Oi?

No explica de cap manera l’escrutini de l’altre diumenge però segur que hi ha tingut ni que sigui una lleu incidència. […]
La cap de llista Chacon va anunciar ben poc abans que arrenqués la campanya el seu feliç embaràs. El cap de llista Duran va viure a mitja campanya la severa interrupció d’una intervenció quirúrgica delicada. Els caps de llista també ploren, els caps de llista també riuen.

El factor emotiu va entrar en campanya. Tal com som, segur que no tots els electors van saber-ne fer abstracció. Ni deuen considerar que calgués.

Qui guanyarà, Rajoy o Zapatero? Aquesta deu ser l’actitud, més que no una pregunta, més estesa ara com ara. Com si vinguéssim de dipositar la papereta a l’urna d’unes eleccions presidencials. […]

Però no ho són. I em temo que alguns, que ens esforcem a no deixar de creure en el sistema parlamentari, ens hem passat hores, ni que no ho volguéssim, fent pedagogia. Per exemple, afirmant dues coses, sovint contra corrent.

Una. Que la senyora Chacon confon els electors quan insisteix i reitera que cada vot que no sigui per a Zapatero és per a Rajoy, i mira que ho ha fet. Afortunadament, en un sistema parlamentari les minories representades compten i poden ser determinants. I ho seran sempre que no hi hagi majories absolutes, que són, sense excepció, el risc més alt que ens amenaça.

Dues. Que el senyor Mas confon els electors, i s’encastella en la mirada enrere, quan reitera i insisteix que la presidència ha de ser per a la força més votada. Afortunadament un sistema parlamentari es fonamenta en la capacitat de dialogar i negociar fins arribar a construir una majoria capaç de formar govern, encapçalat pel més votat si s’ho sap guanyar, o -per què no- per la força parlamentària més ínfima si sap fer bé de frontissa.

M’agrada imaginar un dia que ningú votarà pensant que tria un president, sinó que el nom del president serà fruit de la deliberació entre els parlamentaris. Que l’escolliran pels seus propis mèrits i per la capacitat de convocar consens. Si molt convé -a Espanya això encara és possible- sense haver pagat el peatge de ser electe, i per tant d’estar compromès amb unes sigles concretes.

Llegeixo l’article en què Pasqual Maragall argumentava fa uns dies el seu vot en blanc i no sé gaire quina cara posar-hi. […]

Maragall mereix tot el respecte com a president que ha estat de la Generalitat. No tinc cap dubte que la seva trajectòria política i intel·lectual li garanteix un lloc eminent entre els homes públics del segle passat. Naturalment, té tot el dret, com qualsevol altre ciutadà, a expressar les seves opinions. Però, justament perquè no és només un ciutadà més, no sé si no hauria fet bé de mantenir-se al marge de l’arena electoral.

No ho ha fet, sinó que més aviat ha buscat l’espectacle. Primer va ser el seu distanciament del partit que presidia. Després va venir el projecte de creació d’un partit europeu adequat a un imprevisible futur en què l’estructura electoral del nostre continent hagi rensacut a l’americana. I finalment, per ara, arriba l’apologia del vot en blanc amb aquest article. Ben mirat, a Maragall li va la marxa.

Digueu-me tebi, però només veig raons perquè el president assumís un rol menys actiu en l’escaquer partidista. Encara més després d’haver tingut la valentia de fer públic que li ha estat diagnosticat un alzheimer i d’haver anunciat que en endavant dedicaria les principals energies a lluitar contra la malaltia. Perquè aquest gest, que l’ennobleix, tenyeix també, inevitablement i per mal, totes les seves aparicions públiques.

Els socialistes andalusos fan una proposta encara no de mínims sobre les llengües dites espanyoles i els populars de seguida posen el crit al cel. […]

Perquè la proposta no arriba ni al mínim raonable: programar classes de les altres llengües oficials a les escoles oficials d’idiomes si n’hi ha demanda… Si això és notícia, deduïm, doncs, que a les escoles oficials d’idiomes d’Andalusia avui deu ser possible estudiar-hi àrab, rus, xinès, japonès, xinès o tagal, mentre el gallec i el basc hi són encara un exotisme.

