Una de les sorpreses d’aquest matí ha estat obrir el diari i llegir l’article de l’amic i narrador Josep M. Fonalleras, que ha estirat tant com es deixava, i bé, una piulada meva de fa uns dies. Diu en Fono: […]
El 24 de desembre del 1916 es van representar per primera vegada, al Coliseu Pompeia del barri de Gràcia, a Barcelona, els Pastorets de Josep M. Folch i Torres. Això vol dir que l’any que ve se n’escaurà el centenari i que, vist per sobre, aquest Nadal se’n celebrarà la centena temporada.
Aquests dies ho hem vist tot sovint: ve que algú despunta —i ja té ironia que el cas més sonat dugui el cognom de Zapata— i li retreuen unes piulades, unes paraules, una posició de temps enrere. I l’abaten. Les piulades pot ser que fossin reprovables. La intenció dels que el denuncien públicament per abatre’l, també… (més…)
Fa alguns mesos Saül Gordillo va publicar Sobirania.cat, un llibre que vol contribuir a fer des de peu de carrer la història catalana de les xarxes. I és que es pot ben dir que internet i la presència catalana a les xarxes són, com ens agrada tant de dir ara, una veritable estructura d’estat. Que té el valor afegit —i és molt de valor!— d’haver estat construïda entre tots, des de baix, col·laborativament, democràticament. El cas és que el llibre aporta una mena de qui és qui, “200 ptotagonistes de la Internet catalana“, i m’hi inclou, en aquests termes: […]
Ahir ja era pública una notícia que els esdveniments feien imaginar inevitable: el patronat del Centre d’Estudis Jordi Pujol, la fundació impulsada pel president de la Generalitat per fomentar significativament la reflexió sobre la política i els valors, anunciava la seva dissolució. […]
Vaig conèixer Nuria Amat als anys 90, quan vam coincidir, dues o potser tres vegades, en les reunions de la sectorial dedicada a les lletres dins el que s’anomenava Accent de cultura, que va culminar el 1999 amb la publicació, sota aquest títol, d’un pla estratègic per a la cultura a Barcelona. […]
Veig que una de les preguntes que es va repetint —fa una estona, per exemple, durant una bona conversa al 3/24 entre Álvaro i Sobrequés— és: com se sent, ara, Jordi Pujol? Ho ignoro, és clar, però m’han vingut al cap els versos de Jordi de Sant Jordi… […]
He fet tres piulades d’urgència sobre la confessió de Jordi Pujol. Les copio al bloc, i espero —em sembla que aquest gènere encara no l’he practicat mai— glossar-les en aquest mateix post els pròxims dies. […] (més…)
As Catalonia prepares for a vote which could redraw the map of Spain, Jon Henley goes in search of ordinary people’s stories. Here he talks to young people and first-time voters
Catalonia independence: an interactive journey
Lots of people here compare Catalonia‘s relationship with Spain to that of a husband and wife in a marriage that – despite the best efforts of at least one of the parties involved – is simply no longer working. The best solution all round, they suggest, is an amicable divorce.
Helena has found a metaphor that speaks more eloquently to her. “Spain is like a strict father forbidding his teenage son from leaving home,” she says. “And what’s more, he’s telling him: ‘You must behave as I say, think like this, act like that. And while you’re at it, pay me a lot of money to live here.'”
One of a bunch of five articulate Catalan 16-year-olds that I met – thanks to the English teacher Anthony Eastwood – at the Barcelona library where they were revising for their exams, Helena feels the region’s push for independence is at least as much driven by Spanish intransigence as by Catalan desire.
“It feels like they’re pushing our culture down,” she says. “Trying to get us to be more Spanish. If they weren’t doing that, independence maybe wouldn’t feel as important.”
Meanwhile, says her friend Anna, Spain “just refuses to even try to listen or work things out; Catalonia has made all these suggestions and proposals and Spain is just not dealing with the situation at all. Which is crazy, because Spain needs us, economically, and they know that.”
Anna has her doubts about whether Catalonia will really be better off breaking away from Spain: “It helps us internationally; being a part of Spain should help us deal with being a small market across the world.”
Another friend, Aleix, says there are “plenty of people who believe independence is not the best solution, who think this is not a good time to be setting up barriers with Spain. It would be much better to reach a mutual understanding, hammer out a good agreement and avoid complete separation.”
But, points out Aniol, “if Spain really cared about Catalonia’s interests, we wouldn’t have this problem.” (The final member of the gang, Joan, repeats a popular Catalan gag: “If independence was really a bad thing, Spain would give it to us.”)
At any rate, things have now reached the point of no return. “There’s no middle way now,” says Aniol. “It has to be yes or no. There can’t be a deal; for years we’ve asked and now we’re just fed up.” Many of their generation – first-time voters in two years’ time – would back independence.
“There is a bandwagon,” says Helena. “A lot of people our age hadn’t really thought about this at all. Now they’re suddenly confronted with ‘yes or no’ – and of course they say yes. I think we need to continue to fight for our rights and aim for independence. But we must realise it isn’t the most important thing in the world, and it wont solve all our problems. Our politicians aren’t perfect either.”
