I, com qui diu per celebrar-ho, un dels àudios que hi ha penjats al web “La història de Catalunya Ràdio” és el de l’entrevista que Claudi Puchades va fer-nos per al seu programa “New Look”. I fa una cosa sentir-se la veu aleshores jove…

Privacitat

0

Doncs jo no ho trobo bé. […]
No trobo bé que ara hàgim de convertir la vida parlamentària en una nova salsa rosa. No trobo bé que la cacera d’imatges de missatges a punt de ser enviats o rebuts a la pantalla del mòbil es faci passar per periodisme. No trobo bé que es pretengui alimentar el debat (?) polític a força de demanar-ne explicacions, que si aquest toston o aquella merda, i que si tomba i que gira.

Una cosa és l’accident aquell, i n’hi ha exemples de tota mena, molts de prou patètics i algun de ben honorable, quan un se sincera davant el micro obert pensant-se que l’havia tancat. Se sent que diu allò que no volia expressar en públic. Doncs haver callat, mira que és fàcil. Però les imatges dels missatges, si no és que s’han obtingut casualment, accidentalment, recorden massa la violació de la correspondència. Que hauria de ser sagrada. On, sinó en l’espai íntim de les converses privades, podríem expressar-nos amb una mica de llibertat, fins a desfogar-nos?

És clar que potser sí que hi ha moments millors per fer-ho que no en la mena d’intempèrie que s’ha vist que és el Parlament, sobreeixit de càmeres. I, d’altra banda, que lamentable que tant de mullader l’hagin provocat unes paraules de to tan baix, aquesta merda i aquell toston, i lleig.

I és que, si mai m’hi trobava, espero que almenys el missatge tingui una mínima dignitat estilística!

Jo també vull votar

0

No havia seguit gaire això del referèndum d’Arenys de Munt, que així de lluny tenia melodia més aviat freak. […]
Però el nerviosisme del sistema judicial i polític espanyol han acabat fent que m’hi comencés a fixar. I ben mirat potser sí que és un camí, aquest, el de crear estat d’opinió sobre el futur nacional poble per poble i vila per vila. I aprofitar-se de com ho amplifica aquest seu nerviosisme. Que pot acabar engrescant-nos a molts a reclamar el nostre referèndum, per més testimonial que vulguin que sigui. I a manifestar-nos, malgrat totes les reticències, tantes vegades com faci falta.

Sentències

0

Digueu-me ingenu, però no acabo d’entendre tot aquest serial d’estiu per l’expectació de la sentència que el Tribunal Constitucional ha d’emetre sobre l’Estatut. […]
Vull dir que no entenc que hàgim estat discutint si ens hem de manifestar abans o després i que tomba i que gira. No entenc que hàgim donat per bo que l’Estatut pugui dependre d’una sentència després d’haver estat elaborat, discutit i aprovat en dos Parlaments, el nostre i l’espanyol, i després d’haver estat sancionat en referèndum. No entenc l’estira-i-arronsa per si ara el lideratge ha de correspondre al president de govern o al del Parlament.

No entenc que, després de com va anar tot plegat, no s’hagi fet notar que la situació que crea el recurs contra l’Estatut és simplement -i digueu-me exagerat si voleu- el curtcircuit del sistema polític espanyol. Si el ditxós Tribunal hi tenia alguna cosa a dir, potser que ho hagués fet abans del referèndum. Perquè que ho pugui fer després i, per tant, que s’admeti que corregeixi la voluntat popular en qüestiona, em sembla, tota la legitimitat. Tota legitimitat a un sistema que vol ser democràtic.

Vaja, que posats en aquesta lògica, i passeu-me el disbarat, només faltaria que, arribat el cas, el Tribunal hagués de pronunciar-se sobre la reforma mateixa de la Constitució… Se’ns diu que l’Estatut la modifica per la porta del darrere. I doncs, que no l’ha anat interpretant abans, i per tant modificant, el desplegament legislatiu i la doctrina del Tribunal? I en nom de què aquestes interpretacions i matisos valen i en canvi els de l’Estatut -tornem-hi: sancionat per dos Parlaments i en referèndum- no?