Però aleshores va el magne Rajoy i, amb aquell posat de dir-la solemne, reclama que s’estudiï espanyol i anglès, que són les llengües de debò, i deixa les altres al nivell del macramé. No afegiré cap comentari -seria tan fàcil…- a la xiulada de la seva claca ni al trist paper de la candidata Nadal quan ha hagut d’opinar sobre la qüestió. Només sumo astorament a l’astorament que provoca la frivolitat amb què aquesta colla de bàrbars imperials ens tracten a un terç del que ells consideren espanyols.

I insisteixo en el que deu ser la qüestió fonamental. Benvinguda sigui la iniciativa dels socialistes andalusos: més val això que res. Però només podrem sentir alguna cosa més que desafecció per Espanya el dia que les altres llengües oficials tinguin una presència regular i natural en l’ensenyament primari de totes les escoles de l’Estat. En l’educació primària i a tot l’Estat, sí. Menys és massa semblant a res.

Va ser, diguem-ho així, interessant, veure el Sirera a ca la Terribas justificant amb l’aplom de la barra i arguments nuls el vídeo de la trucada bilingüista. […]

Aquesta colla s’omplen la boca en nom de la llibertat que diuen que reivindiquen i dels drets pels quals asseguren que vetllen, militantment indiferents a l’evidència que la immersió assegura el bilingüisme efectiu dels escolars, si més no dels catalanoparlants: no en trobaràs cap que en sortir de l’escola no tingui un mínim de competència en totes dues llengües, etcètera. Quina mandra haver-ho d’anar reiterant.

I ara tots reaccionarem a la defensiva, que és una manera de retrocedir. Què hem de fer per avançar?

Pocs dies després del primer dissabte de glòria d’aquest desembre coincideixo en un dinar amb gent d’allò més diversa. Diversa, però l’atzar fa que els que m’envolten siguin –estic segur que la descripció no els ofendrà– dels que tenen la consciència nacional més aviat tebiona. […]
Potser és per això –o simplement perquè, contra el que repeteixen histèricament els pseudoprofetes neofalangistes, en aquest país l’opinió és lliure– que s’esplaien desinhibits sobre la manifestació. Em crida l’atenció com relativitzen l’èxit de la convocatòria –no tan bé, però, com ho feia l’editorial del diari independent del matí, que segur que és el seu diari– i encara més com critiquen el lema que la presidia.

Un d’ells, l’únic que diu que hi va anar, es plany de com es va sentir manipulat en arribar i trobar-se envoltat d’estelades i de crits d’independència. Em pensava que el problema eren les infrastructures, diu. I un altre dels comensals rebla que sí, que tanta gent hi va anar enganyada…

Jo, que hi era, recordo gent pacífica i tranquil·la, de posat més festiu que emprenyat, amb ganes de sentir-se acompanyada i reforçada en el seu orgull nacional. Enganyats, pocs. Més aviat molts de convençuts que els desastres successius en aeroports, electricitat, ferrocarrils i etcètera vénen de lluny i tenen molt a veure amb la falta de capacitat de decidir directament i de debò sobre els nostres serveis. Sobre la vida diària. Sobre nosaltres mateixos. O sigui que reclamar el dret a decidir sobre les infrastructures i el dret a decidir tout court i sense límits no són tan lluny: una cosa i l’altra són les dues cares d’una mateixa moneda, la del que preocupa de debò la gent.

Però segurament això que dic i el que vaig viure Via Laietana avall és fruit de la meva miopia identitària…

Allò d’El Jueves ja va costar d’entendre. Però el que ha vingut a continuació sembla una veritable ofensiva espanyola a favor de l’escissió catalana. […]

La prohibició insòlita, i redoblada d’auguris amenaçadors, del partit amistós de la selecció catalana de futbol amb la nord-americana ha ajudat, segur, a revifar el clam per les seleccions nacionals. I ara, que els jutges s’entestin a sacralitzar unes fotocòpies cremades atia un imprevist moviment de contestació i desobediència. La suma de totes dues coses, i el que pugui venir a continuació, cau sobre la terra adobada per massa greuges evidents ?que si les balances fiscals, que si l’aeroport i les rodalies, que si l’opa i l’Estatut, que si les apagades…

Potser sí que el 2014, tres-cents anys després, ens pronunciarem per fi sobiranament. I el mèrit serà, en bona part, dels espanyols. De qui, si continuen així, aviat només podrem dir ?gratant-nos la templa com aquells dos irreductibles, el menut i l’apersonat, quan veien les hosts romanes fent el ruc?: són ben ximples, aquests espanyols.

