Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Arxiu de la categoria: Cosa pública

Debatre o no debatre

0

Els prescindibles Zaragoza i Madí, tant se val ara en quina mesura n’és cadascun responsable o comparsa, han aconseguit posar al centre de l’arena política, i d’una de les maneres menys aconsellables, la qüestió de la llengua. […]

Que si Mas i Montilla han de debatre els seus programes electorals en català per força o poden fer-ho en castellà. Deu ser una manera capciosa d’evitar debatre si els candidats volen o no volen debatre ?el que veiem, de moment, és que Montilla s’escaqueja tant com pot d’aparèixer en actes públics fora de l’estricte format del míting?, i deu ser també una manera, no menys capciosa, d’incorporar a la campanya aquells que es despullen per fer-se veure.

I nosaltres, de quatre grapes, encara no refets de la patinada del pregó, som-hi, a discutir si la llengua de la campanya electoral ha de ser naturalment la catalana o també ho pot ser l’altra. Però, una vegada més, la qüestió no és la llengua. La llengua, si de cas, pot ser la conclusió de la discussió. Com ha passat amb el vodevil de Frankfurt, sembla que per ara ben encarrilat: si discutim què hi anem a fer, gairebé caurà pel seu propi pes qui i com convé que hi vagi.

Dic que ara la qüestió no és la llengua del debat sinó una altra, molt més espinosa, i també més crucial. Miro de plantejar-la. És raonable que la política catalana, com arreu, miri d’interessar tots els ciutadans que afecta. És un fet que hi ha ciutadans de Catalunya atents a la política del país i que n’hi ha d’altres atents només a la del país veí. Cal fer res d’especial per captar aquests darrers? Per exemple, fer-los sentir que les eleccions catalanes són també política espanyola? La resposta a aquesta pregunta explica, em sembla, les actituds de l’equip de campanya socialista i convergent.

El fons del debat, més que la llengua, ha estat en quins mitjans de comunicació s’havia de celebrar. A TV3 per als catalans, o a Antena3 o Tele5 per a tots els ciutadans de Catalunya? I aquest fons té una derivada arriscada però que cal posar sobre la taula: si TV3 no arriba a una part dels ciutadans del país, que no la senten com a pròpia, cal que per arribar-hi és faci menys nostra i més seva?

El veritable problema és quin país tenim al cap. Quin país té al cap Montilla i quin Mas. Quin país ajuda a construir cada mitjà de comunicació. Vaig intentar donar quatre voltes a tot això, temps enrere, en l’article "Identitat simulada, identificació dissimulada. Una aproximació al rol de TV3 en la construcció d?un imaginari col·lectiu cohesionador per a la societat catalana" publicat a Trípodos. No hi vaig fer gaires amics.

Subhasta

0

Cada dia et lleves amb una nova promesa. Aquest promet subsidis si ets jove, l’altre descomptes si saps anglès, el de més enllà les inversions que fins ara fins i tot els seus han negat. […]

Sembla que siguem al mercat del peix i que els caps de llista pretenguin comprar-nos al millor preu, al preu de les promeses més menudes. Potser sí que ompliran el cul del cabàs amb quatre vots. Però segur que els volen, els vots dels qui només es bellugaran fent aquest càlcul tan sentimental i pragmàtic?

El que més greu sap, a sobre, és que l’únic que té el coratge de no entrar en el joc, ni del dret ni per darrere, i el denuncia sigui Josep Piqué. Tant que semblava que costaria coincidir-hi en res! És clar que deu ser que és qui menys hi té a perdre ni a guanyar.

I mentrestant, els qui volíem creure que això de la política també posaria en joc el contrast entre projectes de construcció nacional i entre perspectives socials anem sentint-nos orfes i orfes. No perquè no hi siguin, que hi són, sinó perquè els que haurien de posar més entusiasme a creure-se’ls i fer-nos-els compartir prefereixen invertir les energies en la basta subhasta de demagògies estridents.

Cadena

0

Rebo un sms que contribueix a escalfar l’ambient i a escalfar-nos el cap amb la diana posada a l’1 de novembre. Diu: […]
"Posar el Govern a disposició de Montilla és prevaricació i una estafa als catalans. Passa-ho."