Crida l’atenció l’encaparrament que tenen, pel que va filtrant la premsa, en dues qüestions -segur que no les més substancials, però potser les simbòlicament més remarcables-. Una, que l’Estatut gosi definir-nos, i ho fa amb prou cautela i capciosament, com a nació. Que és que deixarem de sentir-nos-en si el Tribunal hi passa el ribot? Si no ho podem dir ni d’aquesta manera, tenen un problema. L’altra, que puguin trobar inadmissible que l’Estatut doni a la nostra llengua el mateix tracte que la Constitució dóna a l’espanyol: no veig que això pugui topar amb l’afirmació que “el castellano es la lengua española oficial del Estado” i que “las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades” etcètera. I si troben que sí, que s’ho facin mirar.

Llàstima que hi perdem tant de temps. I, posat que no s’ha reaccionat amb resolució abans -negant-se a acceptar la legitimitat del Tribunal Constitucional per emetre la sentència-, més val que esperem que s’acabi el sainet. Sense desaprofitar cap oportunitat per posar en evidència, i agreujar, el curtcircuit que el mateix sistema institucional espanyol ha creat. Aviam si es col·lapsa d’una vegada.

Xiulades

0
Publicat el 16 de maig de 2009

No ho amagaré: que la resposta a l’abús megafònic que van perpetrar les autoritats futbolístiques a Mestalla fos anul.lat per una cridòria tan homogènia omple d’orgull i de satisfacció.
I astora veure com hi reaccionen els nacionalistes espanyols. Que tota una vicepresidenta del govern senti la necessitat de referir-s’hi en compareixença pública, i que ho fes en aquells termes, tan pretesament minimitzadors, podria ser motiu d’escarni i befa.

Doncs escarnim-los i mofem-nos-en, si voleu, però amb moderació, sempre. I sense deixar mai de furgar per fer més fonda la ferida.

L’amenaça nacionalista

0
Publicat el 2 de març de 2009

Suposo que avui entre les paraules més pronunciades en els entorns mediàtics i polítics madrilenys en ressaltaran dues que aniran plegades: fracàs i nacionalismes. […]
Però n’hi ha prou, si és que calia, d’haver sentit les declaracions del senyor Mariano Rajoy per adonar-se’n que és més aviat al contrari. Que ahir el nacionalisme es va imposar. Que vénen mesos de nacionalisme inflamat. Perquè no hi ha cap dubte –més enllà de la lectura de detall dels resultats i de les conseqüències que acabin tenint en el cas de la lehendekaritza– que ahir a Galícia i al País Basc hi va haver un guanyador clar: el nacionalisme.

El nacionalisme espanyol, només faltaria. Que és dels que fa por de debò.

My God

0
Publicat el 9 de gener de 2009

Diu que a mig Europa s’ha desfermat una batalla entre els partidaris
d’afirmar públicament l’existència de Déu i els partidaris de negar-la.
[…]
Les forces de xoc, per ara incruent, dels contendents són alguns autobusos metropolItans, mercenaris que posen el seu espai a disposició d’uns i altres perquè hi ostentin els lemes respectius. La batalla, doncs, és clar, no és pròpiament teològica ni filosòfica, no és dialèctica ni es desplega amb les armes de la racionalitat, no pretén ser científica ni tan sols és esotèrica. No, la batalla té lloc en l’espai abassegador del màrqueting. Segur que, en el fons del fons, deu ser una estratègia dels publicitaris per guanyar notorietat pública en aquesta època de crisi econòmica que els augura vaques magres…

Sigui com sigui, aviat veurem autobusos pancarta ben pintorescos. Aclarirem mai qui hi ha al darrere? Són de veres les aparents esglésies d’ateus i les aparatoses associacions cristianes que signen una campanya i l’altra? És potser alguna agència desvagada o un col.legi professional lluint múscul d’originalitat?

No ho sé, però intueixo que si Déu existís es posaria les mans al cap. O potser encara pagaria agraït el pla de mitjans.

Territoris

0
Publicat el 25 de juny de 2008

Si no he entès malament el que proposen els savis redactors del nou manifest cínic, n’hi ha uns quants que hem deixat de ser ciutadans espanyols i en endavant serem considerats territoris sense drets. […]
Perquè resulta que “son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüísticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas”, diuen. I això després d’argumentar sense vergonya que els ciutadans tenen dret a expressar-se, a rebre educació i a ser atesos en espanyol siguin on siguin. Donant per descomptat que, en canvi, aquest dret no el té qui vulgui expressar-se, rebre educació o ser atès en català, que deu ser el vernacle digne a tot estirar de ser conservat en família, com sempre han defensat els falangistes benpensants.

