Sentències
Digueu-me ingenu, però no acabo d’entendre tot aquest serial d’estiu per l’expectació de la sentència que el Tribunal Constitucional ha d’emetre sobre l’Estatut. […]
Vull dir que no entenc que hàgim estat discutint si ens hem de manifestar abans o després i que tomba i que gira. No entenc que hàgim donat per bo que l’Estatut pugui dependre d’una sentència després d’haver estat elaborat, discutit i aprovat en dos Parlaments, el nostre i l’espanyol, i després d’haver estat sancionat en referèndum. No entenc l’estira-i-arronsa per si ara el lideratge ha de correspondre al president de govern o al del Parlament.
No entenc que, després de com va anar tot plegat, no s’hagi fet notar que la situació que crea el recurs contra l’Estatut és simplement -i digueu-me exagerat si voleu- el curtcircuit del sistema polític espanyol. Si el ditxós Tribunal hi tenia alguna cosa a dir, potser que ho hagués fet abans del referèndum. Perquè que ho pugui fer després i, per tant, que s’admeti que corregeixi la voluntat popular en qüestiona, em sembla, tota la legitimitat. Tota legitimitat a un sistema que vol ser democràtic.
Vaja, que posats en aquesta lògica, i passeu-me el disbarat, només faltaria que, arribat el cas, el Tribunal hagués de pronunciar-se sobre la reforma mateixa de la Constitució… Se’ns diu que l’Estatut la modifica per la porta del darrere. I doncs, que no l’ha anat interpretant abans, i per tant modificant, el desplegament legislatiu i la doctrina del Tribunal? I en nom de què aquestes interpretacions i matisos valen i en canvi els de l’Estatut -tornem-hi: sancionat per dos Parlaments i en referèndum- no?
Crida l’atenció l’encaparrament que tenen, pel que va filtrant la premsa, en dues qüestions -segur que no les més substancials, però potser les simbòlicament més remarcables-. Una, que l’Estatut gosi definir-nos, i ho fa amb prou cautela i capciosament, com a nació. Que és que deixarem de sentir-nos-en si el Tribunal hi passa el ribot? Si no ho podem dir ni d’aquesta manera, tenen un problema. L’altra, que puguin trobar inadmissible que l’Estatut doni a la nostra llengua el mateix tracte que la Constitució dóna a l’espanyol: no veig que això pugui topar amb l’afirmació que “el castellano es la lengua española oficial del Estado” i que “las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades” etcètera. I si troben que sí, que s’ho facin mirar.
Llàstima que hi perdem tant de temps. I, posat que no s’ha reaccionat amb resolució abans -negant-se a acceptar la legitimitat del Tribunal Constitucional per emetre la sentència-, més val que esperem que s’acabi el sainet. Sense desaprofitar cap oportunitat per posar en evidència, i agreujar, el curtcircuit que el mateix sistema institucional espanyol ha creat. Aviam si es col·lapsa d’una vegada.