Té mala llet, i força. No tant perquè utilitzi termes com prevaricació i estafa, que són molt forts, massa. Sinó més aviat per aquesta idea de posar les institucions "a disposició de" l’un o l’altre, i no, per dir-ho amb sana ingenuïtat, al servei de la cosa pública.

La crosta socialista té una notòria habilitat per fer convergir els interessos sectaris amb el seu discurs públic, una habilitat que deu ser la seva gran virtut. Sobretot si es compara amb l’estretor ?no menys, sinó més, sectària encara? demostrada per Esquerra en pes així que n’ha tingut ocasió. O amb la massa tòpica prudència interessada de botiguer amb davantal, tan freqüent en les maneres convergents.

O sigui que ja veurem quin serà el vot del mal menor…

Maragallisme

0

Un dels elements sorprenents d’aquesta Diada, pel que hem vist fins ara, ha estat la informació servida pel TN al migdia. […]

En el reportatge que resumia les celebracions s’han ofert tres talls de veu i imatge del President que, davant els micròfons, deia coses com ara que hem aconseguit el que volíem com a nació i que ara que tots som europeus seria ridícul demanar la independència i, després, la broma aquella que l’1 de novembre guanyarà el millor.

Ben mirat, ni la primera declaració ni la segona no són gaire noves, i la tercera deu ser només una llesta fugida d’estudi. Aleshores? Doncs que totes tres, tots els talls de veu i imatge del President, ens l’han mostrat dient el que ha dit en espanyol. A la Nostra.

¿Ha estat per necessitat d’estalvi que TV3 s’ha limitat a aprofitar les preguntes d’altres periodistes en comptes de formular les pròpies al President i buscar-ne les declaracions en català? ¿Ha estat una manera senzilla i tendra de mostrar on som, potser, i cap on anem, segur? ¿Ha estat un gest malèvol per malmetre una mica més la imatge de Pasqual Maragall, prou despistat, sempre frívol, per no fixar-se ni en la llengua que parla, i en un dia com avui?

Poseu-hi la resposta que us faci més ràbia. Ara pla, que això s’acaba. És clar que, masoquistes com sembla que ens plau ser, el que ens donarem després encara pot ser molt pijtor…

Ja hi som

0
Publicat el 22 d'agost de 2006

Encara falten uns dies perquè comenci la temporada oficial, i ja portem una setmana ?després de les glorioses costellades de pretemporada? que vinga futbol. I aquesta nit, en estèreo: el Gamper, simultàniament per TV3 i per la Sexta. […]

I diu que això serà així cada dissabte: la tele del Jaume Roures s’ha fet amb els drets de la Lliga però, generosa com és, cedeix cada dissabte el mateix partit que emet a TV3. La qüestió, ara, i aquesta nit se’ns començarà a desvelar, és si la Nostra tocarà pilota en català i la Sexta la xutarà en castellà.

O sigui, si els ciutadans i les ciutadanes i els ciudadanos i les ciudadanas de Catalunya tindrem el privilegi, tan liberal com esotèric, d’escollir si volem veure rodar la cosa en una llengua o en l’altra. Segur que per a uns quants això serà, si hi és, una conquesta d’allò més remarcable en nom dels drets individuals i la mare que. Segur: aleshores, a Catalunya, ja ni per seguir el futbol televisat en obert no caldrà tenir rudiments de català.

Si fos així, potser el gran Majó tindrà encara aquest altre mèrit, el d’haver aconseguit perdre audiència fins i tot amb el futbol. I malbaratar bona part del potencial de TV3 en l’àrdua empresa de la normalització lingüística. Felicitats.

Però no correm tant. Esperem-nos, que ara el Roures té una oportunitat rodona per mostrar el seu patriotisme a través d’aquesta finestreta tan donada, fins ara, a exalçar les gestes esportives d’Ehpaña.

[Un ©, avui, per a la imatge: és "Burlesc", una instal·lació de Brossa del 1994.]

De vacances

0

Avui a La Vanguardia en Batllori deixa que els seus ninots se’n vagin plàcidament de vacances. […]


Llàstima que els deu polítics retratats, i la cohort que sempre els acompanya, no seguiran de veres el seu consell. Després de tot plegat i del que es prepara, potser mereixem, si no ells almenys els soferts electors de peu pla, un bon parèntesi d’estiu.