Cartesià com miro de ser, dedueixo, doncs, que no sóc un ciutadà sinó un simple i impersonal territori. I deu ser per això mateix que sofreixo amb pacient passivitat que em sollin una vegada i una altra, en nom d’un bé suposadament comú que mai no és meu, i gairebé sempre amb la mateix artilleria avorrida.

Emotivitat electoral

0

No explica de cap manera l’escrutini de l’altre diumenge però segur que hi ha tingut ni que sigui una lleu incidència. […]
La cap de llista Chacon va anunciar ben poc abans que arrenqués la campanya el seu feliç embaràs. El cap de llista Duran va viure a mitja campanya la severa interrupció d’una intervenció quirúrgica delicada. Els caps de llista també ploren, els caps de llista també riuen.

El factor emotiu va entrar en campanya. Tal com som, segur que no tots els electors van saber-ne fer abstracció. Ni deuen considerar que calgués.

Confusions electorals

0
Publicat el 9 de març de 2008

Qui guanyarà, Rajoy o Zapatero? Aquesta deu ser l’actitud, més que no una pregunta, més estesa ara com ara. Com si vinguéssim de dipositar la papereta a l’urna d’unes eleccions presidencials. […]

Però no ho són. I em temo que alguns, que ens esforcem a no deixar de creure en el sistema parlamentari, ens hem passat hores, ni que no ho volguéssim, fent pedagogia. Per exemple, afirmant dues coses, sovint contra corrent.

Una. Que la senyora Chacon confon els electors quan insisteix i reitera que cada vot que no sigui per a Zapatero és per a Rajoy, i mira que ho ha fet. Afortunadament, en un sistema parlamentari les minories representades compten i poden ser determinants. I ho seran sempre que no hi hagi majories absolutes, que són, sense excepció, el risc més alt que ens amenaça.

Dues. Que el senyor Mas confon els electors, i s’encastella en la mirada enrere, quan reitera i insisteix que la presidència ha de ser per a la força més votada. Afortunadament un sistema parlamentari es fonamenta en la capacitat de dialogar i negociar fins arribar a construir una majoria capaç de formar govern, encapçalat pel més votat si s’ho sap guanyar, o -per què no- per la força parlamentària més ínfima si sap fer bé de frontissa.

M’agrada imaginar un dia que ningú votarà pensant que tria un president, sinó que el nom del president serà fruit de la deliberació entre els parlamentaris. Que l’escolliran pels seus propis mèrits i per la capacitat de convocar consens. Si molt convé -a Espanya això encara és possible- sense haver pagat el peatge de ser electe, i per tant d’estar compromès amb unes sigles concretes.

En blanc

0

Llegeixo l’article en què Pasqual Maragall argumentava fa uns dies el seu vot en blanc i no sé gaire quina cara posar-hi. […]

Maragall mereix tot el respecte com a president que ha estat de la Generalitat. No tinc cap dubte que la seva trajectòria política i intel·lectual li garanteix un lloc eminent entre els homes públics del segle passat. Naturalment, té tot el dret, com qualsevol altre ciutadà, a expressar les seves opinions. Però, justament perquè no és només un ciutadà més, no sé si no hauria fet bé de mantenir-se al marge de l’arena electoral.

No ho ha fet, sinó que més aviat ha buscat l’espectacle. Primer va ser el seu distanciament del partit que presidia. Després va venir el projecte de creació d’un partit europeu adequat a un imprevisible futur en què l’estructura electoral del nostre continent hagi rensacut a l’americana. I finalment, per ara, arriba l’apologia del vot en blanc amb aquest article. Ben mirat, a Maragall li va la marxa.

Digueu-me tebi, però només veig raons perquè el president assumís un rol menys actiu en l’escaquer partidista. Encara més després d’haver tingut la valentia de fer públic que li ha estat diagnosticat un alzheimer i d’haver anunciat que en endavant dedicaria les principals energies a lluitar contra la malaltia. Perquè aquest gest, que l’ennobleix, tenyeix també, inevitablement i per mal, totes les seves aparicions públiques.