En Xirinacs forma part també de la meva geografia sentimental. I reclama un record i ara, malgrat la brutalitat de la seva última decisió, mereix un respecte, que confio que expressin també les més altes autoritats del nostre país. […]
El record: més d’un dissabte i d’un diumenge dels
turbulents anys 76 i 77 la família sencera passava pel carrer d’Entença a donar suport al capellà
que exposava el seu cos al sol i a la serena per reclamar l’amnistia. Als meus tretze anys, el contrast entre la imatge fràgil de l’home i la duresa granítica de la seva voluntat em van impressionar fortament. Em van ajudar a fer-me i a prendre, més endavant, alguna decisió. Gràcies, doncs, per aquella lliçó.

El respecte: tot i l’aparatositat de l’últim gest, val la pena fer un esforç de serenitat i llegir el text en què Xirinacs en dóna els motius. Si volem, hi podem veure el ressò de l’allau recent d’anècdotes colonials (que si fan figa els trens, o els avions, o les autopistes, o la llum, o cada dia una nova combinació de tot plegat) o de les veritables qüestions de fons: per dir-ho en retòrica lírica, els catalans ¿som sobirans o mesells?

Seria bo que tots plegats ens féssim, ben íntimament, aquesta pregunta. I tant de bo hi sabéssim donar una resposta contundent, que ens enorgullís novament de ser.

(Ara, espero que la resposta, tan sobirana com la voldria imaginar, no dugui ningú a una estèril imitació del gest tràgic d’en Xirinacs.)

Quantes setmanes, quants mesos, quants anys fa que no havia vist una portada d’El Jueves? No en sóc lector habitual ni casual, però ara en tinc el número 1.573 ben imprès a la retina. […]

Doncs, veient el rebombori i el ressò que ha tingut la portada famosa, quina explicació deu tenir el cop de força del jutge Del Olmo?

Potser és que la relíquia aquella que en diuen Audiencia Nacional és, en el fons, republicana.

Aquests dies seguia de lluny això del PP d’aquí, i pensava ?com tothom? que si aquest gest honora l’un, que si aquella decisió sembla una aposta per acabar d’excloure’s, que si tomba i gira. […]

Fins que una mirada freda a
les imatges dels homes estrella del moment ajuda a començar a veure-ho clar. Potser Josep Piqué no era la millor cara que ha tingut el partit, sinó la seva disfressa més perfecta. Potser és el rostre indescriptible de Sirera qui millor l’encarna. Potser. Potser quan n’arribi l’hora els electors ens trauran de dubtes.

Diria que això de la selectivitat ja s’ha convertit en un tòpic informatiu com la Setmana Santa (que sembla que no ho acaba de ser del tot si els TN no ensenyen aquells filipins que es claven de debò a la creu). […]
Cada any per aquestes dates toca, per exemple, conèixer els agraciats amb les millors notes i el seu excepcional grau de normalitat (com defugen la repel·lent imatge del més empollon, vaja) i assistir al primer balanç de l’any dels campions de l’examen anterior. I l’endemà arriba el moment de les preteses anàlisis dels resultats: que si aquesta matèria puja i l’altra baixa, com si assistíssim a unes impossibles cotitzacions escolars.

El ball de notes i de consideracions espontànies sobre la dificultat de les proves porta a titulars com algun d’avui. Torna el debat sobre els horaris. Com si es caigués en una simple correspondència entre hores de docència i mitjana de qualificacions, tot amb els decimals que pertoquen, per fer-ho d’aparença més objectiva.

La temptació, aleshores, evocant el clàssic, és cridar alt i fort: no són els horaris, estúpids! Un any les matemàtiques punxen i la filosofia també, i el següent el castellà torna a quedar per darrere del català o a la inversa. Què hi fa? Què hi fa si davant el problema de fons, que deu ser l’envelliment de la institució escolar i la seva desubicació en el nostre món d’avui, ni tan sols s’hi passa de puntetes?