¿A qui no se li fa aigua a la boca si imagina que tots ells ?els deu, la cohort i tots els altres que en pengen? desapareixen avui mateix i no tornen a posar els peus a l’actualitat fins a l’1 de setembre? Deixaríem d’assistir a l’espectacle dubtós de veure’ls munyir la plastilina neuronal per extreure’n uns últims sucs esclarissats, com ho han estat aquests esbombats les darreres setmanes:

Cal un compromís perquè formi govern la força que obtingui més vots i més escons. No s’ha de voler treure cap rendiment de l’origen cordovès de Montilla, però ara és l’hora dels catalans. Després de l’1 de novembre CiU pactarà per poc que pugui amb el PP.

No cal dir que la tria ha estat aleatòria. I que qui no n’hagi tingut prou pot entretenir-se a jugar a les correspondències.

O pro o anti

0

No he escrit res de l’horror renovat a Israel i al Líban, la terra que un dia havia de regalar llet i mel. Ara no me n’estic, després de l’encreuament de retrets entre l’ambaixador israelià a Espanya i l’ambaixador d’ambaixadors espanyol. […]

Allò que és políticament correcte, socialment ben vist, en el nostre entorn és escandalitzar-se del que fan els jueus, i sovint se’n diu impròpiament jueus, i sentir llàstima, i dic llàstima, pels palestins. Políticament correcte, socialment ben vist, amb ressons d’antiamericanisme ambiental, naturalment progre o simplement humà.

Alhora, contra aquest pensament únic, contra aquest humanisme tou, el que sembla que vesteix entre no poques elits és proclamar-se, sense vergonya o amb mesurada moderació, al capdavall, sionista. Qualsevol consideració sobre l’ús de la força per part d’Israel i sobre la precarietat de vida dels palestins, aleshores, és suspecta d’antisemita, i ja tenim tots els fantasmes en dansa.

Tant costa acceptar que algú pugui estar, només, i amb tanta ingenuïtat com calgui, contra la violència, contra la llei del talió, contra la dinàmica perversa que fa del sacrifici i el càstig els fonaments de l’acció política?

Repeticions

0

Passen els anys, passen tantes coses, i no podem deixar de dir sempre el mateix. Fa unes setmanes València acollia un congrés de víctimes d’organitzacions terroristes i aquest dissabte les víctimes es manifestaven a Madrid contra una presumpta negociació del govern espanyol amb ETA. […]

Sento l’impuls de dir alguna cosa sobre el malentès aquest de les víctimes i la seva veu en el debat polític, però la memòria treballa i recordo haver-ho fet temps enrere. No vull repetir-me. I trobo que el mes de febrer ara fa dos anys ja vaig publicar a l’Avui un article, "Víctimes", on deia tot el que ara tornaria a dir sobre l’ús demagògic i obscè del dolor per part del PP.

Llavors, com ara, només unes setmanes després ETA va intervenir en el debat amb un comunicat delirant. Aleshores anunciava el que anomenaven una treva a Catalunya, fent-nos aquella mena de favors que et fan els qui només pensen en ells mateixos i quan et posen al dit a l’ull encara esperen que els donis les gràcies. Com ara. Llavors em preguntava
"I si fos una bona notícia?". Avui em limitaria a ignorar les reflexions insultants dels encaputxats. I a denunciar tot aquell que se’n serveixi en el debat polític que ens agita.

El joc de les diferències

0

Primers exàmens del curs. Ens ha semblat que el més operatiu per avaluar el progrés en llengua seria fer un test de cinquanta preguntes. […]

I dit i fet. Cinquanta preguntes cadascuna amb quatre frases tres de les quals contenien errors i només una era decididament correcta. Hem posat a prova el nivell d’ortografia, morfologia i sintaxi dels estudiants, doncs. Però també la seva capacitat d’observació i de concentració.