On the other side of town a few hours later are a group of first-year international relations students who will be able to vote on Sunday – for the first time in their lives.
“I’ve been 18 for a week,” says Pat Rubio, unable to contain her excitement. “What a time to get the vote!” For her, independence is “my dream. I don’t feel connected to Spain. To have our own state, to be able to say, I’m Catalan, from Catalonia … It’s very hard to change anything in Spain. So independence is a chance to build something really new.”
Paula Pardo wants a bit more detail. “Yes, I think independence is a good objective,” she says. “But it needs to be planned. We need to know not just where we’re heading, but what it will look like. A lot more needs to be worked out, carefully, before we jump. Will we land on our feet, or our hands, or our face? I won’t be voting pro-independence yet.”
Jordi Falcon has no such doubts. “I’m on the centre-right, and I used to be anti-independence,” he says. “But in the end, you run out of arguments for unity. You get exhausted; you can’t keep on defending the indefensible. I think it’s best now that we leave Spain and build our own country. It certainly helped that about the time I was reaching that conclusion, I was in Madrid in a taxi, speaking on the phone to my mother – and the driver threw me out of the cab because we were talking Catalan.”
Nuria Masdeu, a mature student from a long line of Catalan activists (she has relatives who were jailed for the cause), also knows how she will vote. She has trouble these days, she says, writing “Spanish” on forms that ask her nationality.
Catalonia, Nuria says, is “not asking for the moon. We just want a referendum. This is supposed to be a democratic country. And you can’t plan for everything; you’re dealing with emotions here. How soon will independence come? I don’t know. But my gran is 93, and she says she’s not going till it happens.”
Si pogués votaria dues vegades: perquè Mas guanyi significativament en relació amb les eleccions del 2010 i perquè Esquerra amb Junqueras sigui la segona força al Parlament. Però no em deixen. Aleshores, prefereixo assumir el risc que CiU tregui majoria absoluta, segur com estic que el president –contra el que recelen, i és comprensible, tants amics i companys– no ens fallarà, que el seu compromís amb la pròpia paraula i amb el país és insubornable, que no me’n penediré.
Crec que tenim el privilegi de viure en primera persona uns moments històrics per al futur del nostre país, dels nostres fills, de nosaltres mateixos. I per això cal fer gestos de compromís com aquest: és hora de comprometre el propi vot públicament.
Ho faig, acceptant també el risc que el gest sigui mal interpretat: els que em coneixen saben que no m’adhereixo al president Mas com a director de la Institució ni per no deixar de ser-ne. Li dono suport perquè crec en el seu lideratge responsable i en la seva paraula donada, que han estat decisius fins ara per situar-nos, com mai no hauríem pogut imaginar, a les portes del salt endavant més important que pot aspirar a fer el nostre país.
Ara, hi ba una referència que m’ha cridat l’atenció. Diu Cercas: “En política soy un partidario feroz del más espantoso aburrimiento, de un tedio letal, suizo o como mínimo escandinavo (y del sistema político más aburrido posible, que es la democracia)”.
Doncs, benvingut al club. Perquè es tracta ni més ni menys que d’això: que d’exercir la democràcia. I de fer-ho, precisament, a la manera escandinava. Perquè els països escandinaus, avorrits i civilitzats com els veiem i com són, han protagonitzat una corrua de processos d’unió i de desunió que els polítics espanyols farien bé d’estudiar.
Noruega és un estat independent des de l’any 1905. I ho és després d’haver compartit corona amb Dinamarca durant uns quants segles i amb Suècia, utilitzada com a moneda de canvi en l’escquer europeu que va dibuixar Napoleó, des del 1814. A l’arrencada del segle XX la unió ja no era sostenible i, després d’algun estira-i-arronsa, Suècia va reconèixer la monarquia de Noruega, que va esdevenir i dependent.
És així de senzill, si es vol: Espanya té la possibilitat de reconèixer, a l’escandinava, la legitimitat de l’electorat català quan es pronunciï majoritàriament a favor de la constitució d’un estat propi. Sobre aquest principi, segur que hi haurà fórmules perquè tot sigui del tot legal, democràtic i pacífic. Legal, democràtic i pacífic: per nosaltres no quedarà.
Home, en un cert sentit el ministre Wert sí que té raó. […]
És a dir, ja seria hora que hi hagués uns mínims que fossin comuns a les escoles. A totes les escoles… d’Espanya. Per dir-ho en el seu llenguatge, que les catalanitzessin d’una vegada.
Perquè, quines nocions hi donen les escoles de les llengües pròpies dels territoris avui aplegats sota la corona d’Espanya? Quina història hi expliquen de les diverses nacions que han acabat, en algun cas per la força de les armes, sotmeses a un estat de vocació jacobina? Quina pràctica del respecte a l’altre i de la cultura democràtica hi és habitual?
Ara que diu que volen tornar a reformar el sistema educatiu, aniran per aquí, oi?