Llegeixo que Ernest Maragall ha llançat des de Finlàndia una proposta d’aquelles que, sentida en abstracte, sembla que ha de despertar adhesions, si més no en veu alta. […]
El Conseller avança que vol plantejar formalment que les televisions públiques passin sèries de televisió en llengua original i subtitulades, per ajudar els soferts ciutadans a obrir-se d’orelles i millorar així el seu coneixement de llengües terceres, que vol dir en primer lloc l’anglès. A mi, com dic, la idea, així en abstracte, no em sembla gens malament, fins i tot ?mal m’està el dir-ho? ho vaig escriure no fa pas tant. El problema, com per a gairebé tot en aquesta vida, és quan la cosa comença a topar amb la concreció.

Primer, perquè es pot argüir de seguida que això aparentment tan nou que es proposa avui ja és així: a través del dit sistema dual, qui ho vulgui pot escoltar bona part d’allò que es programa, si més no a la nostra, en llengua original i, també si ho vol, amb subtítols. Qui ho vulgui, si ho vol i té un receptor de televisió que ho permeti (dotat de sistema d’àudio estèreo i amb teletext).

Segon, perquè per tal que la mesura sigui efectiva no hauria de ser electiva, i això avui per avui ja fa de més mal defensar. Si una cadena de televisió es llançava per lliure a programar en llengua original subtitulada, segur que els seus índexs d’audiència se’n ressentirien: bona part dels televidents, per mandra o per falta d’hàbit o per susto, saltarien a qualsevol altre programa. És clar que això té solució: que totes les televisions, públiques i privades, programin simultàniament la seva sèrie nord-americana d’èxit en versió original subtitulada. Totes i alhora.

Perquè, mal acostumats per tantes dècades de doblatge ?un dels llegats més tristos dels feixismes dels anys trenta?, només si no hi ha més remei els televidents seguiran des de la seva butaca la sèrie preferida en llengua original. Almenys una part dels televidents. Per a d’altres potser aquesta serà la millor manera de redescobrir altres usos del temps lliure. Com ara ?deixeu-me fer l’acudit fàcil? la lectura.

Llegeixo una mena d’entrevista que publica Tiempo a l’escriptor Horacio Vázquez Rial i trobo alguna de les seves respostes preclara. […]
La pregunta és directa i netament despectiva: "¿Qué le parece esto de dedicar la Feria de Frankfurt a la literatura catalana?"

Vázquez Rial hi respon sense complexos: "El problema está en las ferias, en que se dediquen a regiones. No se hacen ferias sobre la literatura de Baviera, sino sobre la literatura alemana… Y no me imagino dedicarle nada a la literatura en alemán dejando fuera a Austria."

O sigui que, segons l’individu, convidar la cultura catalana equival a convidar l’extremenya i passa que t’he vist. Ni s’atura un moment a aclarir si és o no rellevant que en aquesta mena d’Extremadura de la qual parla hi hagi una llengua pròpia amb una tradició literària mil·lenària i present.

D’això se’n deu poder dir, per passar-se de moderat, provincianisme.

Fullejo una revista de llibres i hi trobo una enquesta amb perles per astorar-se’n. […]

Recull algunes @opinions de lectors sobre el cànon pel préstec bibliotecari i un dels agosarats opinadors escriu: "També ens faran pagar un cànon per cada cançó que escoltem a la ràdio? I per cada pel·lícula que emetin les televisions públiques?"

Coi! És que són gratuïtes la radiació de cançons o l’emissió de pel·lícules? No. Perquè ja fa temps que s’ha reconegut que són propietats l’ús de les quals té un cost en drets d’autor que, ni que l’usuari final pugui no ser-ne conscient, es paga.

Exactament igual que ara passarà, finalment, amb els llibres en ús a les biblioteques. Que, de la mateixa manera que paguen cada dos mesos l’electricitat que consumeixen, ara hauran d’abonar em sembla que són vint cèntims d’euro per cada préstec. I els abonaran, si més no totes les que són gratuïtes, que deuen ser com a mínim la majoria, sense que això representi cap despesa per a l’usuari.

La revista que feia aquest simulacre d’enquesta publica la pregunta eixuta i una tria de sis respostes, en bona part indocumentades com la que comento, sense afegir-hi res més. Vet aquí una forma d’aparent periodisme democràtic que és en realitat populisme de baixa estofa. Denunciable.