Que també es deu tractar d’això. Bé que després d’unes quantes lectures a alguns els ulls els feien pampallugues i tot començava a ser tan i tan confús… Dues vinyetes per practicar el joc de les diferències distreuen i estimulen l’atenció. Però tantes…

Proveu-ho, si no: agafeu l’Estatut que aviat serà sancionat al Parlament espanyol i l’Estatut del 30 de setembre, i el del 1979, i el del 1932. I ja teniu quatre opcions de resposta als nostres problemes. Quina suma més encerts avui per avui per al progrés nacional?

Nota: no pocs ítems poden merèixer una resposta nul·la. I, com a l’examen, els errors resten.

Parlar amb trampes

0

Faig l’última mirada als diaris de la setmana abans de llençar-los i em crida l’atenció l’agror un punt aznarina amb què el tal Rajoy retreu qui sap quantes calamitats a l’home dels somriures i les encaixades de mans, ZP. […]

No és que no hi hagi, ja, coses a retreure-li a ZP, que prou que n’hi ha, de moment no tant a l’home com, malgrat les seves virtuts, a l’estil. Però trobo pel cap baix sorprenent que Rajoy i la seva trepa tinguin tanta tirada a la impostura, una memòria aparentment tan prima i en canvi tan poca vergonya.

Les calamitats que retreu Rajoy, i altres sicaris de l’anterior règim com els ínclits Zaplana, Acebes i Michavila, no sé, posat que hi fossin i que ho fossin, si es podrien imputar alegrement al nou govern del Regne d’Espanya. Vull dir que aquest punt de trobada impossible entre els tres mosqueters i els personatges que donaven nom a un cèlebre espagueti del Leone, aquest punt de trobada que són els susdits propagandistes, sí que va fer-ne de l’alçada d’un campanar i en va omplir uns quants cabassos.

Som oblidadissos. Per si de cas, no he llençat les paraules dites en compareixença de premsa per Rajoy quan exercia de vice-president del govern, ara deu fer un parell d’anys. Són una fantasia oratòria amb la qual va mirar de satisfer el nostre afany de conèixer tot allò del Prestige quan ja era al fons del mar.

A l’astorament pel camí fet pel petrolier i el vessament de part de la seva càrrega s’hi afegia l’angoixa pel que encara contenia i que, segons les imatges que arribaven i les notícies difoses, anava aflorant persistentment. Preguntat per la qüestió l’orador precisava els fets amb un grau de detall i una aparença d’objectivitat dignes d’un còmic. Va dir així:

"Son unos hilitos, me dicen que cuatro regueros solidificados con aspecto de plastilina en estiramiento vertical."

Qui pot tenir por de "cuatro hilitos"?, i encara bo: "de plastilina"!, qui no hi ha jugat mai a fer figuretes innocents, amb la plastilina? Allò era governar amb aplom, parlar amb autoritat, donar a la realitat forma amb amplitud de mires i generositat ben entesa!

Sempre paguem el beure

0

M’ho esperava. Ho temia. Sabia que era només qüestió de temps. Tota aquesta nova dèria, d’altra banda tan raonable, per fer visible la nostra llengua a Europa, al món, ens ha d’acabar portant disgustos. Ja hi som. […]

Miro què diuen les darreres notícies d’un diari de Barcelona per si de cas hi havia cap novetat de relleu, i patam: "España pide a la UE que reconozca el catalán, el gallego, el euskera y el valenciano". El Moratinos vinga a empènyer perquè el valencià sigui llengua reconeguda, i quan diu el valencià no fa referència d’una altra manera al català, és clar, sinó a "la quarta llengua autonòmica", per dir-ho en termes ben barbàrics.

Per si de cas és el diari que no ha recollit prou bé la cosa aquella del "cambio de talante", vaig a la font, i què et pensaves, allí ho tens, fil per randa, paraula per paraula. Aviam com apareix demà la cosa, si apareix, en l’edició en paper del diari.

Encara no prou satisfet, decideixo provar sort a l’altra agència, i tres quarts del mateix. La font de les fonts, doncs, el govern espanyol, doncs, és a punt de fer-nos amb tota la seva nova simpatia el favor que ens faltava. Durà la secessió lingüística al tauler internacional. I encara gràcies.

Encara no fa dos dies celebràvem la Diada amb una dignitat gairebé d’Estat. I ja ho veus.